Saimir Pirgu va néixer el 1981 a Elbasan, una ciutat industrial de l’Albània comunista quan el dictador Enver Hoxha encara era viu. Als divuit anys es va plantar sol a Bolzano, Itàlia, amb les mans buides, i poc després es va graduar al conservatori Claudio Monteverdi. Des d’aleshores ha guanyat premis i ha trepitjat diverses vegades tots els grans escenaris d’òpera del món. Va començar des de baix de tot, i avui és un tenor reconegut internacionalment i una icona per als seus compatriotes albanesos i kosovars. Aquests dies Pirgu és a Barcelona per presentar el seu últim disc que ha sortit aquest octubre i es representarà a l’Auditori de L’illa Diagonal el pròxim 17 de desembre. L’actuació de Pirgu anirà acompanyada de joves talents autòctons, i aprofitem per parlar amb ell en el marc de la seva gira. Al llarg de la seva carrera, l'albanès ha tingut ocasió de treballar amb Luciano Pavarotti, amb Plácido Domingo i fins i tot amb el director de cinema Woody Allen.
Presentaràs el teu disc Saimir dimarts 17 de desembre. Què hi podem sentir?
És una selecció de vint ària que he interpretat fins avui. I és la clau del futur, perquè probablement és el que cantaré els propers deu anys. El disc l’he fet amb el conductor Antonino Fogliani, amb qui fa anys que treballo. Són àries en sis llengües, del repertori francès, rus, i per descomptat italià. També del repertori albanès, he afegit una ària que fa molt que no es canta com un petit tribut al meu país. Seria interessant fer tota aquesta òpera albanesa sencera en alguna banda, de fet, senzillament per donar una cosa nova al públic.
He gravat Saimir amb l’orquestra de València, que és fantàstica, d’un so simfònic d’una qualitat única. Espanya en pot estar orgullosa, d’aquesta orquestra.
Fa més de vint anys que cantes. Quan vas saber que volies convertir-te en el tenor que ets avui?
Vaig començar a somiar amb l’òpera després de sentir els tres tenors de Caracalla a la televisió, quan encara era un nen. Plácido Domingo, Luciano Pavarotti, Josep Carreras. Vaig gravar-los en un casset i els escoltava cada dia. Llavors vaig decidir ser cantant, i no podia imaginar-me que deu o quinze anys més tard seria al Liceu o al Metropolitan cantant amb el Plácido Domingo.
Com millor entenguis el text, més bona serà la connexió amb el públic, i millor serà també la transformació en la teva interpretació al llarg dels anys
Sonava òpera, a casa teva?
Mai. El nivell de música clàssica i d’òpera a Albània és força alt, però com que vivia lluny de la capital, Tirana, no tenia gaires opcions. Viatjar tampoc no era tan fàcil com ho és ara. Però vaig créixer amb els programes especials de divendres o diumenge a la televisió. Quan algú important es moria, o quan es feia tribut a alguna cosa especial, la televisió estatal albanesa retransmetia música clàssica i òpera: així vaig conèixer el concert dels tres tenors.
A tu també et van descobrir de jove, oi?
En aquella època el sistema albanès funcionava així, les escoles buscaven talent musical i esportiu. Es volia treure el millor profit possible dels ciutadans. I així em van descobrir. Tinc un germà bessó, i quan aquells homes van venir a veure els meus pares per dir-los que em portarien a l’escola de música per ells va ser un drama. El meu germà i jo ho fèiem tot junts, no ens separàvem mai.
Als divuit anys vas aterrar a Itàlia i et vas treure la carrera de música amb dos anys, i a més treballaves, perquè la teva família no podia pagar-t’ho. Ets un home fet a si mateix?
Probablement. Sí. Sense cap mena de dubte. Si anaves a Europa des d’un país postcomunista la diferència era molt gran. Per tothom, no només per mi. Quan ets un estudiant pobre que has de vetllar per tu mateix no tens cap alternativa. El 99% de la meva generació d’albanesos va haver de fer el mateix. Estudiava i treballava, però va ser el millor moment de la meva vida. Ara tot és més fàcil, tinc una bona qualitat de vida, però aquells anys van ser claus, perquè vaig haver de lluitar per mi mateix.
Quan va engegar, la teva carrera?
El 2002 vaig acabar l’escola. El 2004 estava cantant amb Claudio Abbado al festival de Salzburg, un dels millors festivals del món. Vaig cantar Mozart, Così fan tutte. I el meu debut va ser a l’Òpera de Viena, i després al Covent Garden, per arreu. Vaig començar de seguida; quan ets tan jove el problema és mantenir el nivell durant anys, la tècnica.
Sempre m’ha sorprès la tècnica de l’òpera, l’obertura de pit que requereix projectar la veu amb tant de volum i sense micròfons. Com es fa?
Quan comences et deixes guiar per la intuïció i la qualitat de la teva veu, però després entens que, si vols continuar amb aquest art, has de tenir cura de la teva tècnica, les teves cordes vocals i el teu cos. Els primers deu anys de la meva carrera han consistit a créixer de manera saludable i en aprendre dels altres, dels col·legues, dels directors.
Només aprens quan et desfàs de la pressió per ser el millor
Pavarotti et va dir que la millor tècnica és trobar el to. Tu també ets tenor, com Pavarotti. Com vas descobrir el teu registre?
Aquesta feina no és per tothom. Ja ho intuïa, però vaig estar-ne segur durant la competició Tito Schipa, o potser va ser quan vaig guanyar el concurs de Caruso, tres mesos més tard. D’entrada vaig pensar que havia tingut sort. Poc després vaig tenir l’audició amb el mestre Claudio Abbado, i més endavant el debut a Viena, i allà vaig pensar que al capdavall potser no era només qüestió de sort.
Has cantat Mozart i Verdi a Itàlia. L’òpera també és una qüestió lingüística, no només tècnica. Vas tenir dificultats amb la llengua?
La part bona és que els albanesos poden parlar italià fàcilment. El problema va ser assolir el nivell que tenien els italians, perquè tenen i coneixen la història de l’òpera, una història que no pots aprendre amb un any o dos. Facis el que facis, quan ets jove, per als italians mai no ets prou bo. Apresa aquesta lliçó, tot va ser més fàcil. Em vaig centrar a escoltar el director, el professor, el col·lega, em vaig fixar en com pronunciaven i cantaven. Només aprens quan et desfàs de la pressió per ser el millor.
Just ara escoltava Liviamo nell'etti calci, de la Traviata de Verdi. És una celebració eufòrica de la vida. Fins a quin punt és important entendre la lletra que interpretes?
Com millor entenguis el text, més bona serà la connexió amb el públic. I millor serà també la transformació en la teva interpretació al llarg dels anys. Entendre la bellesa del que estàs dient quan cantes t’ajuda molt a cantar i a dirigir-te al públic. Quan et fiques realment dins del text, encara que cantis la mateixa lletra durant anys cada vegada trobes una manera diferent de dir-lo. No soc l’home que era als vint anys, ni als trenta. Cada any ets una persona diferent, i dius el mateix text però amb una actitud i significat diferents.
Pots llevar-te un dia i creure’t que ets Hoffmans o el duc de Màntua
Quin és el teu personatge preferit?
També varia en funció del moment vital. He fet el Rigoletto de Verdi a molts teatres durant molts anys, per exemple. Però l’última vegada que vaig fer-lo i em vaig veure en pantalla no em vaig agradar. No pel cant, sinó per l’actuació. Perquè per a mi el duc de Màntua és un noi jove i arrogant, i quan em vaig veure en vídeo vaig veure un home que caminava per l’escenari. I des d’aleshores ja no vull fer de duc de Màntua. És important saber quan has de deixar un paper enrere.
Cantes a la dutxa?
No. Canto molta òpera fora, i quan soc a la dutxa no canto. El que sí que m’agrada és conduir de nit després d’una actuació, encendre la ràdio i canviar de canal constantment. I em deixo portar, escolto jazz, o blues, o rock clàssic, o tecno. Deixo els papers de l’òpera fora de la meva vida privada, que és prioritària. No podria anar d’un paper a l’altre, si conservés els personatges a dintre. Perquè pots llevar-te un dia i creure’t que ets Hoffmans o el duc de Màntua. Pot passar, i per tant prefereixo ser sempre en Saimir.
Quin ha estat el moment més dur que has viscut dalt d’un escenari?
Va ser al Liceu de Barcelona, l’última representació de Romeu i Julieta. Vam fer unes deu representacions que van anar molt bé, però una era en diumenge i ens trobàvem malament. El meu substitut es trobava malament, el director estava malalt, jo estava malalt. I l’intendent ens va suplicar que pugéssim a l'escenari, que no cantéssim però que pugéssim. I vaig fer tota l’òpera sense cantar, només actuava. El Liceu sencer estava en silenci absolut. Vaig fer la mateixa òpera a Viena fa poc i tornava a tenir aquest malson, el de ser a l’escenari i no poder cantar.
Tens por de la crítica musical?
No. És com anar a un restaurant, vas, t'asseus i menges. O t'agrada o no. Ni tot el que fas és fantàstic ni el públic té sempre raó, ni sempre els ha d’agradar d’entrada el que veuen. Has de mirar-t’ho tot amb una certa distància i deixar que els crítics diguin el que vulguin. Si no fos així, ara no tindríem Picasso, ni Rembrandt. Tothom s’esperaria sempre un Leonardo da Vinci o una Montserrat Caballé. Quan Maria Callas va actuar a la Scala de Milà hi va haver una guerra entre gent que deia que no sabia cantar. Només has de resistir i veure què passa. Si resisteixes, amb els anys t’adones que el defecte que t’atribuïen es converteix en la clau del teu èxit. És clar, tampoc has de ser estúpid, si cinc o sis crítics ho diuen potser has de parar-hi atenció. Si hagués fet cas dels crítics albanesos, no hauria sortit d’Elbasan.
Quan Maria Callas va actuar a la Scala de Milà hi va haver una guerra entre gent que deia que no sabia cantar; només has de resistir i veure què passa
Estàs de gira per presentar el teu disc. Com ha estat, tornar a Albània convertit en un tenor d’èxit internacional?
He estat a Albània fa poc, i acabo de tornar de Kosovo, que com saps és independent però no està reconegut per molts països. No soc de Kosovo, soc albanès. No vull entrar en això, però…
Albània i Kosovo són la mateixa nació, una nació entre dos estats.
Sí. I em va impressionar l’afecte que em va donar el públic. Hagués cantat el que hagués cantat els hauria encantat. La connexió amb el meu país és forta. En el pla artístic soc un producte d’Itàlia, no hauria tingut l’èxit que he tingut sense Itàlia, perquè allà aprens la llengua, i aprens l’actitud de què és l’òpera. Vaig començar el meu repertori amb Mozart i el Bel Canto i Donizetti, són papers que he fet una vegada i una altra durant deu anys, i d’un paper a l’altre comences a entendre la llengua, i la tradició, i al final acabes per entendre qui ets. Però soc cent per cent albanès i n’estic orgullós. La meva nacionalitat m’ha ajudat. Quan la gent no recorda el meu nom sí que recorden que soc el tenor albanès.
He escoltat òpera albanesa: Mrika de Prenkë Jakova, o La primavera, de Tish Daija.
Albània és molt petita i hem estat molt aïllats, i només som uns tres milions de persones. Però així i tot tenim uns quants artistes importants. O la Rita Ora, o Ermonela Jaho, que és una soprano fantàstica. També em tenen a mi!
Soc meitat cristià ortodox i meitat musulmà, però durant el comunisme ningú podia practicar la religió, i la religió va deixar de ser prioritària
També he escoltat folk albanès. I els sons eren molt turcs.
Bé, l’imperi otomà no només va influir Albània, sinó tots els Balcans, durant 400 anys. Tots els Balcans han patit a mans de l’imperi otomà.
La llengua albanesa és propera al turc?
No, no. De cap manera. Tenim una llengua que té sis mil anys d’història. No té res a veure amb el turc. I per això hem lluitat tant de temps, perquè l’albanès és una llengua molt antiga que no està connectada amb cap altra llengua del voltant, és com el basc, o el llatí. Veus? Aquest és el problema de no tenir un institut de llengua: hem lluitat contra els turcs cinc-cents anys i ara una periodista em diu que la meva llengua és turca. Però no és així, tenim una cultura i tradició mil·lenària; passa que som un país petit. També hi ha la idea que tots els albanesos som musulmans. No és així: tenim totes les religions. Jo soc meitat cristià ortodox i meitat musulmà, però durant el comunisme ningú podia practicar la religió, i la religió va deixar de ser prioritària. Crec que la religió és personal, i hauries de ser lliure de creure en el que vulguis.