El 1975, durant els darrers temps del franquisme, el govern espanyol va prometre que posaria en marxa la descolonització del Sàhara espanyol, la seva colònia al desert africà. S'havia previst la celebració d'un referèndum d'autodeterminació que donaria pas a la independència. El regne de Marroc va intentar bloquejar el procés per tal d'annexionar-se el territori, tot argumentant que històricament havia estat marroquí (en realitat, 12 anys abans el Marroc ja havia entrat en guerra contra Algèria, perquè reivindicava part del seu territori). El 14 de novembre de 1975, per sorpresa, es van signar els Acords Tripartits de Madrid, pels que Espanya cedia l'administració del territori al Marroc i a Mauritània. Es tractava d'una transferència camuflada: els saharians no podrien exercir el seu dret a l'autodeterminació. No van resignar-s'hi: molts van anar-se'n a l'exili i van llançar-se a la lluita armada contra el Marroc. Això va donar pas a un conflicte armat que avui en dia encara no s'ha acabat de tancar. Pablo-Ignacio de Dalmases revisa la transferència del territori al seu darrer llibre: Sahara español: el gran fraude. Los papeles del coronel Rodríguez de Viguri (Sial Ediciones).

Les claus d'un llibre

Dalmases va estudiar història i periodisme i va ser director de Ràdio Nacional d'Espanya i de Televisió Espanyola al Sàhara abans de la independència. Va conèixer a bona part dels protagonistes de la història sahariana, va viure en primera persona l'evacuació del territori i mai no ha pogut deixar de treballar sobre aquest tema. Ha publicat diversos llibres sobre temàtica colonial, com Los últimos de África o Huracán sobre el Sahara. A Sahara Español: el gran fraude tracta de resoldre els molts interrogants que queden pendents sobre l'abandonament amb la consulta de l'arxiu privat del coronel Rodríguez de Viguri, el secretari del Govern General del Sàhara en el moment dels Acords de Madrid.

El factòtum del Sàhara

Segons tots els testimonis, Viguri era molt més que un simple secretari: se n'encarregava de tots els afers civils de la colònia. Fins i tot va ser nomenat governador en funcions després de la retirada del governador titular. Viguri va ser un militar atípic: a desgrat d'ocupar un lloc subordinat a l'administració colonial, tenia una gran preparació i va dinamitzar els afers polítics del Sàhara. Se li va encarregar preparar la descolonització del territori i ell va prendre-s'ho com una missió. Quan el govern espanyol va rectificar, Viguri va rebre amb molt de disgust el canvi d'instruccions, ja que considerava que ell havia compromès el seu honor de militar en la descolonització.

El reformador

En certa mesura, Dalmases fa una hagiografia de Viguri, un personatge amb qui ell havia treballat. En realitat, el coronel era un personatge especial dins el seu col·lectiu. En primer lloc, tenia molt clar que la independència era inevitable, mentre alguns dels seus companys continuaven apostant per l'espanyolitat del Sàhara. Per altra banda, sembla ser que era un personatge hàbil políticament: va intentar canviar les dinàmiques paternalistes de l'administració  i va aconseguir guanyar-se a part de la població sahariana.

Els límits del personatge

Però llegint entre línies el text de Dalmases també queden clares les limitacions de Viguri, que era, de fet, un militar colonialista de la dictadura franquista, i que difícilment podia escapar de la seva condició. Dels textos se'n desprén, clarament, que Viguri va ser el creador del Partido de Unificación Nacional del Sahara (PUNS), una maniobra neocolonial espanyola. Ell va dissenyar tota l'estructura del partit, ell va elegir-ne la cúpula i ell va financiar tot el muntatge, amb fons reservats. Evidentment, això no té res a veure amb un concepte democràtic del poder. Però, a més a més, Viguri gravava d'amagat les converses que tenia amb el cap del PUNS, Jalihenna. Ni tan sols confiava en els seus aliats. De fet, si repassem la història, queda clar que Viguri no era tan clarivident com pretén Dalmases, perquè Jalihenna finalment es va passar als marroquins i el PUNS, en lloc de ser una eina per a l'autodeterminació, va convertir-se en un instrument contra Espanya i contra els independentistas saharauis del Frente Polisario.

Amargat, però disciplinat

Viguri va sortir molt amargat del seu destí al Sàhara. Va considerar que algunes de les mesures preses pel govern traïen la missió que tenia Espanya envers els colonitzats. En els seus darrers temps com a governador interí va intentar bloquejar algunes de les mesures que prenien els marroquins que ocupaven il·legítimament el territori (alguns dels seus subordinats van col·laborar obertament amb el Polisario). Després d'algunes tensions amb el govern, el 17 de gener de 1976 Viguri va ser cessat i repatriat. A Madrid, Viguri va accedir a alguna entrevista a la premsa sobre la descolonització del territori, i va gosar dir que el procés havia estat molt opac, que no s'havia respectat el dret internacional i que s'havien comés algunes il·legalitats notòries en el procés. Res que no sabés tothom, però molt més del que s'esperava d'un militar colonial. I encara menys en la difícil transició espanyola.

Sense noms

Ben aviat els superiors van cridar l'atenció a Viguri i aquest va retractar-se parcialment. De fet, va ser processat per un judici militar, i sembla ser que li van retirar algunes condecoracions. A l'entrevista que li van publicar, tan sols acusava obertament a dues persones: el general Fernando de Santiago i el ministre Antonio Carro Martínez. Ambdós eren definits com a fidels col·laboradors del Marroc (i gairebé com a traïdors a Espanya). En d'altres documents de Viguri, consultats per Dalmases, tampoc quedava gens clara la posició d'Eduardo Blanco, director general de Promoció del Sahara i ex director general de Seguretat.

Corrupció

Viguri no va abordar en cap dels documents aportats per Dalmases la qüestió clau: per què alguns alts càrrecs espanyols van canviar de posició? La sospita de molts era el suborn. Hi ha rumors que impliquen a diversos generals i polítics franquistes en el cobrament de comissions a canvi de la cessió. Sens dubte Rodríguez de Viguri, pel càrrec que ocupava, devia saber molt bé qui havia maniobrat per no permetre la independència del territori, però fidel a la disciplina militar, no va informar públicament de res.

Res de radicalment nou

El llibre de Dalmases està centrat en un informe que Viguri va presentar a una comissió investigadora del Congrés sobre el lliurament del Sàhara, celebrada el març de 1978. Com tantes d'aquestes comissions, no va dur enlloc. En el text destinat a la comissió Viguri ja es mostrava menys contundent que a la premsa. Era una intervenció oficial, i el coronel es va mesurar molt. De fet, Viguri fins a la seva mort, va assegurar que disposava de molta informació, però mai no la va fer pública. Jaime de Piniés, el representant d'Espanya a l'ONU a l'època, també va escriure un llibre sobre les descolonitzacions espanyoles i un altre sobre l'abandonament del Sàhara, però tampoc va aclarir res: va assegurar que altres polítics espanyols van maniobrar mentre ell era malalt i van impedir el referèndum d'autodeterminació. Ni tan sols exposava les seves sospites sobre qui havia maniobrat a favor del Marroc. Els dos es van endur el secret a la tomba.

No queda ningú per explicar-ho

El 2005 també va morir José Ramón Diego Aguirre, un militar subordinat de Viguri que després de l'abandonament del Sàhara va especialitzar-se en la història de la colònia i va mostrar sempre la seva adhesió al Polisario. Aguirre va intentar denunciar les complicitats d'algunes elits espanyoles amb els marroquins. Un  altre dels protagonistes de la cessió del Sahara al Marroc, el general Ahmed Dlimi, cap de les forces d'ocupació del Sàhara, va morir el 1983, tal vegada assassinat per monarca Hassan II. Mai va explicar el que sabia del lliurament del territori.

El factor internacional

A part de la possibilitat certa que alguns alts càrrecs espanyols rebessin suborns del Marroc, la cessió del Sàhara també podria haver estat motivada per qüestions geopolítiques. En plena guerra freda, el Marroc era considerat com un fiable aliat d'Occident i especialment de França. En canvi el Polisario era un clar aliat d'Algèria, un país amb un govern esquerrà que col·laborava amb diversos moviments revolucionaris. Se sap que van haver-hi pressions de França als governants espanyols perquè cedissin a les peticions de Marroc, i que els Estats Units van impedir que Espanya usés el material militar que li havien venut per enfrontar-se a les tropes marroquines que s'infiltraven a la colònia espanyola. Però també hi ha sospites que la cessió de la colònia es va fer perquè el Marroc va garantir a Espanya que podria continuar obtenint beneficis econòmics dels fosfats i la pesca a la seva ex colònia (uns acords que, de ser certs, el regne alauita que no hauria respectat).

Estranys companys de viatge

Al Sàhara s'hi produeix una d'aquelles curioses coincidències de la història que col·loquen en la mateixa trinxera a gent de posicions oposades. Amb el temps, Viguri, el creador del PUNS, va convertir-se en el gran defensor del Frente Polisario. Els militars franquistes, que es negaven a donar ni que fos l'autonomia a Catalunya o al País Basc, es transformaven en ferms independentistes en el cas del Sàhara Occidental, perquè consideraven que la retirada havia tacat l'honor de l'exèrcit espanyol. Fuerza Nueva era tan prosaharaui com Egin. Només es pot entendre, en aquest peculiar context, la reivindicació d'un personatge com Viguri, que potser no era el pitjor militar del moment, però que mai no va deixar de ser un militar franquista i colonialista.