Veiem en l’antiga Grècia el passat remot o el futur més immediat? L’herència grega és una herència enverinada o un esperó? Pot l’agon, que és com s’anomena en grec la lluita, el joc, l’àmbit que fou específic i exclusivament masculí, pot ser en el món contemporani també un territori de la dona? La guerra és el territori masculí i l’amor és el femení? Són intercanviables, és a dir, són en realitat un únic àmbit com proclamava Ovidi? El segle XX ha estat el de les dones i el XXI encara ho serà més, una nova etapa en la qual les reflexions sobre la identitat i la sexualitat s’interrelacionen en múltiples combinacions fins a acaparar un interès majúscul per part de tots. I aleshores, com podem acceptar que, mentre al món antic jueu, la presència femenina (la mare) sigui positiva, i per als grecs (que, segons el tòpic, són la base imprescindible de la nostra civilització) era vista molt més que dolenta, fins i tot nefasta? Que allò femení no només és negatiu sinó terrorífic, amb la temible deessa Hera, assedegada de poder, amb la ressentida Demèter, amb Clitemnestra, l’assassina? Desperten horror però també fascinació. Nicole Loraux ho va estudiar a Les experiències de Tirèsies i descobria un món binari, confrontat entre homes i dones, “bastant recargolat”, en què la imaginació dels homes grecs tendeix fins i tot a desvincular les dones del femení i usurpar-lo. És quan neix el transvestit.

Safo parla d'un amor que es tortura en la separació, és intens i bell, suau, encantador en les paraules, en les imatges, en la mentalitat suggestiva i poderosa

Que Zeus fos capaç d’infantar ni més ni menys que la deessa Atenea resulta així molt significatiu, i potser esperançador, si pensem en la paternitat del futur. L’afectivitat desbordada, incontrolada de les dones: aquest és el problema segons alguns homes. Les pulsions femenines són vistes com el gran enemic del logos grec, ja sigui l'’amor o la còlera. La guerra per amor (per una pulsió) és el primer vers de la Ilíada i el cor que fa palpitar tot el poema de poemes en què Grècia s’hi reconeix. No és estrany doncs que Safo de Lesbos, dona, escriptora, s’adreci a Afrodita i li demani que la deslliuri de desvetllaments rigorosos i que s’acompleixi tot el que anhela el cor. Essent ella mateixa que sigui la seva aliada en la lluita. Lluita, guerra, com traduí en la seva versió castellana Joan Ferraté: el desig de conquesta, d’estimar una noia, de trobar un domini, un àmbit, un lloc fora de l’espai domèstic, cosa que Virginia Woolf anomenava “una habitació pròpia”, un lloc mental on establir un diàleg, fins i tot un vincle entre dones a través de les afrodísia, els plaers, del sexe, i per què no? Safo parla d’un amor que es tortura en la separació, és intens i bell, suau, encantador en les paraules, en les imatges, en la mentalitat suggestiva i poderosa. Però és un amor que avui denominaríem homosexual? Les escriptores, seguint l’estela de Safo, semblen preocupades per multitud d’interessos i van des d'allò religiós a l’epigramàtic i vivencial. És una revelació descobrir les seguidores, Coriana de Tànaga, Erina de Telos, Clitàgora, Carixena, Cleobulina, Megalòstrata, les seves poesies elegants, cultes, fruit d’una acurada educació com volia Safo, de la paideia, requisit indispensable per obtenir la ciutadania i que Plató reservà només per als homes. Plató fou un grandíssim reaccionari. Potser seria útil llegir Safo i les seves hereves literàries més enllà del XIX, sense el paràsit inevitable de Renée Vivien i del seu militantisme lèsbic. No és veritat que Safo tingui una manera torbadora d’entendre l’amor. Ni que avui ens trobem millor capacitats per acceptar i gaudir de la poesia de Safo gràcies a les reivindicacions LGTBI. Som millors que Fòcius, patriarca de l’església ortodoxa de Constantinoble, qui afirmava cap a l’any 800 que Safo és el seu escriptor favorit, barrejant tots dos gèneres?