Demà s'estrena al festival Serielizados La Ruta, una sèrie d'ATRESPlayer que rememora un dels majors fenòmens socials i culturals de les darreres dècades al nostre país. Coincidint amb la premiere d'aquesta producció protagonitzada per Àlex Monner, Claudia Salas, Ricardo Gómez, Elisabet Casanovas i Guillem Barbosa, ens endinsem en la (veritable) història de La Ruta del Bakalao.
Una ruta de disseny
Setanta dues hores seguides de festa, tres dies sense parar, empalmant la sortida d’una discoteca amb l’entrada a la següent. Aquest era l’escenari de cada cap de setmana a la carretera del Saler, a València, allà on els festers feien la ‘Ruta del Bakalao’, com la van batejar els media dels anys noranta al llarg i ample de la pell de brau. A determinats mitjans d’aquell moment com Primera Línea, Telecinco o Antena 3, els va faltar temps per demonitzar aquella devaluada escena de club que un dia va ser pura avantguarda. De fet, tant sols una dècada abans, la dels vuitanta.
Aquesta història de modernitat, transgressió, hedonisme i excessos arrenca a finals dels anys setanta, quan un grup de joves valencians fugen de la grisor del tardofranquisme repressor, a la llum de les primeres escletxes de la democràcia a Espanya. Joves vinculats a l’entorn universitari i al món del disseny, el còmic, el teatre, la moda i, òbviament, de la música, sempre present a la terreta. Parlem de gent com el llegendari Juan Santamaría, DJ pioner i disquer que va encapçalar la primera fornada de selectors musicals que anaven a contracorrent, punxant música diferent, música rara. Ell va ser el DJ resident, a finals dels setanta, de la descomunal discoteca Cap 3000 de Benidorm -amb capacitat per a tres mil ànimes dansaires-, d’Oggi -on hi anava el millor de cada casa, aleshores- a València ciutat i, a partir de l’any 79, de Metrópolis, també a l'urbs, un prodigi de modernitat i glamur.
És precisament aquí quan es manifesta, en un primer moment, l’empenta de la cultura underground valenciana, en els quatre cartells de Metrópolis dissenyats per Daniel Torres, clarament inspirats en l’homònima obra mestre clàssica del cine mut, dirigida per Fritz Lang, Els cartells són vinyetes de còmic, art que representa un dels motors principals de la cultura alternativa de l’època, el que es coneixia arreu com el ‘rollo’. Obres que recull, entre centenars d’altres autors, l’extraordinari llibre Ruta Gràfica. El Diseño del Sonido de València (Barlín Libros, 2022), a càrrec dels valencians Moy Santana i Antonio J. Albertos, amb pròleg del dibuixant i dissenyador Paco Roca. Un excel·lent i minuciós treball que compila imatges i memorabilia de l’escena clubbing de la terreta als setanta, vuitanta i noranta; amb una qualitat documental i d’impressió extraordinària. Les seves 320 pàgines són un tresor i evidencien l’enorme influència i qualitat del disseny i l’art en la potent imatge d’aquesta avantguardista i pionera escena capdavantera europea. Allà hi trobem l’obra gràfica d’artistes com Elisa Ayala, Paco Bascuñán, Quique Company, Sento Llobell, Ramón Marcos, Edu Marín, Pablo Mira, Paco Roca o Armando Silvestre, entre d’altres, que es van encarregar de la imatge dels temples festers valencians com Barraca, Chocolate, Espiral, Spook, Puzzle, N.O.D o A.C.T.V. També un jove Mariscal, autor del disseny de cartells i dels tamborets del pub musical Dúplex -avui peces de col·leccionisme-, el 1980, que podríem assenyalar com l’any zero d’aquesta història. En aquest local va començar a punxar un jove Fran Lenaers, figura revolucionaria al món mundial del DJ. Però no cal córrer, no ens avancem.
Els temps estaven canviant
Som a l'any 1980, el dictador fa estona que roman momificat a la caixa, sota terra, i la democràcia s’obre pas... Els colors impregnen els carrees i les persones, i la modernitat els esclata als nassos. Un jove cambrer de Barraca, una disco d’estiueig de Sueca, es postula com a DJ resident, donant la murga a tort i a dret, fins que ho aconsegueix. En unes poques setmanes deixarà la pista en flames i als parroquians bocabadats. Allà, Carlos Simó despatxa un irresistible i fresc còctel de post-punk, new wave i synth pop que destrossa les caderes dels ballarins, un centenar de moderns valencians que ho donen tot a la pista. Entre ells estan els dissenyadors de moda Francis Montesions i Guayquemola, que no trigaran a presentar les seves noves col·leccions allà mateix. També ho faran a d’altres discoteques, com Chocolate, que està només a dos cents metres de Barraca. Comença la ruta, comença la festa...
Juan Santamaría i Carlos Simó han esborrat, a cop de hits, tota la caspa dels salons de ball que s’han trobat pel camí: espais rancis amb predomini de moqueta, bellut, marbre i miralls, cambrers amb americana blanca i corbatí, i clients vestits de pana i franel·la. Pel que fa a la música, prou de disco hortera, ‘pachanga’, rumba i lents. Aquí es balla separats, escolta, cadascú a la seva bola. Un canvi radical que no només afecta a l’estètica i la música, sinó que qüestiona d’arrel el model patriarcal i colpeja el masclisme i les seves dinàmiques d’acoblament. Les dones prenen el seu protagonisme i la democràcia i la tolerància s’escampen per les pistes com una enorme basa d’oli. La lletra de Dylan es fa realitat a passes de gegant: els temps estan canviant.
Neix la Ruta
Els anys que segueixen al 80 i fins el 85, pren forma i empenta una de les escenes de club més fascinant i avantguardista -cal anar-ho repetint amb orgull i flama- repartida entre discoteques i sales de concert llegendàries. Són els anys del boom de concerts a la terreta, capitalitzats per Pachá -entre la sala principal i la petita, el Garage- i per Isla, una discoteca amb capacitat per a milers de festers i cañeros, els clubbers que volen més canya. Per allà passarà la créme de la créme dels artistes underground, i no tant, de l’época: Depeche Mode, Soft Cell, Simple Minds, Siouxsie and The Banshees, Sisters of Mercy, Bauhaus, Anne Clark, Sad Lovers and Giants, Jonathan Richman, The Chameleons, Alien Sex Fiend o The Lords of The New Church. Mentrestant, Juan Santamaria ha deixat de punxar per despatxar vinils d’importació a la seva botiga, Zig Zag, oberta l’any 1983, la primera especialitzada en bacallà per a DJs de tot l’Estat. De fet, és aquí on s’encunya el mot bacalao, omnipresent a l’escena des de llavors. Una dècada més tard, a partir del 1993, els orígens populars d’aquest claim clubber serà rebatejat com a bakalao per part dels mitjans de comunicació més tendenciosos que cobreixen el que ells reanomenaran com a Ruta del Bakalao. M’esforço per no córrer..., però és que aquesta història va a tota pastilla.
A partir del 1993, els orígens populars d’aquest claim clubber serà rebatejat com a bakalao per part dels medis de comunicació més tendenciosos
De fet, primer de mescalina i després d’èxtasi, les pastilles circulen a dojo en una ruta que els més agosarats es fan sencera, de divendres a diumenge, setanta dues hores sense parar, empalmant festes i saraus. Si cal menjar ja ho faran als mateixos pàrquings de les discoteques, on es cuinen paelles populars. Es clar, és que som a València, ché. És l’origen del parkineo, nen. I és l’escenari dels darrers vuitanta, moment en que tot allò esclata i es configura l’escena de club més excitant i massiva del planeta.
Musicalment, la Ruta ha agafat volada gràcies a la revolucionària tècnica de dos mags de les mescles: Fran Lenaers i José Conca, els marcians que han aterrat a Spook Factory i Chocolate, respectivament. Una barreja de guitarres, pop, rock gòtic, new beat, electro, house i proto-techno, es desplega arreu de la ruta valenciana de clubs. Una Atlàntida de la festa que els voltors mediàtics no trigaran a esbudellar, cobrint en directe i en prime time tot aquell deliri. La Ruta del bakalao passa a les primeres planes de les seccions de lleure i societat, a les petites pantalles de TV que es planten al davant dels horroritzats pares, que no entenen res de res. Mentre els fills, abduïts pels cants de les sirenes, fan cua per comprar les entrades.
La Ruta ha agafat volada gràcies a la revolucionaria tècnica de dos mags de les mescles: Fran Lenaers i José Conca, els marcians que han aterrat a Spook Factory i Chocolate
Amb l’escena desbordada i passada de voltes, massificada fins al punt de no retorn, el 1993 entra en vigor la ‘Ley Corcuera’, que permet registres exprès en casos de sospita de tràfec de drogues (i organització terrorista), que activa un continu control policial als voltants de les discoteques, quan no, al propi pàrquing de les mateixes. És el principi de la fi. De l’avantguarda es passa al món bakala: joves d’estètica pseudo skinhead i música bakalao de cinquena generació prenen les sales i les empenyen a l’abisme. Ni rastre dels cañeros i festers, ni rastre de la música en directe. S’ha acabat la màgia, s’ha acabat la festa.
*Luis Costa és DJ i periodista, auto del llibre ¡Bacalao! Historial oral de la música de baile en Valencia