Cada 23 d'abril penso que és el millor dia del món. Però quan trepitjo el centre de Barcelona entro en conflicte amb la meva felicitat. Costa gestionar la contradicció quan alguna cosa t'agrada tant, però és que el Sant Jordi de Barcelona ja no és el que era. Lluny han quedat aquells passejos tranquils per les Rambles, poder fer una ullada a les portades de les novetats per triar un regal, aquelles parades del teixit associatiu que omplien les primeres illes del passeig de Gràcia i on es podien comprar llibres de segona mà. Em fa pena ratificar que Sant Jordi està morint d'èxit ràpidament i que la sobremassificació, lluny de saber gestionar-se, està sent un reclam que està assassinant la nostra tradició més estimada. Però és així.
🔴 Signatures de llibres per Sant Jordi 2025: horaris i on firmen els autors a Barcelona
Em diuen que a les 10 del matí ja hi ha congestió a la capital catalana. A les 11 h, quan arribo, tardo 20 minuts a donar la volta a una illa. Havia de ser el Sant Jordi més gran i espaiós després de dos anys atapeïts sense límit, i la fórmula a la zona professionalitzada i gestionada per la Cambra del Llibre torna a desil·lusionar els transeünts. S'han sentit frases de "se m'aixafa la flor!" o "no t'atabalis!" durant tot un matí en què, de forma incomprensible, totes les franges d'edat han sigut impermeables als horaris d'un dimecres laboral. Recordeu quan abans hi havia hores més calmades? Doncs ja no passa, i hi ha un potenciador: per què el dia de Sant Jordi se sent més anglès que català?
Clarament, la zona no hi ajuda. Instal·lar la superilla literària al carrer més venut al turisme —i al turisme de luxe— té efectes col·laterals que perjudiquen els mateixos de sempre. Ho vam veure amb el ja ratificat copagament i el biaix en la repartició de parades, i es magnifica amb la decisió de continuar apostant pel tradicional centre neuràlgic de Sant Jordi, encara que miri més al turista que al local. En un moment de gentrificació bestial, recol·locar les festes també és de patriotes si és a favor de les veïnes. Si hi havia més amplitud entre les parades, no es notava. Perquè parafrasejant parcialment al Sindicat de Llogateres: crear més oferta d'espai no garanteix que baixi la gent. I així, amb l'excusa d'internacionalitzar la nostra festa i que el món ens miri, el Sant Jordi popular es mor: Sant Jordi, com Barcelona, regalada als que poden pagar el lloguer.
Continuo caminant, esquivant la gent. Davant de la Casa Batlló, ja tradicional font de postureig, un vianant exclama un irònic "el millor dia de l'any, sí". A uns quants metres, arribant a la rambla de Catalunya, un guia turístic lidera un grup de turistes al so d'"it's a catalan tradition". És com un parc temàtic que tots veiem, però que no volem reconèixer per a no hackejar-nos la identitat. I així anem tirant, any rere any, vivint de la nostàlgia del que un dia va ser, però ja no és. Perquè a Sant Jordi se l'estima. I se'l troba a faltar.
Per què el dia de Sant Jordi se sent més anglès que català?
El dia està governat per un sol preciós. Fa calor, en alguns pics del matí, més de la que és habitual, i els braços van plens de llibres i roses i més llibres i més roses. La gent somriu i les parelles es fan petons. Els autors firmen els seus exemplars i el llibre català, segur, tornarà a demostrar que la nostra literatura és forta i robusta. Irene Pujadas, Elisenda Solsona, Sergi Pàmies, Ferran Garcia, Clara Queraltó i molts altres noms que ens representen amb la seva ploma. També d'altres vinguts de fora que s'enamoren d'això que només passa als nostres carrers i que deixen empremta a la nostra vida. A la llunyania un parell de noies li demanen una foto a Alana S. Portero i penso que per escriptores com ella els llibres tenen tot el sentit.
Ha passat un altre 23 d'abril i la diada quedarà com un èxit absolut. Les xifres pot ser que parlin de rècords de vendes i d'assistència, hi haurà milers de publicacions a Instagram, llibres nous a les prestatgeries i roses decorant menjadors aliens, però a costa de què. Diem que és el millor dia de l'any per costum o per convicció? Fins quan? L'alegria és una pandèmia que s'encomana; la massificació, si no es combat, també. I sort que ens encanta aquest dia perquè, si no, l'odiaríem.
