Al món de l'actualitat literària hi ha dos tipus de persones: les que sospiren per Sally Rooney i les que badallen per ella. L'escriptora dublinesa acaba de treure el seu tercer llibre, On ets, món bonic, una novel·la per la que 50 llibreries del Regne Unit van obrir abans del seu horari habitual el dia de la seva publicació. Serà que Rooney, indiferent, no deixa. O és el màrqueting al seu voltant el que embriaga i sedueix? No podem saber del cert si és abans l'ou o la gallina, encara que a l'escriptora se l'hagi catalogat ja com la veu dels millennials, la "Jane Austen del precariat", "la Salinger de la generació Snapchat". Alguna cosa semblant a una tímida Belén Esteban de totes les noies del món que ronden la trentena.
Sally Rooney pot escriure sobre la generació millennial perquè hi pertany. Als seus 30 anys, és testimoni de la precarització, el desassossec i la incertesa que s'ha encebat amb els nascuts entre 1981 i 1996. També de la crisi mundial dels refugiats, de la conscienciació mediambiental, de la que possiblement sigui la quarta onada del feminisme i de la revolució tecnològica. Però els seus prototips són normatius, els personatges models que parlen en els seus diàlegs estan mamats i algunes escenes grinyolen en un context digital. Ni rastre de persones racialitzades. Arguments de noia coneix a noi i s'enamora i el complau. I encara que sí que es parla de l'emergència climàtica, és a través de correus electrònics eterns i no des d'una videotrucada distesa entre amigues. Tot el món literari parla de Rooney, encara que més que dedicar-se a analitzar la qualitat de la seva obra, la marea d'opinions i tertúlies ha posat gasolina al foc de la fama fins a convertir-la en fenomen.
Sally Rooney s'ha convertit en una de les escriptores més exitoses del moment.
El perill de les expectatives marketinianes
Personalment, acabat el hype inicial em va arribar la desídia. De forma bastant immediata. No em vaig veure en cor de continuar girant pàgines per acabar la tercera novel·la de Rooney, desinflada i molesta per estar perdent el temps. Novel·litzar la realitat – o el que algú creu que és la realitat, o la seva realitat concreta, o el que vol plantejar com a realitat per a un sector poblacional – és un ingredient suficient per enlluernar el lector? La rodonesa d'una novel·la probablement és, hauria de ser, multifactorial: l'estil diferencial, la bona narrativa, la profunditat dels personatges, l'evolució de la trama, la capacitat de posar la carn de gallina a la majoria, el despertar de la consciència. No s'aconsegueix amb els diàlegs buits de cita Tinder o les dades wikipèdiques sobre la crisi climàtica, elements que semblen més un copiar-enganxar que producte d'una acció reflexiva.
El mercat literari genera unes expectatives molt altes en el públic lector, sobretot en aquelles persones que se senten interpel·lades pel discurs fetitxe del fenomen Sally Rooney. Funciona així: es construeix un relat apetitós, envejable i de bon empassar; es promociona com la veritat objectiva i absoluta; i quatre intel·lectuals del món acaten l'estratègia i la fan seva afegint punts de vista cultes, analitzant la psicologia de l'autora refinadament, amb criteris ben sintonitzats. I ja està, motllo genèric creat i a vendre llibres com xurros - i sèries d'èxit, fins i tot, com l'adaptació de la seva segona novel·la, Gent normal. Al final una, com a editorial, corre el risc d'haver apostat per una bola de neu que es desfà al menor canvi de temperatura. L'expectativa pot ser la pitjor enemiga de l'èxit. Però convençut el públic, complaguda la guardiola.
L'expectativa pot ser la pitjor enemiga de l'èxit; però convençut el públic, complaguda la guardiola
De fet, la mateixa escriptora ha dit per activa i per passiva que no vol tenir rellevància cultural. Però per voler aïllar-se del prestigi, al seu últim llibre ha construït un personatge femení molt similar a ella: noia blanca, escriptora de trenta, abnegada de popularitat i poc donada a tenir una personalitat aclaparadora. Alice podria ser Sally. Però siguem clars: si una vol allunyar-se del debat públic, fabrica una protagonista tan similar a si mateixa, vulnerable de patir comparacions i sensible a generar polèmica?
Els mateixos estereotips de sempre
Fa la sensació que a On ets, món bonic es parla del de sempre, però els mateixos estereotips rancis s'han perfumat de rebel·lió perquè els escriu una noia de la generació millennial. Que si el seu estil simplista amaga en realitat una anàlisi penetrant sobre les penúries de tenir 30 anys en una realitat incerta. Que retrata relacions tòxiques, però deixa entreveure el rerefons de les causes i dels personatges, molt més complexos que els seus actes. Jo només veig discursos reduccionistes, mirades simplistes i circumstàncies previsibles.
On ets, món bonic és la tercera novel·la de l'escriptora irlandesa.
Sally Rooney avorreix. No tant potser pels temes que tracta, subtilment coberts de la fatiga mental present en tota la seva generació. Són els diàlegs superficials i anodins dels protagonistes que, sense guió gramatical per introduir-los, contribueixen activament a que el lector perdi l'interès. També la poca evolució psicològica dels personatges, que són igual de desconeguts a la pàgina 23 que a la 215. En l'era de la comunicació, de la naturalització de les teràpies i del virtuosisme de la intel·ligència emocional, per què els personatges de Sally són igual de retrets que els nostres pares? Per què no aprofitar el caldo de cultiu social per crear personalitats més treballades, psicologies menys ancorades en el passat del silenci i del què diran?
Rooney passa de puntes per tot, com una selfie penjada a qualsevol xarxa social. Encara que aporta pinzellades de realitat, la seva prosa és la mirada injusta d'una generació que viu amb més ansietat que l'anterior, que treballa en l'hostaleria o en un magatzem per costejar-se els estudis, que viu al dia - encara que aquesta novel·lista tingui temps d'anar-se'n a la Toscana a escriure i, entre merchandising i perspectives de futur, pugui prendre's un respir per pensar en el següent argument, amb el compte del banc en números verds. No és que no m'alegri per ella, que no s'ho mereixi. Però em dona que el títol de narradora dels millennials és, precisament, un producte contra millennials per construir un miratge de triomf i tenir-nos esperançats, calladets. I és que si la trama de Sally Rooney s'escolta com la veu de tots, amb quina cara mantindrem que som els fills i filles del canvi?