“Addicta a les grans taules parades”, amb aquesta frase tan meravellosa podem imaginar-nos com escriu la Roser Vernet, autora de Lo mig del món, publicat per Club Editor, un llibre on es reflexiona sobre com habitar un lloc, com habitem els llocs i com ens habitem a nosaltres mateixos. Important també saber-nos casa d’altres persones i poder trobar refugi en persones casa quan ho necessitem. Perquè “Lo lloc és la gent” i la Roser Vernet no pot tenir més raó.

A la seva òpera prima descobrim una terra de pedres amb una subtil poètica íntima. Cada capítol és una confessió o una història, amb una mirada tan personal que ens presenta a cada paraula l’escriptora del Priorat. L’híbrid entre assaig i ficció i autobiografia permet al lector conèixer aspectes com que va estar exiliada per motius polítics o les excursions que feia de petita a Scala Dei. Tot el que ens explica és una manera de despullar-se a l’espai que habita per a explicar-nos amb un llenguatge franc i un català delicat, sonor, com ho ha fet, com ho fa i com, quan un se’n va, la percepció dels llocs d’on venim, als quals pertanyem, canvien i esdevenen record o enyor. Quan llegeixes frases de la Roser Vernet, enveges la seva manera d’explicar, de mirar i de bategar amb paraules.

L’híbrid entre assaig i ficció i autobiografia permet al lector conèixer aspectes com que va estar exiliada per motius polítics o les excursions que feia de petita a Scala Dei

Lo mig del món: la pàtria de la Roser Vernet

“La memòria com un tresor o com un llast”, podria ser una frase resum de Lo mig del món, de fet pot funcionar a qualsevol relat del llibre. Existeix la memòria de les persones, de les coses i la memòria de la terra. Si ens oblidem de la memòria de la terra, estem mig perdudes, si ens oblidem de la memòria dels morts, també ens perdrem. Perquè les pèrdues de memòria, siguin com siguin, són un desastre, una brúixola trencada per a caminar el futur. De veritat, us dic que és així. Contradiré Aristòtil i als savis, la memòria no és el passat, és el futur pel qual vivim. I així, Vernet relata una crònica social sobre les protestes contra el Pla Hidrològic Nacional, el projecte de mapa eòlic i la central tèrmica d’Enron del 2001. Ella estava al pont de la Móra amb la Plataforma del Priorat denunciant la perillositat del projecte de central de gas. Ens adonem que ella pren partit, que hi és allà i participa, no només observa. Potser, podem pensar que ha volgut introduir crònica social en el llibre, però… Què és la literatura? Si més no, explicar el passat, el present i el futur. Explicar amb sentiments, experiències, “acumular bocins de vida per revisitar-la”, l’experiència de qui és vella o jove i encara ho té tot per descobrir.

La Roser Vernet s’estrena amb una novel·la que desperta una sensibilitat estranya al lector perquè té vocació de contar un territori a la gent

La Roser Vernet s’estrena amb una novel·la que desperta una sensibilitat estranya al lector perquè té vocació de contar un territori a la gent, però a l’hora d’explicar la importància de l’emocionalitat. Per això, ella, imagino, és la responsable de preservar el llegat d’en Quim Soler, perquè on hi ha literatura, hi ha territori, hi ha vincle. Qui no estima la pàtria, no estima la seva mare. Una vegada, a una classe amb alumnes de quart d’ESO, vaig explicar que volia dir pàtria i que defenien alguns autors quan es referien a aquest terme. Vaig intentar explicar que la pàtria era una olivera centenària que donava fruits cada hivern, una collita amb la família, una ombra per a una persona baldada, un refugi d’un petó estiuenc o un record de les seves fulles alçant-se amb la saviesa de qui acumula anys i panys. Per descomptat, no era un crit buit de paisatge, no era un crit buit de gent. La nostra pàtria és Lo mig del món de la Roser Vernet.