Per bé o per mal, Ryan Adams és font de notícies. Ho és des que, fa un quart de segle, donés un cop a la taula amb el seu disc de debut. Des d'aleshores no ha deixat de generar titulars, ja sigui pel merament musical o per assumptes tèrbols d'una altra índole. Ja saben, amb aquella disjuntiva sobre: separem el personatge de la seva obra? En aquest sentit, depèn de cadascú i pots decidir entre una o una altra cosa: ambdues són legítimes. I és que, quan es van anunciar aquesta i la data a Madrid, l'expectació va ser màxima. Les entrades van volar en res. Fins i tot hi va haver els qui es van afanyar a apuntar-se a la prevenda amb la sensació que tenir un tiquet per a aquest concert tenia una aura especial i un caràcter molt exclusiu. Encara que Ryan no sigui un xaval de confiança sobre l'escenari (tampoc ho sembla fora), amb ell tires una moneda a l'aire i pot sortir cara però també creu. També depèn del moment de cadascú i des de quin banc t'ho miris.
De fet, ningú no oblida aquell concert a la sala Bikini un 11 de febrer de 2002 amb aquell contratemps inoblidable. En el meu cas, més enllà de l'anècdota, no em va convèncer. Tanmateix, n'hi va haver molts que van sortir entusiasmats. Aquí no hi havia truc: connectaves amb ell o et quedaves fora d'aquesta òrbita excèntrica. Tampoc no hi va haver química entre nosaltres en una actuació tot sol a l'escenari gran d'un Azkena. I pel que sembla, també va actuar en un Cruïlla, i sí, segur que vaig ser-hi, però no em va deixar cap empremta (bé, sí, que va ser molt guitarrer). Fins que he recopilat informació per fer la crònica no m'he adonat que va existir aquell dia. Pensava que l'havia vist dues vegades, i són tres. Les coses de Ryan (i les meves).
Així i tot, deixant de banda els antecedents (ja fos amb bon o amb mal regust), hi havia ganes de veure'l una altra vegada en acció. Diguem-ne morbositat (que també) però no, veritablement eren les ànsies per comprovar si respondria a les expectatives i a l'exigència que genera la seva música amb aquesta carrera tan díscola i atropellada. Perquè seguir el seu ritme aquests últims anys no ha estat fàcil, tant pel volum de música que ha anat proporcionant com per la manera en què l'ha mostrat. I potser per això ens deixem endur pel seu corrent, encara que sigui imprecís i incoherent. Tot i que sapiguem que ja no hi haurà un Heartbreaker i, ni de bon tros, un Gold. En canvi, ens acontentem amb què segueixi allà i que d'una manera o un altre continuï lliurant cançons. Aquest ofici tan complex i indesxifrable. Amb cims que no et podies imaginar i que després se t'escapen de les mans.
En tot cas, la cita amb Ryan era una aposta per la seva música i, també, no ens enganyem, un acte social (i de fe). El qui és qui de l'escena rockera de la ciutat. Amb moltes salutacions aquí i allà i aquest clàssic "feia molt que no et veia". El típic en aquestes reunions, més semblants a les de vells amics d'institut, que a un simple concert de rock. Amb tanta incertesa, només sabíem una cosa: aquesta gira era una excusa per celebrar els 25 anys d'Heartbreaker i a més venia sol. A partir d'allà, només càbales i imaginacions; una nova dimensió desconeguda. La realitat, una vegada asseguts a la butaca, en uns minuts (i el resultat en unes hores).
Amb la qual cosa, la primera sorpresa ho és tot just aparèixer en escena. Sincerament, pocs el reconeixen. Qui més qui menys pensa que aquest paio era el que venia a presentar el concert. Però no, era ell. Estava a mig camí entre el professor universitari d'Indiana Jones i el predicador de Pozos de ambición (aquell Eli Sunday interpretat per Paul Dano). La primera estranyesa abans de començar: moure els fotògrafs i situar-los en la part del darrere de l'escenari. A partir de llavors, el disloqui. Amb una escenografia i un decorat molt teatral, a cavall de les tavernes dels anys vint. I un començament en què imperava el respecte: qui ficarà primer la pota, ell o algú del públic? Mentrestant, Adams cantava i tocava (meravellosament bé) i, sobretot, parlava sense parar (i moquejava, i es netejava les ulleres, i feia alguna ganyota).
En pocs casos un músic confessa i manifesta tan obertament que morirà sol
Sí, de tot molt, i potser en excés. Però clar, ell ens volia explicar què feia allà i la raó per la qual aquella nit seríem els seus còmplices. Una espècie d'invitació a la sala del seu terapeuta i, d'altra banda, el regal d'assistir (com si estiguéssim al seu costat en un estudi d'enregistrament) a la reinvenció i desconstrucció (una més) d'un cançoner, el del cèlebre Heartbreaker. Entre la xerrameca de Ryan (la família i les drogues com a temes favorits en els seus monòlegs), cançons que intercalava entre guitarres i un piano (menys brillant a les tecles que acariciant cordes), més una tempesta puntual elèctrica convidant el seu tècnic de guitarres per tocar la bateria i un baixista que va aparèixer del no-res. Tot al més pur estil Jack White.
En aquest tram, tot correcte (i més que això, brillant), un músic que mai no saps si viu amb la intenció d'enderrocar alguna cosa (o si s'esfondrarà ell) o que, com és impossible qualificar-lo, tant et desconcerta com t'avorreix. I allà sí, la definició d'aquest estat depèn de mil factors que no es poden controlar. Van gairebé a l'atzar, a cada un li toca d'una manera. No obstant això, per molts concerts que hagis vist i viscut, segurament n'hi haurà pocs de Ryan com el d'aquesta nit. Per no dir que gairebé cap. En pocs casos un músic confessa i manifesta tan obertament que morirà sol. Amb un trajecte d'una hora i mitja llarga (per interpretar un disc d'uns 50 minuts) per fer i desfer l'encanteri d'Heartbreaker, els números no fallen: la meitat del temps se'l va passar xerrant i elucubrant.
Per a la segona part del xou, després d'un descans per anar a la barra o a agafar aire, una promesa a mitges: tocarà les cançons que li demani la gent. Amb una trampa: no totes s'ajusten als seus desitjos, ja sigui per la temàtica o per l'estructura de la mateixa. Potser la més maca d'aquestes peticions va ser Nobody's girl, proposta que va acceptar de bon grat. La interpretació va ser única i superba. Això sí, en aquesta pròrroga ja hi va haver poc joc. Es va enredar més del compte. Va premiar abans que res aquesta faceta tan extravagant (aguditzada pel port d'ara) i que pel que sembla no és un casual. Ell és així, de vegades un beneït, de vegades un dimoni i de vegades també un tarat. Però és nostre, i així ho acceptem. Per bé o per mal. Per cert, amb els llums ja encesos i amb Ryan recollint l'americana del penjador, pels altaveus de la sala sona The antichrist de Slayer. Un senyal?