Joan Salvat-Papasseit, poeta, articulista, precursor de les avantguardes a Catalunya, d’estreta relació amb un primer futurisme va morir el 7 d’agost de 1924 a Barcelona. Un cas paradoxal en la nostra cultura: se’l reivindica com un dels poetes més importants en llengua catalana i a la vegada se’l considera un autor compromès ideològicament amb l’anarquisme.
A Catalunya, Papasseit sempre ha tingut militants en la seva poesia: la majoria d’estudiants de batxillerat se l’han trobat a la selectivitat o en exàmens. Aquest fet ha ajudat en la difusió de l’obra, principalment de la més coneguda: L'irradiador del port i les gavines (1921). En el terreny acadèmic i divulgatiu, la tasca de l’editorial Lo Diable Gros és admirable: havent publicat un volum extraordinari com L'incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos (2019), ara n’ha publicat una obra completa amb el títol JS-P (Joan Salvat-Papasseit) i edició a cura de Jordi Martí Font. En tots aquests treballs hi destaquen els estudis de Mei Vidal i Ferran Aisa (comissari de l’Any Joan Salvat-Papasseit), que els darrers anys han escrit monografies i articles en les quals ens han dotat d’eines d’estudi de la poesia de Papasseit .
Paral·lelament, altres editorials s’han sumat a la celebració. Grup 62 a la col·lecció de poesia n’ha publicat una altra obra completa a cura de Jordi Cornudella amb un pròleg d’Enric Casasses per sucar-hi pa: com hi diu, Salvat no va morir jove: va viure jove. A més, l’Editorial Barcino ha publicat una monografia de Ferran Gadea amb el títol Cada ferida la sang d'un poema posant èmfasi en la recuperació de Salvat després de la dictadura. Agustin Comotto ha fet un llibre il·lustrat per a l’editorial Comanegra amb el títol Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme. I aviat apareixerà una nova edició d'El poema de la rosa als llavis amb il·lustracions de Narcís Comadira.
El poeta que llegeixen els poetes
El centenari de la mort de Salvat, és a dir, de Joan Salvat-Papasseit, és una altra oportunitat per connectar la tradició literària amb el seu context: entendre el valor polític de la seva obra. Com destaca Jordi Martí Font, es tracta d’una batalla contra el relat hegemònic que la dreta ha creat sobre la tradició. O bé, com defensa Ferran Aisa, Papasseit té una postura clarivident en contra dels conflictes armats (es va oposar a la Primera Guerra Mundial). A tot això, podem sumar-hi el component biogràfic d’un autor que va viure en la misèria, i que li atorga un valor específic. Si bé, posteriorment, hem recuperat figures com Santiago Rusiñol pel seu valor bohemi, Papasseit, com un poeta obrer i del poble, té un valor característic i incontestable que ha permès la seva pervivència.
Papasseit, com un poeta obrer i del poble, té un valor característic i incontestable que ha permès la seva pervivència
El que és ben cert és que Papasseit té una salut de ferro. La majoria dels poetes contemporanis el llegeixen, de la mateixa manera que Salvat dedicava els seus poemes a molts dels seus coetanis. Com hem comprovat, moltes editorials s’han sumat a la celebració del centenari, i tornarà a ser a les llibreries, tot i que certament ja hi era en edicions d’escola. Salvat pot ajudar-nos a connectar altres autors amb el context de l’època: el seu antimilitarisme el comparteixen escriptors com Àngel Guimerà, una faceta totalment desconeguda del dramaturg que després d’anys de silenci va estrenar El Jesús que torna. El context anarquista permet, també, llegir alguns dels dilemes de les obres del mateix Salvat, però també Guimerà, Rusiñol o Ignasi Iglesias, del qual Adesiara en presenta una nova edició. Es podria parlar també d’una materialitat, és a dir, una presència del cos, singular en la poesia de Salvat. Que, més enllà de la relació amb la pertinença a les avantguardes, el connecta amb els autors que hem citat anteriorment. Salvat-Papasseit és una gran porta d’entrada a no girar el cap a la nostra tradició literària més política que, malauradament, no hem recuperat.