Al seu poemari Concèntriques (editat per Voliana Poesia), Mercè Pardo Pastor reflexiona sobre la mort de la dona que pot arribar amb el naixement d'un nadó. Una defunció metafòrica que inicia, en realitat, un procés de trànsit d'una existència a una altra de molt diferent. M'enyoro, diu en un dels seus versos, desconcertada per la desaparició d'aquella persona que havia estat abans d'una maternitat que destrueix qualsevol expectativa, tota idea preconcebuda. En un dels seus poemes, titulat Fràgils, escriu:
"A tu també se't trenca l'ànima quan la nena plora? No és l'ànima, se'm trenca el cos, els braços i les cames, que des de dins, rebenten l'esquerda. Si us plau, mentre mama, recull-me, feta bocins, de terra".
D'alguna manera, les paraules escrites per Pardo podrien ser les de la protagonista de Salve Maria, nou film de la cineasta Mar Coll que demà arriba a les sales de cinema. També escriptora, ara en un dolorós parèntesi professional i vital, entregada vint-i-quatre hores al dia en posar els cinc sentits sobre el petit Èric, esgotada, la Maria no pot més. No entén per què dimonis no sent el què se suposa que hauria de sentir per la seva criatura. La desafecció la trenca per dins, la culpa és una llosa massa pesada. Probablement, ningú no li havia parlat de la maledicció del puerperi, de les depressions que poden arribar amb la nova vida. I, també probablement, el seu company i pare del nen, que no deixa de posposar la petició d'un permís a la feina, no té la més remota idea que les maternitats disfuncionals són el pa nostre de cada dia.
Aprofundint en els clarobscurs de les maternitats disfuncionals
El punt de partida de Salve Maria està marcat per les ulleres que enfosqueixen la mirada cristal·lina d'aquesta mare penedida, que se surt d'una norma suposadament indiscutible que és completament irreal, d'una norma que és menys norma del que tots plegats volem creure. Quan, en un Telenotícies, veu el cas d'una dona francesa que ha ofegat els seus nadons a la banyera, la Maria comença a fantasiejar amb la idea de l'infanticidi. I s'obre la porta a una obsessió, a un malson que és un cop de puny a un espectador que inevitablement compartirà la fragilitat i l'angoixa asfixiants d'una protagonista que necessita imperiosament posar nom a l'infern que viu.
La nova pel·lícula de Mar Coll equilibra la intimitat realista i el retrat social de les seves anteriors obres amb la visceralitat pròpia del gènere: el thriller i el terror vehiculen l'abisme que una desesperada Maria està a punt de saltar
Adaptació de la novel·la de Katixa Agirre Las madres no, la nova pel·lícula de Mar Coll equilibra la intimitat realista i el retrat social de les seves anteriors Tres dies amb la família (2009) i Tots volem el millor per a ella (2013) amb la visceralitat pròpia del gènere: el thriller i el terror vehiculen l'abisme que una desesperada Maria està a punt de saltar. El thriller i el terror es converteixen també en les entremaliades eines cinematogràfiques perquè la cineasta, amb la complicitat de la seva coguionista habitual Valentina Viso (i de l'omnipresent i atmosfèrica música de Zeitia Montes), jugui a ser Polanski, o Hitchcock, o Haneke.
I Mar Coll enganxa la càmera al patiment de la Maria, aconseguint que empatitzem amb ella malgrat els perills i els riscos de la premissa, i entregant-se a la miraculosa interpretació de Laura Weissmahr, primer protagonista per a una intèrpret que ha trepitjat sovint els escenaris, però que és una quasi debutant davant de la càmera. El pànic davant d'un corb intrús i d'una finestra que no tanca, l'exhaust desconcert pels vòmits i les llàgrimes d'un nadó que sembla que mai hagi de deixar de plorar, el convenciment que alguna cosa no funciona dins d'ella... El col·lapse i l'allau emocional són infinits, i Weissmahr s'entrega en cos i ànima al viatge per una carretera plena de sots i de revolts impossibles. Cap prova, cap dubte, que l'actriu recollirà uns quants premis després del que s'acaba d'endur a la Seminci de Valladolid.
El col·lapse i l'allau emocional són infinits, i Weissmahr s'entrega en cos i ànima al viatge per una carretera plena de sots i de revolts impossibles. Cap prova, cap dubte, que l'actriu recollirà uns quants premis després del que s'acaba d'endur a la Seminci de Valladolid
Salve Maria rebenta tabús sense voler ser pionera de res, citant explícitament autores que ja havien escrit sobre les foscors de la maternitat, com Adrienne Rich (“perquè la línia que separa la lucidesa de la foscor encara no s'ha traçat”), Sylvia Plath (“oh, amor, com has arribat fins aquí? Oh, embrió, recordant, fins i tot en somnis, la teva posició en creu”) o Simone de Beauvoir (“es diu que les dones tenen malalties al ventre, i és veritat que amaguen a dins un element hostil: és l'espècie, que les rosega”). És probable que, a partir d'ara, la pel·lícula de Mar Coll sigui també un referent citat en aquelles ficcions o peces literàries que vulguin aprofundir en els clarobscurs de les maternitats disfuncionals, alternatives, que se surten d'una norma no tan normal.