"Ser una motomami és una energia, és una manera de sentir-se i de ser al món: jo puc ser una motomami, tu pots ser una motomami", va dir fa uns dies Rosalía en una entrevista per a El País Semanal abans de llançar Motomami (Sony). Ja s'intuïa el caràcter empoderat i de metamorfosi en els tuits virals en els quals ha anat enumerant les diferents connotacions que té aquest concepte o en el primer single publicat, Saoko: l'eruga ha trencat la crisàlide i s'ha transformat en papallona per deixar enrere aquell mal querer que la va catapultar a la fama mundial l'any 2018, quan es va inspirar en un escrit medieval del segle XIV per parlar de masclisme, amor tòxic i la submissió psicològica i emocional d'una dona que és capturada per la gelosia del seu marit, un relat seqüencial que va des de l'enamorament inicial fins aquell últim Capítol 11: Poder amb què imposava, amb la veu esquinçada de força, que "a ningún hombre consiento que dicte mi sentencia".
Avui ha sortit Motomami però no és ni Los ángeles (Universal Music) ni El mal querer (Sony): és una altra cosa igual de titànica en el seu conjunt. Aquest tercer àlbum, que Rosalía ha presentat aquesta matinada en un concert únic a través de Tik Tok, no és un al·legat al flamenc ni una continuació experimental a l'ús per continuar endinsant-se en el mateix avantguardisme conceptual que va barrejar sons de motors amb sonoritats del trap, el flamenc, el R&B o el pop. Rosalía és ara una motomami que recull les cendres d'aquell mal querer i reneix d'elles decidida a agafar les regnes de les seves decisions i contradiccions, tan envalentonada com condemnada per una popularitat que la situa enmig del judici global. D'això parla sense pèls a la llengua a La fama, bachata que comparteix amb The Weekend, però és que l'èxit efímer és el gran tema angular de tot el projecte, present també a la caribenya Delirios de grandeza o Sakura ("No pa' siempre puedes ser una estrella y brillar / voy a reírme cuando tenga 80 y mire pa' atrás") perquè Rosalía és prudent davant de les seves amenaces i ho reivindica. Hi ha més: la catalana no només vol demostrar que pot idear noves sonoritats i sortir immensament airosa, que això està clar; el que busca és descriminalitzar els viratges d'estil i que la mescla de cultures musicals no sigui excloent.
No tothom recolza ni entén aquest gir cap a melodies més transgressores i argots musicalitzats. Les primeres pedres contra Motomami ja van arribar a mitjans de gener quan va avançar 15 segons de Hentai en un vídeo de Tik Tok. "Te quiero ride como a mi bike. Hazme un tape, modo Spike. Yo la batí hasta que se montó. Lo segundo es chingarte, lo primero es Dios"; les xarxes es van omplir de mems contra l'ús de paraules en anglès i conceptes que no s'entenien. "Las personas q os está molestando la letra de Hentai estáis bien??", va tuitejar llavors la cantant amb la ironia de qui sap que no faltaran els classistes que la titllin – una altra vegada – d'haver-se passat al costat fosc de la música. "Soy igual de cantaora con un chándal de Versace que vestidita de bailaora", canta ara a Bulerías, la cançó més flamenca de les setze que acabar de treure.
Se li ha retret molt a Rosalía que, tenint aquesta fantasia d'instrument al coll, s'hagi decantat per fer una cosa tan vulgar i comercial; ella ni s'acoquina ni es retreu
Ja fa temps que la de Sant Esteve Sesrovires s'ha apropat a la indústria mainstream i als ritmes llatins. Des que va treure Con Altura amb J Balvin – amb més de 615 milions d'escoltes a Spotify - o Yo x ti, tú x mí amb Ozuna, se li ha retret molt a Rosalía que, tenint aquesta fantasia d'instrument al coll, s'hagi decantat per fer una cosa tan vulgar i comercial. Però ella no s'acoquina ni es retreu. No es penedeix d'interpretar cançons de reggaeton com les que ballava de petita a la fira, de la mateixa manera que parla de Camarón de la Isla, La niña de los Peines, Lola Flores, Chavela Vargas, Kendrick Lamar o James Blake com dels seus referents en aquesta eterna i soporífera lluita entre l'alta i la baixa cultura que ella barreja en la seva trajectòria musical i artística amb l'espontaneïtat que et donen el carrer i el treballar dur.
Un retret contra els fums pujats
Rosalía mai no ha renunciat a les ungles llargues poligoneres que tant va explotar en l'imaginari de El mal querer ni al vocabulari de barri, però també sap que els millors dissenyadors volen que porti els seus vestits a les passarel·les i que això la fa una privilegiada allunyada de les classes populars. Per això Rosalía ha convertit el seu nou àlbum en un al·legat contra els fums pujats i l'egocentrisme que pot provocar pujar ràpid com l'escuma quan no s'està preparada, una cosa que ha viscut a la seva pell amb una intensitat desmesurada. Fa només 4 anys, abans de treure Malamente i quan només tenia 25 anys, fregava els 100.000 seguidors a Instagram: avui en té més de 19 milions i es porta amb el clan Kardashian, ha estat portada de la revista Vogue i la setmana passada va sortir al Saturday Night Live de Jimmy Fallon.
La cantant catalana en un frame del videoclip de Chicken Teriyaki, un tema amb un ritme perfecte per a Tik Tok. / Sony
Experimenta així a Motomami amb la seva nova vida de luxes i cotxes cars, aquesta que no té a veure res a quan estudiava al Taller de Músics de Barcelona o a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i el reconeixement de la indústria només era un somni llunyà. Investiga el seu propi enlairament amb atreviment per fer tanta autocrítica cap a ella mateixa com una crítica global a aquesta immediatesa de les xarxes socials – del món en general – que tan aviat et pugen com que et tornen a baixar, però que ella sap utilitzar molt bé. Ho fa amb melodies més fresques que beuen del dembow, el R&B, la balada, el jazz o l'electrònica, sons ja recurrents en els seus temes que defineixen la seva escola particular.
Rosalía abraça els codis juvenils i la diversitat del llenguatge sense complexos ni manies, sense prejudicis, ni discriminacions, ni cap voluntat de reapropiar-se culturalment de res ni de ningú: només busca la convivència
Rosalía abraça els codis juvenils i la diversitat del llenguatge sense complexos ni manies, sense prejudicis, ni discriminacions, ni cap voluntat de reapropiar-se culturalment de res ni de ningú: només busca la convivència. Defensa la pluralitat cultural i el mestissatge en la seva proposta com una extensió d'ella mateixa, influïda culturalment per haver viscut a Los Angeles i envoltar-se d'amics de qualsevol part del món, però sense oblidar a la seva família ni les seves arrels. A G3N15, potser la millor cançó del disc, li demana perdó al seu nebot Genís per estar lluny, a L.A, "un sitio que no te llevaría, aquí nadie está en paz entre estrellas y jeringuillas", i la cançó de bressol acaba amb un àudio de la seva àvia parlant en català que incita al mar de llàgrimes: “Et portes un camí que és una mica complicat. Quan me'l miro penso ‘Que complicat és el món en que s'ha ficat la Rosalía’. Però bueno, si ets feliç, jo també soc feliç”.
En totes les seves conceptualitzacions, juga amb els imaginaris i juga descaradament amb el missatge a partir de l'estètica. / Sony
Motomami és també una representació de la dualitat: moto en japonès significa "fort" i mami fa referència a "la fragilitat", com ha explicat ella mateixa. Rosalía sap que l'equilibri de qualsevol artista – de qualsevol persona – rau en saber-se moure entre aquesta constant dicotomia que va de la glòria pública a la por individual, ambdós sentiments indissociables que la cantant condueix amb enlluernadora sobrietat. La cantant és un geni del storytelling i de la creació d'imaginaris, i juga descaradament amb el missatge a partir de l'estètica i la superficialitat, coneixedora de les mil interpretacions de la seva expressió artística. Però joguineja amb aquest risc i amb les incoherències i la seva proposta transcendeix: aquesta és la seva grandesa.
La cantant és un geni del storytelling i de la creació d'imaginaris, i juga descaradament amb el missatge a partir de l'estètica i la superficialitat
Motomami és l'evolució de la pròpia vida de la Rosalía, el que la defineix en aquesta etapa i el que la legitima com una artista 360º en totes les cançons de la set list. Candy sona a reggaeton clàssic barrejat amb R&B, Chicken Teriyaki és perfecta per a Tik Tok – el seu ball rítmic ja s'està replicant com la pólvora - i Combi Versace, a duo amb Tokischa, demana a crits omplir la pista; a Abcdefg, Rosalía presenta un interludi parlat, en l'homònima Motomami barreja sons raveros i electrònics, a Diablo – col·laboració amb James Blake – la base de reggaeton s'entremescla amb una lírica que es transforma constantment, unes combinacions que potencia a CUUUUuuuuuute, amb sons hardcores, metàl·lics i de motors, autotune i veus a cappella que es relaxen quan comença a sonar el piano a Como un G, una balada preciosa i molt sentida.
La polèmica entre sensualitat i apoderament
Com qualsevol artista femenina que defuig dels rols clàssics de dona callada i submisa per convertir-se en subjecte actiu, Rosalía ha estat assenyalada i jutjada moltes vegades per expressar-se artísticament a través de la sensualitat, desencadenant freqüentment el debat sobre si la hipersexualització de les dones per apropiar-se del seu cos és empoderament o és esclavitud neoliberal oculta sota les lleis del sistema patriarcal. L'última controvèrsia ve per Hentai (nom que fa referència a l'anime japonés que cosifica les dones) , una cançó lenta i explícita sobre sexualitat, masturbació i desig sexual que ella ha volgut reapropiar-se i que ha aixecat polseguera. D'una banda, a una part de la societat conservadora que injustificadament encara veu amb mals ulls que una dona exploti la seva sexualitat de forma pública. Per l'altra, perquè la catalana ha caigut en l'insult que han utilitzat abans un munt d'artistes per menysprear les dones: "Caro, como que tiene un diamante en la punta / siempre me pone por delante de esa' puta". Utilitzar un qualificatiu masclista que degrada la dona i fomenta la competitivitat radical entre elles no té cap sentit: és agressiu, violent i gratuït, a més de contradictori amb tota la seva proposta artística.
Però l'excel·lent campanya de màrqueting darrere d'aquest tercer àlbum ha estat més que intel·ligent, brillant: la cantant ha regat amb benzina les ganes dels seus fans tant com les crítiques, llançant primer aquelles cançons que s'allunyaven més de l'imaginari de El mal querer per tenir el públic en suspens, allà darrere de les pantalles esperant qualsevol oportunitat per saltar-li a la jugular i jutjar el seu nou projecte, en el qual porta més de 3 anys treballant. Rosalía sabia que al públic li agrada el safareig i la xafarderia, i la jugada li ha sortit tan bé que, malgrat que molta gent continua veient una cantant excel·lent fent música dolenta, només unes hores després de la publicació del disc sencer ja ressonen veus crítiques que enalteixen les grandiloqüències del rupturisme de Motomami. Hauria pogut repetir la fórmula del seu èxit anterior, però ha preferit arriscar, una altra vegada, i veure cap a on va. Ella ja va avisar: "Una motomami destruye con gusto sus obras anteriores para dar paso a las obras siguientes".