Xavier Gassió va formar part de la darrera promoció de soldats enviats a fer la mili al Sàhara, la darrera colònia espanyola. Era allà quan es van precipitar els esdeveniments: quan els espanyols van prometre l'autodeterminació del territori, quan el rei del Marroc va organitzar la Marxa Verda, quan es van signar els acords de Madrid que suposaven la cessió del territori al Marroc i a Mauritània, quan Franco va morir i quan els marroquins van ocupar Al-Aaiun, la capital del territori. Ara, 40 anys més tard, Gassió publica Sáhara español. El último reemplazo (Arzalia Ediciones), un llibre amb text i fotos on rememora aquell any convuls de la seva joventut. Un llibre en què Gassió repassa què significava el servei militar dels joves, en aquella colònia oblidada al mig del desert, i com Espanya va abandonar el territori.
Val més una imatge...
Si diuen que una imatge val més que mil paraules, el llibre de Gassió val més que un milió de paraules, perquè incorpora una col·lecció impressionant de fotografies. Durant el seu servei militar, Gassió es va especialitzar en la feina extra de traduir els manuals de les càmeres de fotografia que compraven els seus companys (el territori era lliure d'impostos i els reclutes solien endur-se algun aparell electrònic al seu retorn a la Península); i a canvi de la traducció, exigia quedar-se un temps amb les màquines. D'aquesta forma, va aconseguir fer un repertori espectacular de fotografies: dels seus companys, de les instal·lacions, dels saharauis, dels souvenirs, d'Al-Aaiun, dels paisatges, de les armes... Gassió es va convertir en una mena de notari visual que va documentar al detall els darrers mesos de colonització del Sàhara. Gassió, que va tornar-se més endavant fotògraf de premsa, tenia autèntic instint per documentar allò que era rellevant i il·lustratiu. A poca gent se li hauria acudit fotografiar com era una taquilla militar, aquell minúscul espai que reflectia tan bé l'esperit de la mili: Gassió va fer-ho i ho mostra en el seu llibre; una imatge que il·lustra de forma molt colpidora el que va ser la vida de tants i tants espanyols durant un any o mes.. Però Gassió també va documentar els espectacles pornogràfics del Sàhara, els venedors ambulants d'artesania, els tancs, les manifestacions dels saharauis, els camells, la brutícia dels carrers d'Al-Aaiun...
Al centre, la vida militar
El llibre de Gassió no està exempt d'una certa nostàlgia. Tot i que Gassió es presenta clarament com a antimilitarista i posa de manifest totes les misèries de l'exèrcit franquista, no deixa de mostrar certs records positius de la vida militar, especialment pel que suposava de camaraderia entre gent d'orígens i classes socials diferents. Gassió, tot i que critica durament alguns aspectes de la vida militar, no deixa de glossar les vivències compartides, la "camaraderia" militar. De fet, els saharauis apareixen de forma molt esporàdicament al relat, perquè la societat militar vivia al marge de la població local (a excepció dels destinats a les tropes nòmades o a la policia territorial). És rellevant que el propi autor expliqui que per als militars era "prohibit o era no aconsellable" creuar la zona de haimes que era a tocar de la caserna. En un altre punt, Gassió explica que una visita a un orfebre constituïa, "una excusa per mantenir una conversa, entre te y te, amb un saharaui". Gassió va viure al Sahara, però no va viure entre els saharauis. Però amb molta sinceritat, no intenta mentir sobre això.
Colonialista sense complicitat
Gassió va ser enviat al Sàhara per tal de que contribuís a mantenir colonitzat aquest territori. Va acomplir amb les instruccions que li van donar, i malgrat tot, el seu llibre en cap cas és una apologia de la colonització espanyola (una apologia que és present a molts d'altres llibres de soldats destinats al territori). Les imatges de misèria dels barris saharauis suposen una prova de les deficiències del colonialisme espanyol, i desmunten tota la propaganda sobre les bondats de l'ocupació espanyola oferta pel règim franquista. De fet, les fotografies de Gassió ens posen de manifest la tensió viscuda entre els espanyols i els saharauis, molt oblidada després de la invasió marroquina. Gassió no dubta en incorporar fotografies de les pintades de la ciutat, autèntiques versions primerenques d'el "A por ellos" que posen de manifest l'onada patriòtica que es vivia al Sàhara davant les actuacions del Polisario. Els militars omplien les cases d'Al-Aaiun de lemes d'exaltació a Franco i a Espanya i de moris al Polisario. I no tot quedava en pintades: en una imatge es poden veure clarament les tanques que es van instal·lar per aïllar els marroquins dins els seus barris, un autèntic apartheid en versió hispana. Gassió fins i tot reprodueix algunes imatges que no són seves on es poden veure les tortures infligides als sospitosos de simpatitzar amb el Polisario a les instal·lacions militars espanyoles. Unes imatges que deixen ben clara la terrible agressivitat de les forces colonialistes espanyoles. Les brutalitats dels marroquins al Sàhara no poden servir per netejar la memòria colonial espanyola ni per idealitzar la presència hispana en aquell tros de desert.
Marxar i condemnar
És d'agrair aquest posicionament de Gassió. De fet, alguns dels companys d'armes del fotògraf han escrit llibres amb elements autobiogràfics terriblement crítics amb el colonialisme marroquí, però extremadament complaents amb el colonialisme espanyol. De fet, una part del moviment propolisario encara està marcat per un clar neocolonialisme sentimental. Malgrat tot, Gassió, que no fa un anàlisi detallat del que va significar el colonialisme espanyol, sí que dedicar una bona part del volum a analitzar la cessió de la colònia al Marroc. En tant que la part central del llibre està basada de forma prioritària en les seves vivències personals, la part final està elaborada, bàsicament, amb altres fonts: diaris, llibres... I aquí Gassió fa una denúncia sense pal·liatius del lliurament del territori al Marroc, al marge de la voluntat dels seus habitants.
40 anys
La memòria escrita i fotogràfica de Gassió permet una nova aproximació a una altra de les grans assignatures pendents de la transició espanyola. Alhora que s'enterrava a cuita-corrents el franquisme, sense ni tan sols desenterrar els morts de les cunetes, la jove democràcia espanyola s'apressava a arxivar en un racó els records del colonialisme perquè s'omplin de pols. Mentre els saharauis eren sotmesos a la dominació marroquí, Espanya s'afanyava a desvincular-se de la seva experiència colonial, com si mai no hagués existit. Gassió contribueix, afortunadament, a treure-la de les golfes.