La cantant i guitarrista de Pedreguer (La Marina Alta, País Valencià) Sandra Monfort publicava recentment el seu segon disc La Mona, tot un univers compactat en 10 cançons plenes de força i d’empoderament, amb veu dolça, arpegis de guitarra i electrònica. El títol prové del joc de cartes i recull tot l’imaginari tradicional que per ella és central. També serveix com a nexe d’unió de les dues escenes imaginàries on encabeix el disc: per una banda, casa la seva àvia; donant un aire antic, dolç, de germanor i col·lectivitat. A l'altra banda, un “puticlub ronyós dels 80, una miqueta decrèpit, desgastat però bonic, poètic, amb vellut i elegant”. A més, li agradava la figura de la mona alçant una moneda d’or: “A alguns llocs a la mona li diuen la puta d'oros, és la solterona, la que ningú vol i està tranquil·la i triomfadora”. Monfort, també membre del trio musical Marala, presentarà aquesta mateixa nit a la sala l’Heliogàbal de Barcelona el seu nou disc. Un treball pel qual ha obtingut el premi a millor disc de l’any, millor disc de pop i millor cançó de l’any amb Moreneta als Premis Carles Santos de la Música Valenciana. La cançó premiada és una peça preciosa dedicada a la seva àvia, feta la nit que els va deixar. Una cançó d’agraïment, un regal per a tota la família, que ha decidit compartir amb totes nosaltres i que tanca el disc deixant-nos un regust dolç i valencià.
Quan comença la teva relació amb la música?
Vaig començar a estudiar música des de molt xicoteta a l'escola de música del poble, després al conservatori, més tard vaig entrar a l'ESMUC, a Barcelona, i allà vaig fer la carrera de guitarra clàssica i contemporània. Vaig tenir la sort de coincidir amb molta gent que creava i composava. Als conservatoris poques vegades t'ensenyen a crear, sobretot a la música clàssica passa que t'ensenyen a interpretar partitures, a seguir una tècnica impol·luta, precisa, una postura perfecta, però després et lleven la partitura i et diuen: “toca, improvisa”, i molts músics ens quedem en blanc. A mi em va passar que de sobte als botellons, tothom es passava la guitarra i tocaven rumbes; Los Delinquentes, Estopa... I de sobte em diuen: “Toca tu, que tu ets la guitarrista”, i jo no sabia tocar res, només Bach, Villa-Lobos o Barrios. Vaig començar a estudiar rumbes i Estopa quan feia 12 anys que estudiava guitarra.
Va haver-hi algun detonant per voler dedicar-te a fer les teves pròpies cançons?
Ajuntar-me amb aquesta gent que començaven a crear, arranjar i coses així em va fer començar a pensar: “Això és la música, això sí que m’agrada, em mou coses per dins”, i em va començar a picar el cuquet de voler-me dedicar a això. Realment, si estudies interpretació de música clàssica de conservatori, després l'eixida que tens, en teoria, és ser concertista. Jo no m’anava a guanyar la vida de concertista ni boja; una tia, que toca la guitarra clàssica… Això ara no ven ara. Tenia dues opcions: dedicar-me a la pedagogia o fer les meves cançons i fer concerts. Vaig començar a fer les dues coses, però va arribar un punt que anava molt agobiada, i em vaig abocar a mort cap a l'opció de fer música. Allà vaig trobar les Marala, em va encantar. La connexió que vam tindre va ser molt forta, el projecte va començar a florir... I de sobte vaig pensar que també m'agradaria fer les meves cançons, perquè Marala té un estil i un llenguatge molt propi seu i jo tinc un estil dins del grup, però en solitari en tinc un altre. Tenia ganes d’estirar el fil des d’allà, obrir les comportes d’aquest riu, que fluís. I així vaig fer el primer disc, i després el segon, i així estic.
En quatre anys has tret quatre discos: dos teus i dos amb Marala.
No ho havia pensat, molt intens. Realment és un sacrifici gran, no només emocional i energètic, sinó també econòmic: gravar discos val molts diners i en el nostre cas ens ho hem pagat quasi tot de la nostra butxaca. I això suposa no poder dedicar-te al 100% al disc, perquè has d'estar fent altres feines per poder pagar-lo. Vas una miqueta a cagalló per séquia, com diem aquí. Intentant fer malabars, treballant quasi de dilluns a diumenge. El desgast ve des de la butxaca, perquè a nivell creatiu ens encanta fer música, disfrutem molt, tant amb Marala com en el meu cas. M'encanta estar-me hores a l'estudi, fer arranjaments, pensar lletres… El resultat està donant fruits, estem contentes i així seguim.
Podem veure un canvi de sonoritat entre el teu primer disc, Niño, Reptil Angel i La Mona.
Per a mi ha sigut el més natural i orgànic del món. Quan vaig fer Niño, Reptil Angel estava en un moment molt introspectiu, de recolliment, d'abraçar la meva part vulnerable i donar-li un espai dins de meu a les coses que jo considerava que eren lletges. Coses que moltes vegades creen molt dolor, transformar-les en alguna cosa bella. I La Mona ha sigut com un camí de treure això cap a fora. Si el primer disc el situava com a les profunditats marines, obscures, però amb fills de llum que s’escolen, on pots veure peixos més bonics i colorits i altres més lletjos... Doncs La Mona surt de baix del fons marí i està en els fosforescents, en el blau que tenim a València, el sol, la mascletà, l'extravagància, la força... Està en els pardalets quan canten i està en el suc de la taronja. També té a veure amb el moment en què em trobo jo, un dels més dolços de la meva vida. Em sento tranquil·la, a gust amb tot, a vegades vaig com a boja, però estic decidida en el que estic fent i on estic. He après a saber a despertar el radar per a les persones que no et fan bé i apartar-les de la teva vida, buscar com menys drama millor i tenir gent que et dóna llum. Decidir i aprendre això, també notar què és el que vols i el que no, em tranquil·litza i em fa estar molt més segura de mi i això és el que volia representar també al disc. De dir: “Xiques hem d'estar tranquil·les, qui et fa mal, fora, i que si tens ganes de ser una garrula, sigues una, fem el que mos ixca de la petxina”.
La Mona surt de baix del fons marí i està en els fosforescents, en el blau que tenim a València, el sol, la mascletà, l'extravagància, la força... Està en els pardalets quan canten i està en el suc de la taronja
Com ha estat el procés creatiu del nou disc?
Fa un any i mig vaig començar a generar idees i conceptes al voltant del que volia crear. Ha sigut un procés llarg, però molt bonic, m'ha acompanyat moltíssim i m'ha servit també com a bàlsam curatiu, de treure tots els meus monstres i transformar-los en coses boniques. Em sento molt afortunada perquè la música em dona el poder de transformar coses molt lletges que puc tenir, com ràbia, dolor o tristesa en cançons, que al final són per a compartir i és bonic.
La Mona és un joc clàssic de cartes, per què vas triar aquest títol?
M'agradava el concepte de la mona perquè recull tot l'imaginari tradicional. Sempre que faig alguna cançó, algun disc o algun projecte m’agrada imaginar-me escenes en els quals hauria de cabre tots els temes en els quals estic treballant. I si no hi cap un tema, l’elimino. I per a mi, el disc es basa en dues escenes: la primera seria la casa de la uela. Aquest toc més antic, dolç, tendre, també tot el que té a veure amb el poble, la col·lectivitat, la germanor, ajuntar-se, jugar a cartes amb la família, els boleros, la bachata… Asusena i Moreneta hi cabrien aquí dins. I l'altra escena, és un puticlub ronyós dels 80, una miqueta decrèpit, desgastat però bonic, poètic, amb vellut i elegant, brilli-brilli, sensual i poderós. Aquí estaria el pasodoble, Papallones de cristall, Brillo de luna, donant un toc nostàlgic també, fins i tot algun toc adolorit, però amb molta força. La mona era el triangle que acabava d’unir aquestes dues escenes, també m'agradava la figura de la mona alçant una moneda d’or com a símbol de triomf: “Estem aquí, noies, i estem guanyadores i triomfants”. A alguns llocs a la mona li diuen la puta d'oros, és la solterona, la que ningú vol i està tranquil·la i triomfadora.
M'agradava la figura de la mona alçant una moneda d’or com a símbol de triomf: “Estem aquí, noies, i estem guanyadores i triomfants”
Moreneta és corprenedora
La vaig escriure la nit que la meva uela estava morint. Estava molt malalta d'Alzheimer, feia temps que estàvem acompanyant-la en tot aquest procés. I la nit que ella va morir, recordo que jo estava asseguda davant del foc, pensant en ella, sabia que aviat partiria, però sentia que li tenia tant d'agraïment a aquesta dona, tot el que m'ha ensenyat, tot l'exemple que he tingut d’ella, la forma de cuidar, la forma d'estimar els seus... Va ser com si me l'estigués dient a l'orella i jo simplement vaig traduir-ho en música. Volia fer-li un regal a la meva família amb una cançó que representés tot el que per a nosaltres ha sigut ella: una dona preciosa, alegre, amb humor, cuinera, cuidadora, ama de casa, treballadora des dels 12 anys a la fàbrica. L'hem estimat i ens ha cuidat moltíssim, i volia fer que quedés representat en aquesta cançó. El matí següent de compondre-la, ma mare em va trucar i em va dir que ja se n'havia anat. La meva família em va demanar si podia cantar aquesta cançó al seu enterrament. Va ser preciós, al poble, tota l'església estava plena de gent que l'estimava, vaig cantar aquesta cançó i va ser un comiat com es mereixia.
Totes les lletres són autobiogràfiques?
Totes parlen des d'una experiència personal íntima del que he viscut. A vegades no són en primera persona, sinó també el que m’expliquen els meus amics. Tot i que molts cops ho trasllado a una altra persona que no soc jo, com pot ser Asusena o Eugènia. Tot i parlar de la meva pròpia experiència, és com una espècie de fàbula, com un relat, com un conte contat des d'un altre personatge.
Incorpores diferents elements valencians al llarg del teu projecte, és també un agraïment a València?
Té a veure amb dues coses. La primera és que m'encanta València, m'encanta la cultura valenciana, l'humor valencià, el parlar valencià. Tinc molt respecte, apreci, agraïment a la meva terra, perquè em dona coses precioses. També hi ha una qüestió estètica que m'interessa molt, com la de la ruta del bakalao que vam tindre aquí a València. Volia fer-li un homenatge a aquesta terra florida i perfumada, perquè durant molt de temps s'ha tractat els valencians com gent inculta, hem tingut molt temps les dretes que s'han carregat tota la part cultural que tenim. València és terra de molts artistes: Concha Piquer, Estellés, Carmenina Sánchez Cotillas... I moltes vegades s'ha contaminat això per un judici extern que no ens ha fet gens bé. Volia fer-li un honor i un acte de gratitud i de posar en valor tot el que tenim a València, que és preciós per a mi.
Volia fer-li un homenatge a aquesta terra florida i perfumada, també perquè durant molt de temps s'ha tractat els valencians com gent inculta, hem tingut molt temps les dretes que s'han carregat tota la part cultural que tenim
Aquest folklore és referent a l’hora de fer música?
Tinc molts referents, m'agrada escoltar de tot i es va acumulant. Quan era adolescent escoltava moltes coses, després vaig començar a escoltar com una fanàtica fonoteques i arxius de camp, avis i àvies cantant cants tradicionals de tota la península i més enllà. La música folklòrica i tradicional sempre m’ha interessat moltíssim, és una joia i per a mi té una força tremenda. A La mona els referents més presents parteixen de tres eixos: la música dels 80, els sintetitzadors, m'agrada molt la Kate Bush, Phil Collins… Després hi ha un altre eix que és la música folklòrica que té a veure amb els boleros, els pasodobles, les cobles, fins i tot la bachata, encara que no forma part d'aquest imaginari valencià. I l'altre eix és la música electrònica actual, amb Arca o Rosalia, que barreja també tot això. Caroline Polachek també m'agrada molt. I per aquí també estan fent música molt guapa artistes com Nina Emocional o LaFrancesssa. Faig pop però amb tocs folklòrics i un mica bakala. M'encanta el bakalao, tota la makina i tot això que ara s'està coent, el new bakalao. Encara no està a La mona, però anirà allà a les properes produccions.
A un post que vas fer, parles de fer música en un món d'homes. Com ho has viscut al llarg de la teva trajectòria?
Està havent-hi un canvi molt gran des que vaig començar fins ara: jo em sentia solitària màxima. A més, a l’inici acompanyava amb la guitarra, i dones instrumentistes n’hi havia molt poques, era un món d’homes màxim. Havies d'estar empassant-me moltes coses molt desagradables contínuament: tractes amb paternalisme, com si no tinguessis ni idea de res, donant-te consells, mirant-te una miqueta com de dalt a baix: "a veure, aquesta xiqueta què fa?". Tota la pressió de que ho has de fer bé perquè si no, vindran a dir-te com has de fer les coses. No pots ser mediocre, has de ser perfecta, has de ser impol·luta, tota aquesta pressió que no tenen els homes, òbviament. Homes mediocres a l’escenari hi ha a cabassos i no passa res, també tenim el dret de ser-ho nosaltres. Deixeu-nos estar si volem ser sin más, anar vestides amb xandall o amb una samarreta i fer l’idiota dalt de l’escenari...
Homes mediocres a l’escenari hi ha a cabassos i no passa res, també tenim el dret de ser-ho nosaltres
Quin canvi hi ha hagut?
El feminisme no estava en el moment en què està ara, no hi havia tot aquest moviment preciós que està florint, que està avui a l’aire i que entre totes ens fem coixí, germanor, fem xarxa i és increïble. Hi ha hagut un canvi molt potent, jo ara em sento molt més segura, molt més tranquil·la, sobretot perquè amb Marala em sento molt acompanyada, no només dalt de l'escenari. Comença a haver-hi dones també que estan allà, fent força des de baix i tu notes tant la seva energia que dius: “És que em doneu la vida, és que em menjo el món així”. Òbviament, encara hi ha molta feina a fer i no estem en una situació perfecta, però ara ens la sua una miqueta més els comentaris que ens diguin, ens ho prenem amb més humor, ens burlem nosaltres i diem: “Xiqui, calla”. No ens afecta tant i això és molt positiu, perquè llavors li traiem drama a l’assumpte d’haver de pujar dalt de l’escenari, exposar-te i tot això.