El dia de Sant Jordi el fem per amor i per inèrcia. Amor com la rosa que l’enamorada teixeix a mà per l’enamorat amb el desig que duri per sempre o, com els seus petons, que amb la mateixa humana voluntat d’eternitat, suspenen la taca de gent uns instants. No em pregunteu com estic, només gràcies per ser-hi, és el que pensava i de vegades verbalitzava cada vegada que arribava la pregunta.
Se m’enduia la inèrcia de la injustícia. La dificultat que tenia per ser feliç a una festa a la qual, d’altra banda, li veia totes les costures
El del 2024 ha estat el meu primer Sant Jordi angoixat i profundament trist. Se m’enduia la inèrcia de la injustícia. La dificultat que tenia per ser feliç a una festa a la qual, d’altra banda, li veia totes les costures. “Era quan érem petits que érem invencibles, ara qualsevol cosa ens mata”, em deia un escriptor a la terrassa de l’Hotel Condes, on se celebrava el dinar de l’editorial. Uns senyors tallaven pernil sense parar, hi havia anxoves, canelons amb rostit i foie, truita de bacallà i altres riques menges que vaig tastar poc i amb ànsia. Érem invencibles quan érem petits perquè no sabíem qui pagava la festa, tampoc el que venia després. Invencibles perquè no estàvem capficats amb els nostres egos terrorífics. Quan érem petits i encara no ens pressionàvem d’aquesta manera.
Regalant paraules precioses
A les deu del matí vaig arribar a la parada que Alibri tenia a Gran de Gràcia cantonada amb el carrer Jesús. Vaig signar tres llibres. A les onze, amb la noia que m’acompanyava de l’editorial, vam anar baixant Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. A la parada d’ONA vaig signar tres llibres més. A l’Abacus dos més i una nota per la Sra. Núria que tenia el llibre a casa, però volia unes paraules meves per escrit. Allà també vaig observar orgullosa com la Irene, protegida pel seu somriure exquisit, dibuixava faves i muntanyes, unes rere les altres, sense parar. Entre quatre i cinc de la tarda, a La Impossible, vaig signar vuit llibres. Ja quasi a les sis, vam caminar amb una altra noia de l’editorial, igual de discreta i atenta que la del matí, cap a la Barra/Llibre. La llibreria de Sants tenia situada una menuda taula de signatures a la Diagonal, en aquella petita esplanada entre el Palau Robert i la pastisseria. Dos llibres més venuts i signats i un que vaig comprar: Por qué Georges Perec de Kim Nguyen. Perec em va cridar impulsivament i Nguyen, a qui encara no coneixia, me’l va signar. A la parada de La Central en vaig signar sis i per acabar, entre vuit i nou del vespre, en vaig signar tres més a La Casa del Libro. Es notava el monstre per com era d'espaiosa la guingueta, les cordes vellutades que separaven cada cua i el regal d’un bolígraf Leuchtturm1917 esperant-te al lloc assignat.
Es notava el monstre per com d’espaiosa era la guingueta, les cordes vellutades que separaven cada cua i el regal d’un bolígraf Leuchtturm1917 esperant-te al lloc assignat
Respostes davant el buit
Les persones desconegudes que es van anar acostant durant tot el dia em sorprenien amb les paraules precioses que em regalaven. Eren les cares i les vides que construeixen l’autor. Els llibres es venen d’un en un, per això vaig estar satisfeta de convèncer dues persones, una mare a la Barra/Llibre i un pare a La Central, que el Fucking New York havia de ser l’escollit per regalar a les seves filles aquest any.
Vaig acostar-me a l’hotel on el premi Pulitzer de ficció 2023 s’allotjava. Vaig sopar allà per fer temps, veure si el veia arribar, mentre li anava escrivint una carta cercant respostes davant el buit
Quan ja era fosc, mentre llibreters, ajudants i tècnics desmuntaven parades envoltats de caixes, no tenia ganes de cap mena de festa però l’exhauriment adrenalític i la desorientació tampoc em deixaven tornar a casa. Després de dubtar-ho, mentre caminava lentament fins a arribar a la moto, vaig acostar-me a l’hotel on el premi Pulitzer de ficció 2023 s’allotjava. Vaig sopar allà per fer temps, veure si el veia arribar, mentre li anava escrivint una carta cercant respostes davant el buit. No m’hi veia de cansament i a dos quarts d’una vaig marxar.
No decidim quan tornem a caure, ho fa el llibre que no escrivim
Al migdia el vaig trucar al mateix hotel i amablement em va dir que no respondria les preguntes: “Estuve trabajando desde las nueve hasta la una de la madrugada y estoy desconectando de Sant Jordi. Yo también estoy haciendo mi propio proceso con la soledad. Me parece muy conmovedor que hayas escrito la carta. Gracias, de verdad.” La inèrcia de contenció tancava el meu Sant Jordi 2024. El primer angoixat i trist. No decidim quan tornem a caure, ho fa el llibre que no escrivim. El foc draconià ha tornat a arrasar-ho tot recordant insistent que la responsabilitat, la paciència i la constància de dins sempre van abans que el soroll, les grandiloqüents rialles i els dinars fastuosos de fora.