Aquest diumenge, 12 de febrer, se celebra la festivitat de Santa Eulàlia, la "patrona oblidada" de Barcelona; ha quedat sovint marginada en favor de la seva copatrona, la Verge de la Mercè, que va obtenir l'estatus de patrona el 1868. Però a la ciutat hi ha moltes empremtes de la vella patrona: un carrer darrere el Palau de la Generalitat, la Baixada de Santa Eulàlia; una estàtua a la plaça del Padró (coneguda al barri com "l'àngel"); una escultura adossada a un edifici al pla de la Boqueria; un vitrall preciós a la galeria gòtica de l'Ajuntament; un gran sepulcre a la cripta de la catedral; el famós penó de Santa Eulàlia que duien els resistents de 1714; 13 oques al pati de la catedral en record dels anys que tenia la santa a la seva mort... I, sobretot, un ampli cabal d'històries sobre el pas de la Santa per la ciutat. El problema és que tot sembla indicar que totes aquestes històries són apòcrifes i les relíquies, senzillament, falses: Barcelona hauria plagiat una història que circulava segles per altres llocs de la Península sobre una santa de Mèrida.
Sepulcre de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral de Barcelona. Fotografia: Xavier Caballé.
La història barcelonina
La llegenda barcelonina explica que Santa Eulàlia era una nena cristiana de Sarrià, molt bona, que al segle III va ser empresonada per demanar al prefecte de Barcino, Decià, que l'emperador Dioclecià deixés de perseguir els cristians. El romà, irat, li va exigir que renunciés a la seva fe i adorés els déus romans, però ella, no només s'hi va negar, sinó que va fer mofa dels seus déus. Aleshores Decià la va condemnar a patir, fins a la mort, tretze turments, tants com anys tenia. La llegenda, aquí, es recrea amb sadisme en el patiment de la santeta: la van tancar en un calabós infecte, la van assotar, li van estirar la pell amb ganxos, la van fer caminar sobre brases roents, li van tallar els pits, li van fregar les nafres amb pumicita (pedra Pomé o pedra tosca), la van mullar amb oli bullent i amb plom fos i la van tirar dins un dipòsit de calç. Diu la llegenda que a la Baixada de Santa Eulàlia la van ficar, nua, dins una bóta plena de vidres, claus i ganivets, i van llançar la bota carrer avall. També la van intentar cremar, però les flames l'esquivaven i es dirigien cap als seus botxins. Més tard la van deixar en un corral ple de puces, que no paraven de picar-la. Finalment, la van passejar nua per la ciutat. I per acabar de matar-la, la van crucificar: es diu que com que ella creia que no mereixia morir com Jesucrist, se la va crucificar en una creu amb forma d'aspa. Segons la llegenda, Déu es va apiadar d'ella, i mentre va estar penjada a la creu va caure una nevada que li va cobrir el cos, perquè els barcelonins no la veiessin nua. En el moment de morir, de la seva boca en va sortir un colom blanc, que va enlairar-se cap al cel. Per això se la representa amb una creu amb forma d'aspa i amb un colom o amb una ploma. No només és patrona de Barcelona, també ho és dels boters, en honor als que van fabricar la bota amb què van martiritzar-la.
Escultura de Santa Eulàlia sobre la font de la plaça del Padró. Foto: Jaume Meneses.
Històries prèvies
El gran problema de la història de la santa barcelonina és que apareix molt tardanament: no hi ha cap prova de culte a la nena de Sarrià fins al 660, més de 300 anys després del martiri. En canvi, hi ha dades molt anteriors que ens parlen d'una Santa Eulàlia martiritzada a Mèrida (a la que es retia homenatge el 10 de desembre). A partir d'aquest moment hi ha nombrosos testimonis sobre el culte a aquesta santa: temples que li estan dedicats, himnes, calendaris, cites en llibres religiosos... Molt abans que aparegui la primera menció a l'Eulàlia barcelonina, ja hi ha referències a Eulàlia de Mèrida a França i al Nord d'Àfrica. La història de la santa de Mèrida és sospitosament similar a la barcelonina: una nena cristiana denuncia davant el governador romà la persecució als cristians; ell li proposa d'apostatar a canvi de regals, però ella el desafia; la condemnen a horrorosos turments fins a la seva mort; en el moment d'expirar del seu cos en surt un colom; i la neu cobreix piadosament el cos de la nena.
Crucifixió de Santa Eulàlia, per Bernat Martorell. Del Retaule de Santa Eulàlia i Sant Joan, 1427-1437 (Vic, Museu Episcopal de Vic).
Èxit malgrat els dubtes
El 663 Santa Eulàlia de Barcelona va ser canonitzada. I el 878 el bisbat va anunciar la troballa del seu cos (a l'església que hi havia on ara és Santa Maria del Mar) i es va començar a retre-li culte. Sembla que el descobriment del cos es va tractar d'una maniobra política del bisbe Frodoí, que volia allunyar-se de la tradició dels visigots i apropar-se religiosament i políticament als carolingis: el descobriment de les despulles li va permetre gaudir d'un gran prestigi i incrementar la seva influència política. El sepulcre actual de Santa Eulàlia situat a la cripta de la catedral de Barcelona, a sota l'altar major, és una obra de principis del segle XIV, realitzada per mestres pisans. El 1339 es va inaugurar amb el trasllat solemne de les relíquies de Santa Eulàlia al seu nou sepulcre; diuen que es va aparèixer un àngel a la processó que les transportava: justament, a la plaça de l'Àngel, on avui en dia hi ha l'estació de metro de Jaume I. Asseguren que l'Àngel va assenyalar indignat un dels canonges que participava en la processó, i que aquest va reconèixer que s'havia apoderat d'un dit de la santa per usar-lo com a relíquia. Va ser obligat a retornar-lo.
Santa Eulàlia. John William Waterhouse.
La Mercè, també en dubte
Si la historicitat de Santa Eulàlia de Barcelona està qüestionada, també ho està la Verge de la Mercè. Aquesta advocació de Maria s'origina en una suposada aparició de la Verge. Segons la tradició, la Verge s'hauria aparegut un dia de 1218, simultàniament, a quatre persones que eren a diferents llocs de la ciutat: Sant Ramon Nonat, Sant Raimon de Penyafort, Sant Pere Nolasc i el rei Jaume I (una altra versió explica que s'hauria aparegut a tots alhora, al Saló del Tinell i fins i tot hi ha qui explica que només se'ls va aparèixer en somnis). Segons la llegenda, la Verge els hauria encarregat, parlant en català, de crear una congregació que s'encarregués de redimir els captius que estiguessin en mans dels sarraïns. Seria l'origen dels mercedaris, l'orde que es dedicaria a assistir als presos cristians en territori islàmic (i que, alhora, contribuiria amb sacerdots a les expedicions bèl·liques dels regnes cristians contra territoris musulmans). Però sembla ser que aquesta història també és apòcrifa: de fet, fins i tot hi ha qui dubta que Sant Ramon Nonat hagués existit realment. Però els mercedaris sí que continuen existint: és una congregació que s'ha especialitzat en l'atenció als presos.
Fundació de l'Orde de la Mercè, al retaule de la Mercè de la Catedral de Barcelona. 1688, per Joan Roig. Foto: Bocachete.
Imatge de portada: Baixada de Santa Eulàlia. Foto: Jordi Ferrer.