Descobrir, de bon matí, potser quan els dies s’allarguen i es fan grassos, Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), és una de les millors sorpreses que es poden viure a qualsevol edat, en qualsevol moment. Salvat vol dir trobar-se cara a cara amb la poesia de l’amor palpitant, del sentiment radical, lluminós. Autèntic. Fou un escriptor pobre i intens, mort massa jove, a trenta anys, fet i dret a partir d’una cultura escassa però poderosa. Fou un esperit aventurer com el de les novel·les i revolucionari com els que fan néixer els llibres de pensaments benintencionats, vehement independentista, anarquista i cristià sense complexos però també sense violències. Fou entusiasta, vitalista encès i fascinant, i ho  fou probablement perquè mai no va tenir gaire salut ni possibilitat d’atrapar cap somni, com la majoria de tots nosaltres, que no hem sabut com fer-los nostres. En una carta a Josep Maria López-Picó ho explica perquè s’entengui: “...tot el secret d’aquest meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un sanatori, però amb un contentament de coses que em volten que no en sé parió en el meu record”.

Salvat és un idealista que aconsegueix dur el lector més enllà de l’adversitat. L’arrossega perquè torni a creure en els propis sentiments personals irrenunciables. Fou un poeta dotat d’una humanitat i d’una gràcia irrepetibles, d’un encant singular, d’home mediterrani abrusat pel sol de la vida, esperit candorós, intuïtiu, fresc i directe. Completament al marge dels jocs intel·lectuals del noucentisme i de les formes aristocràtiques de la literatura, Salvat s’aboca exaltadament a l’aventura avantguardista perquè és una manera d’escriure vigorosa, creativa i sincera. Desmesurada i barroca també, com va saber entendre Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Salvat  escriu una nova poesia de l’experiència personal. Al sanatori de Fuenfría, al Guadarrama, escriu l’any 1922 La gesta dels estels i Les conspiracions, — un llibre on proclama el seu catalanisme independentista, radical i antiespanyolista —. En 1923 publica el que està considerat el seu millor llibre El poema de la rosa als llavis, encès elogi del sexe femení, de la flor vermella, de la identitat femenina a través de la vindicació del cos de la dona. Una obra també de gran tensió on celebra el miracle de la vida, la veritat indubtable del coit. O el que és el mateix: el miracle de l’amor. Salvat somnia, s’inventa com si fos un adolescent que ja sent l’atracció per les noies i la pot sentir. Encara que, en realitat, no sigui més que un pirata, un marginal sense ofici ni benefici que recorre els mars i roba de tant en tant una noia. A cada pàgina podem trobar la seva inesgotable confiança en la vida, l’experiència enlluernada d’un home convençut del poder irresistible de l’amor. De la naturalesa sempre innocent i pura del sexe, entès com un exercici de generositat i d’egoisme alhora, de coneixement radiant. I també de desvergonyiment i de subversió. L’elogi obert de l’anatomia sexual, de la vulva esdevé trasbalsadora. Creïble entre un fart de roses i de lliris decadentistes. 

La poesia de Salvat-Papasseit és plena de sentiments, de persones, de detalls, de moviments, de malenconies i exaltacions. De barris humils — el del port, el de la Ribera de Barcelona, amb Santa Maria del Mar —, de retalls de la realitat immediata: el pa, el vi, el plat de menjar que fumeja, la noia que tragina la llet, el botiguer que torra el cafè i, com per art d’encanteri, perfuma tot el carrer. En morir de tuberculosi els seus amics troben sota el coixí el manuscrit d’Óssa Menor, un poemari ple d’optimisme i d’alegria, emparentat amb la poesia de Maragall i Sagarra i que serà publicat en 1925. La seva obra, poc coneguda a l’època, serà recuperada i popularitzada a partir dels anys seixanta. Avui és poderosa i viva, imprescindible per al català.