Mai m’han agradat gaire els tatuatges. Ni tan sols era d'aquells que pensava: així, petitó, mono. I sort, o ara tindria una onada del mar ben ridícula al canell. Quan vaig marxar de casa dels meus pares, a la Rambla de Prim del barri Besòs (Barcelona), ho vaig tenir clar: volia les Tres Xemeneies a la pell. Aquesta era la imatge de la meva infantesa. La que vaig veure mil i una vegades quan anava a visitar l’àvia a La Mina, la d'anar a fumar porros a la platja i la del domingueo amb la família, de petitó, a la nudista de Badalona, ​​Txernòbil —li dèiem—, la regentada, sempre recolzada al mateix lloc, per la malaguanyada i simpàtica Carmen de Mairena. També la dels mil i un aterratges d’aquests anys al Prat. Casa. El meu skyline. La dels mals moments, conduint la moto per les rondes amb llàgrimes als ulls airejant-me per un desamor; allà estaven amb els seus punts vermells parpellejant. D'adolescent vam intentar colar-nos-hi, però encara tenien vigilància (va funcionar com a central tèrmica fins a l'any del seu tancament, el 2011): l'empresa no s'havia venut tot el que era valuós, tot menys el formigó, vaja.

El Besòs és una zona una mica més enllà del concepte d'extraradi. És un impàs. És vida a banda i banda del riu. Als de Barcelona no els importa per res del món Sant Adrià i a l'inrevés

Ja sent periodista vaig intentar entrar sota qualsevol excusa: se sentien rumors d'especulació a la zona fins que la plataforma Salvem les Tres Xemeneies va intervenir. Mai no em van comprar les propostes de reportatge. “Això no interessa ningú!”. El Besòs és una zona una mica més enllà del concepte d'extraradi. És un impàs. És vida a banda i banda del riu. Als de Barcelona no els importa per res del món Sant Adrià i a l'inrevés. Un cop vaig aconseguir entrevistar el director del Museu de la Ciutat de Barcelona, ​​expert en paisatgisme, els estudis humanístics i geològics que preserven i posen en valor els paisatges. No només Montserrat o el Delta de l'Ebre, sinó tots els espais monumentals, naturals i urbans, places dures i fins i tot massissos lletjos de formigó com les xemeneies, associats a la memòria de les persones. A les lluites i els valors. Ell havia aconseguit fer classe allà, quina sort! Jo no hi vaig poder entrar mai.

Un espai tancat amb filferro que només ha pogut obrir el capital

L'obertura del complex per al festival Manifesta 15 era un esdeveniment marcat a foc al calendari. Un dia gran. Poques vegades es pot conèixer els ídols, veure'ls de prop. Personar-se davant del colós! Vaig fer una cua gegantina, de la qual vaig gaudir: dia bellíssim, orenetes sobrevolant el perímetre de les torres i persones de tot pelatge (menys del meu barri), esperant. Galeristes. Moderns. Punks. Més enllà del servei de bar cuqui de fora, ja dins del recinte, s'havia pacificat tot i s'havien intervingut els espais. Hi havia, segons sembla, molts artistes, internacionals, implicats. S'havia emmagatzemat carbó fi del que llançava el tòtem de ciment. I uns quants eslògans. Era com la Tate Modern barcelonina? No vaig entendre un borrall. Únicament una petita saleta recordava la història de la lluita dels obrers de la fàbrica i la del meu barri, un dels darrers de Barcelona a tenir serveis públics bàsics. No només faltaven busos, com mostra la imprescindible El 47 (2024); molts barris de la capital catalana als noranta, els que no sortien a les postals, encara no tenien res de res.

Més enllà del servei de bar cuqui de fora, ja dins del recinte, s'havia pacificat tot i s'havien intervingut els espais. Hi havia, segons sembla, molts artistes, internacionals, implicats. S'havia emmagatzemat carbó fi del que llançava el tòtem de ciment. I uns quants eslògans. Era com la Tate Modern barcelonina? No vaig entendre un borrall

Especialment, la zona de les xemeneies, el nostre mar, era un ermàs. Les vies es creuaven entre xeringues usades diverses vegades, brutes de picos compartits. Les fàbriques tenien graffitis a les façanes i no materials setinats que escupen la tinta dels aerosols. Davant el Mediterrani no hi havia més que sorra i merda. Ni un edifici d’alt standing com els actuals. Ni un sol personatge amb fulard i vambes verd fosforit com el que passejava entre l'art industrial i recatat en què havien convertit l'espai de l'antiga tèrmica. Les xemeneies del meu braç no tenen res a veure amb les que ha comissariat no sé quin artista que ni conec. De tota la biennal d´art Manifesta 15, un 39% dels artistes són locals. No sé què vol dir aquesta dada. La llegeixo mentre cerco informació sobre què han fet amb el lloc, per orientar-me. Per entendre on és el fet comunitari, popular. El que és nostre.

Les xemeneies del meu braç no tenen res a veure amb les que ha comissariat no sé quin artista que ni conec. De tota la biennal d´art Manifesta 15, un 39% dels artistes són locals. No sé què vol dir aquesta dada. La llegeixo mentre cerco informació sobre què han fet amb el lloc, per orientar-me. Per entendre on és el fet comunitari, popular. El que és nostre

“Imaginant futurs” s'anomena la mostra. Mai no hauria imaginat que pagaria entrada per la meva memòria. Ni que hi hauria un bosc Frankenstein a dins. Com si no fos prou ciència-ficció el lloc, així sense tallar. Mai no hauria pensat que: filferro a la tanca o una porta moníssima de disseny. O una o altra. Em semblava més lògic deixar el lloc en pau, que els meus, els charris, poguessin plantar cadires i taules sota les xemeneies. Fer berenars. Que hi hagués bicis passant entre les torres. Ja que el Consorci del Besòs ha renovat façanes i folrat amb reixes les baranes, que es pugui gaudir sense pagar. No pinta gaire favorable la cosa: s’hi preveu fer un hub audiovisual. I la Generalitat ha aprovat el pla director urbanístic (PDU) d’un barri de platja amb 1.783 pisos. Torno el cotxe, veig un senyal de Zona blava. Ja temia una multa, però un simpàtic alemany acompanyat de quatre cockers de morro xato, em diu, “It finishes in september”. L'espai, tancat amb filferro, només el pot obrir el capital, i els meus nous veïns, els meus nous veïns només parlen anglès.