La Humana es troba a la Gossa (la Perra, originalment en castellà) entre els deliris d'una rave i se l'endú a casa seva. No sap ben bé per què però hi ha alguna cosa que l'empeny a no permetre que un altre ésser sigui abandonat a la seva mala sort, com si el destí de l'animal i el seu fossin indissociables. Al cap de res s'adona que la gossa està en zel. Amb aquesta escena tan mundana comença El celo (Alfaguara), el nou llibre que Sabina Urraca li ha regalat al món i que va molt més enllà de ser un caramel literari d'una excel·lència subratllable. És una autòpsia a les entranyes dels maltractaments i una radiografia costumista sobre les lleis macabres que pesen sobre les dones que el pateixen, apartades del ramat com empestades inútils, ànimes maleïdes d'un fenomen abusiu gairebé paranormal. Parla també de la recerca del plaer quan s'ha fet miques o de la contradicció de tornar cap al foc sabent que crema, encara que la resta de l'aquelarre s'entesti a ensenyar-te les flames. Tot es barreja a El celo: el component primitiu de l'animalitat humana, l'abús com un fantasma omnipresent, el terror que es cola a les articulacions i impedeix cordar-se les sabates, una llum verda petiteta al final del túnel. I enmig de tot, la salvació bellugant la cua.
Reconèixer-se com a animals ens debilita?
Esclar, perquè és reconèixer que som éssers irracionals que actuem per instints hormonals i per propulsions instintives. És gairebé com reconèixer que som unes bèsties que no sabem el que estem fent. Suposo que és reconèixer que no som éssers morals amb principis. Però jo sento que ser conscient d'això també és un poder. Aturar-te i pensar per què has fet alguna cosa i reconèixer els instints, en lloc de tapar-los i negar-los, i fingir que el món és cuqui i meravellós. Crec que seria millor donar-nos compte de qui som, tant a nivell moral com per a la convivència social.
Aquest vincle amb la gossa parteix també de la poca confiança en l'ésser humà?
Això està a l'ordre del dia. A les grans ciutats, cada vegada hi ha més gent desenganyada o adolorida amb el món, la qual cosa és normal, perquè el món és despietat. Vivim en un sistema bastant complicat i de sobte hi ha molta solitud en la nostra societat. Anem a tota velocitat. Hi ha una cultura bastant subterrània de trepitjar-se els uns als altres, de voler sobresortir, una cultura de l'èxit, i això pot ser esgotador. I tornes a casa teva i et refugies en un animal que ni et parla, que només et mira, està calentó, et mira amb adoració perquè t'estima moltíssim. A la novel·la es diu: "un llop va anar a menjar uns ossos a l'entrada de la cova, dins olorava bo, i va entrar i ja es va quedar". Jo entenc que cada vegada es doni més, i m'incloc dins d'aquest fenomen, que trobem pau en la relació amb un ésser que no és humà, i el mode de comunicació del qual no és verbal. Trobes un refugi tan curiós en un ésser que viu així. Jo empatitzo totalment amb això, encara que també veig la seva part perversa. De fet, és veritat que a El celo em va costar molt la part en la qual la Humana rebutja la Gossa. Era dolorós escriure això, però entenia que era una situació que es podia donar. Jo amb la meva gossa he viscut una història d'amor fulgurant, però hi ha gent que adopta un gos i de sobte li destrossa la casa.
T'han preguntat moltes vegades si el llibre és la teva vida?
He vist la intenció de preguntar-m'ho, però de moment han tingut el detall de no fer-ho directament [riures]. Van sortint coses. Òbviament jo sempre dic que seria idiota si en la meva escriptura no utilitzés determinades coses que la vida em posa per davant. Quan la gent em pregunta si és autobiogràfic em fa gràcia, perquè amb autobiogràfic et refereixes a si és la meva vida, o a si són coses que m'han explicat o que jo he vist en l'altre? Perquè això també és autobiografia: el que observo, el que m'explica la gent que conec, les converses que escolto pel carrer. Seria idiota si no ho hagués utilitzat i també si no portés algunes d'aquestes coses a la fantasia. Cap dels personatges del llibre no existeix, però això no significa que no hagi agafat coses d'aquí i d'allà d'històries que m'han explicat i les hagi barrejat amb fantasia absoluta. Aquesta és la feina d'un escriptor.
És terriblement dolorós comprovar com a l'ésser humà li costa tant empatitzar amb una cosa amb què no se sent identificat
Inconscientment, a l'inici em vaig imaginar la Humana com una persona analfabeta, pobra i sense recursos. Hi continua havent una associació estigmatitzada entre maltractament i classe baixa?
Qualsevol persona, per molt forta i potent que sigui, pot ser desactivada si li premen les tecles correctes. No tothom pot desactivar tothom, però hi ha persones concretes que poden desactivar una altra persona, emparades per un sistema. Per alguna raó, a la gent li costa molt empatitzar amb traumes que no ha viscut. Pot ser violència de gènere, pot ser qualsevol altra. Fins i tot en l'abús sexual, per exemple, sempre s'acudeix al per què no ho va explicar. El primer llibre de Belén López Peiró, a qui admiro moltíssim, es diu Por qué volvías cada verano, i parla de l'abús sexual intrafamiliar. I en un moment la dona del seu abusador li diu a la protagonista: "si et passava això, per què tornaves cada estiu?" Aquesta és una pregunta que et continues trobant, fins i tot de la gent que t'hauria d'ajudar i en qui confiaves. És terriblement dolorós comprovar com a l'ésser humà li costa tant empatitzar amb una cosa amb què no se sent identificat. Mai no t'han enganyat? Mai no has tingut un amic de nen que et manipulava? Mai no has tingut un cap que aconseguia que fessis el que volia i tu eres incapaç de plantar-li cara? No has viscut sota un jou? Crec que d'això no ens deslliurem ningú, així que no entenc perquè a algú li costaria tant comprendre-ho.
I és vergonyós dir-ho, però hi ha certa condescendència social en arribar a pensar que les persones maltractades són éssers inferiors.
Absolutament. I això fa que si tu vius un tipus d'experiència de violència et costi identificar-la i adonar-te que a tu t'està passant. Al principi tu penses que no et pot passar. I és per això per la qual cosa a El celo vaig voler crear un personatge que en el seu passat va ser una persona molt potent. De fet, la Humana semblava ser lliure d'aquests traumes contemporanis. És una dona en la societat actual, per descomptat que ha patit violències mèdiques, discriminacions laborals, la seva àvia exerceix sobre ella un nivell baix però constant de repressió sexual, la seva mare jutja el cos de la seva filla. Però, tot i així, la Humana és una paia molt potent amb un control sobre la seva sexualitat brutal, la qual cosa no significa que en un moment donat no pugui arribar algú, prémer els botons correctes i robar-li precisament aquest poder.
Ella s'empara enbel silenci i en un estat de semi negació, encara que ara l'estratègia de la bona víctima és que ho expliqui. Però el silenci també pot ser reparador?
Hi ha molta gent que diu allò de què "el teu silenci no et salvarà". Bé, discrepo. Entenc que és una consigna política, i òbviament l'ideal és que tothom expliqui les seves històries. Però per exemple, ara hi ha tota aquesta onada d'assenyalament a directors de cinema i teatre molts anys després, i la gent preguntant que per què no van parlar abans, o per què no van denunciar. Primer, no és fàcil adonar-te'n. En qualsevol tipus d'abús que pateixis, tu no te n'adones perquè està succeint a la teva zona de confort: és la teva família, és el teu xicot, és el teu amor, és la teva família. "És que no estàs deixant al teu maltractador". Quan deixes al teu maltractador també estàs deixant al teu amor, també estàs deixant a la teva família, i això tothom sap que no és fàcil. Et diuen que has d'obrir els ulls i parlar immediatament, i parlar és molt perillós i has d'estar molt fort. Jo crec que el silenci pot ajudar a algunes persones durant un temps a transitar les coses. Pot ser tremendament dolorós que tu acudeixis a la persona que més t'importa al món perquè sents que et donarà suport, i aquesta persona et digui que ni ho entén ni t'entén. I això és molt habitual.
Hi ha un moment al llibre que se cita el lema Jo no et crec. Per feministes que siguem, ens costa assenyalar l'assetjador quan pertany al nostre cercle?
Clar, perquè un agressor no és només un agressor. No és una bèstia negra, no és el Joker, no és Gargamel. De fet, en totes aquestes preqüeles —Joker, Malèfica— s'humanitza al dolent. És que el dolent també té un passat, i també té unes raons per comportar-se com es comporta. Pot ser una persona magnífica amb alguna gent. Esclar que és molt més fàcil a nivell polític i social generar uns compartiments estancs. "Això és dolent". "Cal anar ontra això". "Has de parlar i denunciar". Així, així i així. Les persones som complexíssimes i tot és molt més difícil. I una víctima no és només una víctima. Vaig pensar que es podria explicar en una novel·la creant uns personatges determinats que mostrin contradiccions molt fortes i situacions de què la gent no parla, com el fet que moltes vegades la víctima és addicta al que ha viscut i la seva zona de confort és precisament aquesta zona de sofriment, i torna a ella.
Moltes vegades la víctima és addicta al que ha viscut i la seva zona de confort és precisament aquesta zona de sofriment
Vas més enllà del blau i parles molt de la somatització de la violència psicològica a través del cos. El patriarcat ha trobat un nou modus operandi perfecte per sobreviure?
Fixa't que jo no sento que molts facin això de forma conscient. Els agressors no es consideren agressors. No s'adonen de que ho són i de que estan exercint maltractaments psicològics, i aquest és el perill. Òbviament viuen en una societat que empara molts dels seus comportaments i que fins i tot moltes vegades els ha empès a ser violents, a témer o ridiculitzar la sexualitat de les dones. No és que ells es fiquin al seu cau a fregar-se les mans i a dir-se que seran dolents amb les dones. No crec que hi hagi aquesta estratègia ni que s'immisceixin pels racons que deixa la violència física i vagin a la psicològica: és que succeeix gairebé sense que se n'adonin.
El teu cos va somatitzar la història d'alguna manera concreta?
En moments sí, sobretot quan sentia que era incapaç d'escriure'l. Jo vaig prendre notes i vaig anar escrivint coses que em passaven pel cap durant set o vuit anys. Hi va haver un moment que em vaig posar a ordenar-ho tot, vaig estar dos mesos ordenant més de 500 pàgines de Word només amb notes i escenes soltes. Va ser un procés complicat i moltes vegades m'he vist tombada pel descoratjament absolut, em despertava i pensava que no podia. Mai més no faré això de prendre notes sense fi [riures]. Cal ficar-s'hi com més aviat millor, perquè d'alguna manera prendre notes durant vuit anys va ser procrastinar la veritable escriptura del llibre. He viscut alguns moments amb ansietat de baixa intensitat però que estava sempre per allà. Alguna vegada he plorat per no poder. I els últims tres mesos d'escriptura vaig estar tancada totalment a casa, amb el meu marit donant-m'ho tot, cuidant-me moltíssim, i la meva gossa tota l'estona al meu costat. Sentia que m'havia segrestat a la meva pròpia casa, només anava a classe de ioga i sortia a treure la meva gossa. Hi havia moments en què em donaven migranyes molt fortes, i potser jo no sentia que estigués estressada, però el cos em donava senyals.
La Humana arriba al punt de no poder cordar-se els botons.
Per a mi és molt important aquesta somatització que té la Humana, i també la Wendy, perquè he observat molt el tema de les malalties autoimmunes —quan el cos s'ataca a si mateix d'alguna forma— que prevalen en dones per una qüestió fisiològica, perquè tenim un sistema immune més fort. Escrivint el llibre m'adonava, amb tota la inspiració de determinats entorns, que de les dones que havien patit relacions de maltractament o un nivell de violència sostingut al llarg de la vida, moltes tenien malalties autoimmunes, o malalties com l'endometriosi, amb un teixit endometrial creixent sense control per dins del cos. I en aquell moment va ser quan em vaig adonar de quant s'assemblava la vivència del maltractament o de l'abús, del trauma, a una maledicció de conte. Algunes d'aquestes dones, encara que el seu maltractador sigui lluny o no existeixi ja perquè ha mort, el senten. En un moment al bar, tenen aquesta conversa: "Tu el preferiries mort o viu?, com el tems més?" I la Humana diu que el temeria més mort, perquè el que tem és aquesta maledicció, aquesta màgia. De forma pragmàtica ho podríem traduir en com el trauma cala en la teva ment i en el teu organisme, fins al punt que, encara que aquest maltractament ja no existeixi, tu el continues portant amb tu i el teu cos continua reaccionant com un animal atemorit.
També parles molt de la sobremedicació la Humana o la Mecha són addictes als ansiolítics. S'ha estès l'emissió de receptes des de la institució pública per no aturar el maltractament?
Òbviament els ansiolítics són un pedaç, però fins i tot la teràpia algunes vegades ho és. El problema se situa molt abans, en el mode de vida que portem, en com estem acostumats a existir en aquestes societats en les quals vivim. És un problema tan de base, i arreglar la base és tan impossible, que hem d'acudir a aquesta espècie de pedaços. I els ansiolítics són un pedaç ràpid que et proporciona una estona de pau momentània. En el cas d'aquestes dones, vaig tenir clar des del principi que un dels motors principals del personatge per fer determinades coses seria aquesta addicció als ansiolítics. Ella no va a teràpia perquè ella cregui que ha estat maltractada. De fet, al principi li diu al metge que s'ha equivocat perquè sent que el que ha viscut és una altra cosa diferent. Ella ubica el maltractament com una cosa que li succeeix a una altra gent, mai a ella, i de primeres va allà només perquè li donin les pastilles. Hi ha un moment en què totes romanen unides perquè la Vella té aquestes pastilles i proveeix a les altres, les hi dona com si fessin la primera comunió. Elles es reuneixen una mica entorn d'aquesta pau momentània.
A part d'escriptora, ets editora: costa la dualitat?
M'agrada molt, però és veritat que hi va haver un moment en què estava editant per a la col·lecció de Caballo de Troya, i al mateix temps acabant aquest llibre, i no va ser fàcil. Sembla que està malament dir-ho, però jo sento que estic segura en el terreny de l'edició, dubto poc i controlo bastant les propostes que faig. Però amb l'escriptura no; amb l'escriptura sempre em sentiré insegura, sempre dubto molt. I em sembla que continuaré dubtant tota la vida i em sembla bo. Imagina't editar una altra persona amb tota la seguretat al matí, i a la tarda posar-te a escriure un llibre i de sobte posar-te a plorar i dir: "però si jo no sé escriure". Amb aquest llibre ha estat la primera vegada que me n'adonava que era capaç d'editar-me a mi mateixa, que podia allunyar-me una miqueta del text.
Algunes vegades parlo amb amigues meves que tenen feines veritablement útils, i em dona com enveja, veig que estan fent una cosa que serveix per a alguna cosa. I el que jo faig, serveix per a alguna cosa?
Quan saps que tens davant una bona història?
He de sentir que aquesta persona m'està explicant una cosa que m'interessa, m'agrada quan estic llegint i de sobte m'oblido del món i de mi mateixa, i només estic llegint i em quedo hipnotitzada. Moltes vegades em passa simplement parlant amb una persona quan li veig alguna cosa especial i em dic que té una visió curiosa del món.
Pot passar que llegeixis un bon manuscrit però hagis de descartar-lo perquè, comercialment, no té sortida?
Jo he tret llibres que no funcionen comercialment, però no m'importa si ha arribat a deu persones a qui aquesta història sí que els ha semblat bona. Òbviament soc conscient que al mercat editorial hi ha unes lleis marketinianes molt salvatges, i que a la gent li costa molt llegir. Treure un totxo és complicat. També he tret alguns llibres que són molt rars i en els quals hi ha gent que no entra en absolut, i ho entenc. Però em sembla important no fer concessions al mercat i no cedir. I m'han arribat llibres que comercialment haurien anat bé, i n'he rebutjat d'altres que després ho han petat. Però no me n'he penedit.
Es publica massa?
Es publica moltíssim. De fet, un dels meus pesos sempre és que quan estic escrivint un llibre, penso: però aquest llibre el necessita algú? Sento que cap llibre no és necessari, m'entra com una sensació nihilista de pensar per què estàvem escrivint si hi ha una sobreproducció extrema. El món és una mica boig i sense sentit. Penso que m'ho passo bé escrivint i editant, i algunes de les experiències més felices de la meva vida han estat escrivint i editant llibres d'altres que després han arribat a les vides de la gent. I penso: bé, si és el que m'agrada, què faré? La vida no és eterna, faré el que m'agrada. Això no significa que el que jo faig faci falta. Algunes vegades parlo amb amigues meves que tenenfeines veritablement útils, i em dona com enveja, veig que estan fent una cosa que serveix per a alguna cosa. I el que jo faig, serveix per a alguna cosa? No ho sé [riures].
Jo crec que sí que ho saps.
Els llibres i les històries són la meva religió. Si jo tingués una religió, que no en tinc cap, seria aquesta: les històries que m'explica la gent, el que jo li explico a la gent. Les coses que he llegit en la meva vida des de petita és el que més m'importa. Si un parell de persones sent aquesta mateixa emoció que jo estic sentint, i els ajuda a viure de la forma en què a mi m'ajuda, amb això ja val la pena.
