Palma, 15 de gener de 1729. Juan de Acuña y Bejarano, comandant borbònic de Mallorca, ordenava l’execució de Mateu Reus, conegut com a Rotget, el darrer gran bandoler mallorquí. L’execució de Rotget, a Palma, a la plaça de Santa Caterina, sobre un cadafal, presentada com un espectacle públic i escenificada com un triomf del règim borbònic, va marcar l’inici de la fi d’un fenomen que havia sacsejat l’illa durant dos segles llargs. Rotget era l’últim d’una llarga llista de grans capitans bandolers mallorquins que es remuntava a la Revolució de les Germanies (1521-1523). La derrota de les classes populars i la repressió desfermada per les classes aristocràtiques havia impulsat l’aparició d’un nou fenomen que no tenia cap relació amb les bandositats senyorials anteriors. El bandolerisme mallorquí seria, essencialment, antisenyorial.
La Revolució de les Germanies mallorquines (1521-1523) era l’expressió d’una ambició de canvi de les classes populars i de les classes mercantils que recorria tota Europa: destruir el règim feudal en totes les seves vessants —la política, l’econòmica, la social i la cultural— i enviar l’aristocràcia a la paperera de la història. Les Germanies mallorquines estaven estretament relacionades, ideològicament i cronològicament, amb altres fenòmens semblants —els Remences catalans, les Germanies valencianes, els Irmandinhos gallecs, els Rustauds alsacians i bavaresos, i les Jaqueries occitanes, posteriors— i, com les seves germanes bessones continentals, estava destinada a marcar un abans i un després. Amb independència del resultat.
Plànol de Palma (1644) / Ajuntament de Palma
La derrota de les classes populars i les mercantils, que tantes esperances havien dipositat en aquella revolució, no faria més que obrir un nou escenari, però amb els mateixos actors. La duríssima repressió senyorial traçaria un nou dibuix i l’esquema clàssic de conflicte que s’havia vist durant el període revolucionari deixaria pas a una guerra soterrada. Les tradicionals bandositats de la centúria anterior, que no eren més que un enfrontament entre les diverses famílies oligàrquiques de l’illa pel control del poder polític mallorquí i amb la necessària participació d’elements de les classes populars que engruixien aquells exèrcits particulars, van acabar plenament transformades en el fenomen del bandolerisme: la lluita dels derrotats, desclassats i perseguits contra els vencedors, reforçats i opressors. Les classes populars contra les classes senyorials.
Plànol de Palma (1729) / Ajuntament de Palma
La nòmina de grans capitans bandolers de la centúria del 1500 l’encapçala Onofre Jaume, un petit propietari rural de Coanegra que va tenir una curiosa relació amb el bandolerisme. Fill d’una família del partit agermanat, va entrar en el món del bandolerisme, com tants d’altres, després d’una topada amb els oficials reials el 1533, una dècada després del final del conflicte —una dada que revela la intensitat i la durada d’aquella repressió. Durant tres dècades va ser el bandoler més cèlebre de Mallorca, fins que el 1566, oficialment, va passar a l’altre bàndol. La documentació de l’època revela que el virrei hispànic Juan de Urriés li va oferir una amnistia a canvi d’abandonar l’activitat bandolera. “Se’l faculta per a perseguir, prendre i aportar en mà de la règia cort tots i qualsevol delats i bandejats de qualsevol crim e delicte”, llegim.
És precisament en aquesta etapa que se li coneix la relació amb els altres capitans bandolers destacats: Antoni Castelló, de Santa Margalida; Jaume Ferragut, de Sant Joan; Jeroni Ferrà, de Valldemossa; Jaume Piraus, de Bunyola; Jaume Terrassa, d’Algaida; Macià Oliver, de Santa Maria, i Guillem Morey, de Felanitx. Una relació que presenta molts dubtes, i que tant podria ser la d’un espia bandoler infiltrat en els cenacles del poder com la d’un implacable caçador de bandolers. Per una banda, va ser denunciat per contemporitzar amb els bandolers: el batlle de Muro el va acusar de complicitat amb els perseguits d’aquella vila. I per una altra, la seva partida d’homes va ser un dels objectius del bandolerisme: Antoni Amengual, de Binissalem, va matar Miquel Sampol, el lloctinent de Jaume, i poc després va ser assassinat per ordre del virrei Urriés.
Mapa de Mallorca i Menorca (1550) / Biblioteca Nacional de França
A principis de la centúria del 1600, el paisatge social de Mallorca no havia variat en relació amb el segle anterior. Les fonts documentals descriuen una societat violenta i violentada, plenament instal·lada en una espiral de crims i de venjances. Va ser també en aquesta etapa a cavall dels dos segles (el XVI i el XVII) que van rebrotar amb força les bandositats aristocràtiques, tant per la disputa dels càrrecs polítics importants a l’illa, com per la cursa desbocada per guanyar mèrits davant l’administració hispànica. Mèrits que, en el seu imaginari, els havien de dur fins a la cort dels reis Felip II i Felip III. Són els anys de les lluites entre els partits Canamunt i Canavall, que van omplir de sang els carrers de Palma. I són els anys, també, que les faccions aristocràtiques en conflicte es disputaven la contractació de les colles bandoleres consolidades.
Aquest curiós, sorprenent i cargolat rínxol va ser la tònica del bandolerisme mallorquí del 1600. Un fenomen que progressivament s’aproximaria a l’esquema general del bandolerisme dels països de la Mediterrània. També a Catalunya els virreis hispànics havien intentat i intentarien desactivar el bandolerisme reclutant els grans caps de colla. El cas més destacat va ser el 1612, quan el virrei Manrique va pactar amb Pere Roca d’Oristà, Perot Rocaguinarda, el gran capità del bandolerisme senyorial, l’amnistia a canvi de servir als Terços de Castella. I també a Catalunya, fins a la Revolució dels Segadors (1640), les grans colles bandoleres catalanes van ser generalment contractades per dirimir conflictes domèstics o rivalitats polítiques. A Sicília, Calàbria, Nàpols, Sardenya, Provença i el País Valencià passava tres quarts del mateix.
Mapa de les illes Balears (1635) / Antique Maps
Durant aquest segle, el que precedeix al de Rotget, la colla de Selva, manada per Mateu Ferragut, conegut com es capellà Boda i generalment al servei de la poderosa família Santacília; la colla de Llorenç Coll, conegut com a Barona i que abans havia participat molt activament en els moviments antisenyorials de Santa Margalida, i la colla de Bartomeu Gomila, més conegut com a Moiana i sense una adscripció clara més enllà del benefici propi, van sembrar l’illa de cadàvers. Un dels casos més destacats va ser l’assassinat de Jaume Joan de Berga, oïdor de la Reial Audiència, que va morir a mans d’Antoni Gibert, conegut com a Treufoc, lloctinent de Ferragut i amic i company de presó del fill primogènit d’Onofre Jaume: la prova més contundent de les sorprenents connexions entre les colles bandoleres rivals.
Mapa de la Mediterrània occidental (1770) / Biblioteca Nacional de França
Rotget, l’últim gran bandoler mallorquí, va ser un producte de la suma de les arrels, de la tradició i de la cultura d’aquell fenomen. I del temps que li va tocar viure. La Guerra de Successió hispànica (1705-1715) va tenir un component revolucionari molt destacat a Mallorca i al País Valencià, que va causar no pocs maldecaps a la cancelleria de Carles d’Habsburg: al País Valencià, els maulets liderats per Joan Baptista Basset, i a Mallorca, les colles bandoleres tradicionals que recuperaven el seu esperit inicial i la seva història. Mateu Reus, Rotget, va ser un dels líders destacats d’aquell bandolerisme nou, i a la vegada vell, d’arrel popular i reivindicativa, essencialment antisenyorial. Quan els borbònics, després d’anys de persecució, van aconseguir capturar Rotget, ho van presentar com un gran triomf.
Els recursos que van esmerçar en aquella empresa destinada a la captura d’un sol home —dos-cents dragons a cavall, cent granaders, quatre-cents soldats, una lleva forçosa de dos mil civils i l’empresonament i tortura de més quatre-centes persones— posen en relleu que l’execució de Rotget era també la liquidació de l’última resistència armada antiborbònica a Mallorca.
Imatge principal: Representació d'un crim en el context del bandolerisme. Solsona (1626) / Enciclopèdia