Rufus Wainwright, el cantautor de nom impronunciable i repertori extra sensible, torna aquest diumenge a Barcelona per participar al festival Les Nits de Barcelona. Serà una nit íntima i intimista, en què el músic canadenc només farà ús de la seva veu hipnotitzant i, depenent de la cançó, la seva guitarra o el seu piano. "Hi va haver un temps en què era força comú que un cantautor sortís i toqués les seves cançons en solitari per a molta gent, però això ja no existeix", ha explicat l'artista a l'agència EFE, afegint que creu que és "un dels únics que ho fa, així que crec que s'ha convertit en una habilitat única que tinc".
Un nom habitual dels nostres escenaris
El popular músic, fill dels cantautors folk Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle, a més de germà de la també cantant Martha Wainwright, va irrompre en escena a finals de la dècada dels 90, distanciant-se dels sons abrasius de l'escena alternativa de l'època per destacar amb un pop preciosista de detalls ampul·losos. Si aplaudit va ser el seu primer disc, Rufus Wainwright, aclamadíssim va ser el seu segon treball, Poses (2001), àlbum que li va obrir les portes del reconeixement internacional.
Des d'aleshores, ha modelat una llarga trajectòria en què, sense abandonar el pop més encimbellat, s'ha anat aproximant a les formes del musical (Judy Garland sempre ha estat la seva principal referència i influencia), la música clàssica i l'opera. Així van sorgir títols com Want One (2003), Release the stars (2007), Out of the Game (2012) o Take All My Loves: 9 Shakespeare Sonnets (2016) o el darrer Folkocracy (2023), treball de versions de clàssics del folk en què va reformular peces com Neil Young, Van Dyke Parks o Peggy Seeger que l'any passat ja va presentar a la capital catalana, aquesta vegada dins del cartell del festival Grec. De fet, nom habitual dels nostres escenaris, l'estiu del 2022 també va passar per terres catalanes, aquella vegada al Festival de Peralada, on va portar a escena l’òpera Hadrian, basada en la figura de l'emperador d'aquest nom.
Un monstre de dos caps
"No sóc un guitarrista increïble", insisteix. "Simplement, pujo i toco, és més com si estigués en una festa o cantant amb els amics. Però quan vaig al piano, tendeixo a ser més sofisticat i més matisat. Al final, l'experiència és molt àmplia", postil·la Wainwright sobre la seva relació amb aquests instruments. El que dóna un sentit unitari a aquesta unió instrumental és la seva veu, ja que el cantautor es considera a si mateix com "un monstre de dos caps". "Està Rufus, la persona, i després hi ha Rufus, el cantant. I el cantant és increïblement voraç, increïblement ferotge, increïblement famolenc, i sembla devorar tots aquests gèneres i girs musicals diferents i en acabat gaudeix escopint-los al públic. I és curiós, perquè jo no sóc aquest tipus de persona. Sóc molt més sensible i m'espanta el món", detalla el cantautor. A això suma que "quan obro la meva veu i surt, és com una altra criatura a qui he de satisfer. Així que sí, crec que és la meva veu de cantant la que devora tota mena de música. I dic que pot sonar egoista, però realment no ho és. Pot ser alguna cosa fabulosa tenir una veu com la meva, però també pot ser quelcom bastant esgotador, perquè sempre cal alimentar-la".
Quan obro la meva veu i surt, és com una altra criatura a qui he de satisfer
Més enllà del canvi de registre instrumental, als seus recitals es dona també una variació de gèneres musicals constants, que van del pop o el folk a l'òpera, cosa que per a Wainwright no fa més que sumar capes de complexitat a la seva música. "No penso en les similituds davant de les diferències. Si haguessis de definir-me com alguna cosa, és com algú que estima un vers bell. Gaudeixo amb una melodia elegant i canvis d'acords interessants. I això existeix en tota mena de música. En tot cas, busco més les semblances que les diferències", comenta l'artista. La seva sensibilitat li ve de lluny, ja que, com explicàvem, és fill dels cantants de folk Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle, per la qual cosa la música sempre ha estat present a la seva casa, tant que als quatre anys ja sabia que volia ser artista i com que gaudia dels mitjans per a això, va tenir "10 anys més que ningú per centrar-me en el meu somni artístic". Això ha portat Wainwright a tenir una vida itinerant marcada per la música: "Aquest és el meu pa de cada dia. Vinc d'una família de trobadors. Els meus pares, tots dos cantants, i les meves germanes ho són. I com Wainwright-McGarrigles, viatgem pel món i cantem pel nostre pa”.