Abans que cap altra cosa, una apreciació important: no, avui no era Sant Jordi. Deia Pepe Rubianes que a un país que té un goril·la blanc i una verge negra li ha d'anar bé per força, però el que no s'hauria imaginat mai el geni galaico-català era que, a més, Catalunya també era l'únic país del món capaç de celebrar un sant en un dia que no toca celebrar-lo i aconseguir que la gent feliciti persones que es diuen Jordi en un inusual 23 de juliol. Ho afirmo amb aquesta rotunditat perquè he dedicat el dia d'avui, en aquest Sant Jordi alternatiu impulsat per la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes, a passejar-me per Tarragona, Vilafranca del Penedès i Igualada amb un sol objectiu: trobar, entre parades de llibres i roses, als Jordis i les Jordines o Georgines que avui han rebut, per fi i a destemps, totes les felicitacions acumulades en els darrers anys d'ostracisme i oblit.

El virus que va matar Sant Jordi per salvar els Jordis i Jordines

Quantes vegades, algun 23 d'abril, han felicitat vostès tard i malament a algun Jordi? A la Rambla de Tarragona, entre parades plenes de llibreters suant la cansalada i un passeig replet de nens de casal d'estiu tafanejant les paradetes abillats com si anessin al Pedraforca, un amable Jordi, veí de la Selva del Camp, em confessa que "una vegada la meva dona no em va felicitar fins al moment d'anar-nos-en a dormir, i ja eren més de les dotze, per tant ja era dia 24!". La seva història, explicada amb un to de veu a mig camí entre la ironia i la resignació, és la de totes aquelles persones que any rere any veuen com la força mediàtica de Sant Jordi ens deixa tan destarotats a tots que, ansiosos per trobar el llibre més buscat o per regalar la rosa més bonica, sovint ens oblidem de felicitar el sant a qualsevol Jordi, Jordina o Georgina del nostre entorn. Segons l'Idescat, a Catalunya hi viuen 73.365 Jordis, 3.949 Georgines i 1.164 Jordines, per tant hi ha gairebé 78.000 herois i heroïnes anònimes que malgrat tenir un dels noms més populars del nostre país, abril rere abril veuen com el protagonista d'una llegenda fa possible que tothom sàpiga que aquell dia és Sant Jordi però, tanmateix, tothom s'oblidi de felicitar a les persones que s'anomenen així.

Una parada a la Rambla de Tarragona, recordant als compradors la importància de complir amb les mesures de seguretat. (Pep Antoni Roig)

Possiblement felicitar un Jordi en ple 23 de juliol té tan poc sentit com fer creure que a ple estiu i en plenes vacances és possible, per art de màgia, que els carrers facin olor de roses i les parelles, tot d'una, passegin inesperadament amb cara d'enamorats. Ho comprovo a Vilafranca, on al matí no hi ha parades a la Rambla però al centre hi ha els mateixos nens de casal d'estiu armats amb cantimplores i on una nena de vuit anys que es diu Jordina em respon de forma onírica i màgica, a la manera d'Albert Pla, quan li pregunto si li agraden les roses blanques, més presents avui que les roges: "Però les roses es poden regalar cada dia de l'any, no?", em respon. Quanta raó camuflada d'innocència i sentit comú, penso. Aquella criatura que algun dia espero que arribi a ser Presidenta de la Generalitat em permet apreciar que l'amor, com la literatura, és una cosa que només té dosis de veritat quan neix de la naturalitat. "Durant l'any només venem roses a algun enamorat despistat, però vivim de les flors pels enterraments i les visites als hospitals", m'explica la Gina M., una florista vilafranquina de tota la vida i que agraeix la celebració d'aquest Sant Jordi inusual després d'uns mesos molt durs per culpa del confinament i la pandèmia.

Puigdemont sí, Marsé també

Si desgraciadament hem acceptat que comprar roses és un acte anecdòtic que reclama d'una festa concreta per exercir-lo, ningú desitja creure que amb els llibres passa el mateix. La setmana de Sant Jordi i la Festa del Llibre significa, més o menys, un 25% de la facturació anual de qualsevol llibreria d'una ciutat mitjana del nostre país, per aquest motiu la diada alternativa d'avui ha significat per a molts llibreters una injecció tan necessària com estranya, tal com confessa Jorge A., l'acalorat llibreter igualadí que amb sornegueria es preguntava si aquest any, per fi, "algun llibre de literatura seria el llibre més venut de la diada". Amb la llengua ja gairebé adormida després de tot el dia preguntant als paradistes si algú del negoci es deia Jordi, Jordina o Georgina, en declinar el vespre m'he atrevit a fer l'altra gran pregunta transcendental avui: quin ha estat el llibre més venut. Per sorpresa de molts, malgrat que la jornada s'hagi assemblat a un Sant Jordi normal de la mateixa forma que un ou s'assembla a una castanya, dues coses s'han mantingut idèntiques a la tradició original de la diada: la diada és la festa del llibre, que no vol dir de la literatura, i, sobretot, a última hora una immensa quantitat de gent passeja amb angoixa d'una parada a una altra buscant desesperadament un llibre que, malgrat que ells potser ho desconeguin, també podrien haver comprat ahir o podran comprar demà.

Durant tota la jornada els llibreters, sota una calor important, han treballat respectant totes les mesures de seguretat. (Maria Contreras)

"Aquest és el perill de convertir els llibres en una botifarra d'ou o uns panellets, suposo, en productes d'un dia concret", m'explica Jordi M., l'últim llibreter amb qui parlo i que té una guingueta basada en un tauló sostingut per dos cavallets. És un llibreter diferent, ja que la seva parada al centre d'Igualada és d'un negoci d'objectes de segona mà. "He venut més Marsés avui que en els últims cinc anys", diu, sorprès i a la vegada entristit davant l'evidència  que els grans autors han de morir-se o esperar a una diada com la d'avui per ser rescatats i llegits. A l'altre extrem d'aquesta evidència, les novetats editorials més calentes i estratègicament publicades en els últims dies volen com si fossin pollastres a l'ast un diumenge qualsevol en alguna polleria. "Tenim fam acumulada de lectura", li dic a una senyora que pregunta a la llibretera si té el llibre de Sandro Rossell amb el mateix delit de qui demana Fortasec a la farmàcia de guàrdia en un d'aquells mal dies estomacals. "És pel meu marit, que és molt del Barça", em respon mentre em mossego la llengua i un jove llibreter repeteix per enèsima vegada que no, que ja no tenen el llibre de Carles Puigdemont perquè les confessions del President s'han esgotat, igual que el llibre de Junqueras. També ho han petat de valent Boulder, d'Eva Baltasar, i Mar d'estiu, de Rafel Nadal. Absolutament marejat per l'estranya sensació de no saber en quin dia visc, si a 23 d'abril o a 23 de juliol, me'n torno cap a Vilafranca -on les parades instal·lades a la Rambla des de les 17.00h hi seran fins la mitjanit- amb les mans masegades després d'haver-me injectat uns 3000 litres de gel desinfectant al llarg del dia, d'haver felicitat sense que vingués a tomb a més Jordis, Jordines i Georgines que en tota la meva vida i, sobretot, amb el dubte de si a Lleida, Figueres, Reus, Barcelona i algunes ciutats de l'àrea metropolitana s'han perdut alguna cosa no celebrant avui aquest Sant Jordi fake però tanmateix necessari.

Tant la gent de les ciutats que avui no han pogut festejar la diada alternativa com nosaltres, però, coneixem afortunadament la millor notícia del dia: demà les llibreries i floristeries seguiran obertes, ja que comprar algun llibre uns quants cops al mes i regalar flors de tant en tant és molt més normal que tenir un goril·la blanc o una verge negra, per molt estrany que sembli.