Sardenya i Cervera

Sardenya, l'illa situada a mig camí de Barcelona i Roma, és l'altra meitat de la fesomia catalana. Netament mediterrània. Enclavada al bell mig de la Mediterrània occidental, el “mar català” de l'almirall Roger de Llúria, té una llarga i injustament oblidada relació amb Catalunya, que es remunta als segles centrals de l'Edat Mitjana. Any 1157: Hug de Bas, nascut a Sardenya de pares de Cervera (Segarra), es converteix en jutge-rei d'Arborea, un dels quatre dominis en què estava dividida l'illa políticament. L'aparició dels cerverins Bas a l'illa de Sardenya no era fruit de la casualitat ,ni d'una fugida de nit i a les fosques. Revela que les oligarquies senyorials de l'illa practicaven un tipus de polítiques matrimonials que no eren diferents de les del continent. Els Lacon d'Arborea es van emparentar amb una nissaga catalana quan van casar el jutge-rei Barisó amb la cerverina Agalbursa, com anteriorment ho havien fet amb nissagues genoveses, provençals o llenguadocianes. 

Mapa de Sardenya, per Jansonius. Principis del segle XVII

La nissaga catalana d'Arborea

I cap a Arborea que hi falten mans. Agalbursa es va endur una germana, un cunyat i una bona colla de criats i de minyones. Una pràctica habitual que tenia relació amb la vella dita “allà on vagis, que dels teus n'hi hagi”. I si no, emporta-te'ls. Barisó i Agalbursa no van tenir descendència i a la mort del sard, la catalana, que era una entusiasta de les intrigues de palau, va aconseguir associar el seu nebot Hug (fill de la germana en la diàspora) al govern de Pere, primogènit d'un primer matrimoni del difunt jutge-rei. Amb la mort del vell Barisó es va confirmar la societat nebot-tia contra Pere, dedicada a arrossegar-li la cadira i a segar-li l'herba sota els peus, que va tenir resultats immediats:  van forçar el casori de l'hereu d'Hug -el nebot imposat- amb la pubilla de Pere -l'hereu arrabassat. Amb el plançó de la parella oportunament enllaçada, s'iniciaria la dinastia Cervera-Lacon que governaria Arborea amb total independència, fins a la conquesta militar catalanoaragonesa de 1324-1325.

Els Berenguer-Aragó, reis de Sardenya

L'existència dels Bas de Cervera a Arborea no explica que el pontífex Bonifaci VII coronés rei de Sardenya Jaume II de Barcelona i d'Aragó (1297). Aquella acció s'explica en el context d'un llarg conflicte que enfrontava les corones catalanoaragonesa i francesa pel control de la Mediterrània. El regne de Sicília havia passat a l’òrbita política de Barcelona pel matrimoni del comte-rei Pere II amb Constança, hereva al tron de Palerm (1282). I l'almirall Roger de Llúria havia derrotat els francesos a Malta (1283) i a Nàpols (1284). Amb aquests elements, el pontífex va arbitrar una pau -suplicada de genolls pels Anjou- que se saldava amb una sonada victòria catalanoaragonesa, una humiliant derrota francesa i un curiós benefici -comissió per la gestió, tal vegada- per a l’àrbitre del conflicte. Sicília passaria a ser domini de la Santa Seu. I Sardenya, un trencaclosques de reialmes independents que França ambicionava, passaria a ser domini dels Berenguer-Aragó.

Vestuari tradicional

La invasió catalana

Allò de “paraula de català és igual avui que demà” no devia ser la divisa de la cancelleria de Barcelona. Si més no, la de Jaume II, fill de Pere i de Constança. Sicília va continuar políticament vinculada a Barcelona i Sardenya va ser incorporada al domini patrimonial dels Berenguer-Aragó. En aquest punt és on, de nou, entren en joc els Cervera-Lacon. Inicialment com a col·laboradors de la nova dominació i més endavant com a ferms opositors al que s'havia convertit en un espoli del poder a les classes oligàrquiques autòctones. Sardenya es va convertir en un autèntic vesper, el “Vietnam” medieval dels catalanoaragonesos, que enfrontava les noves classes dominants, llavors considerades invasores, aliades amb les oligarquies locals de la part sud i oriental de l'illa, que preferien els catalans als francesos, amb les de la part central i occidental de l'illa, que no volien sentir a parlar ni de Barcelona, ni de París, ni de Roma, i ni tan sols de Gènova o de Pisa.

Sardenya, tomba de la dinastia catalana

El camí de la història -el destí, en diuen alguns- conté giravolts misteriosos. Sardenya va ser la tomba dels Berenguer-Aragó. I Sicília, la seva darrera esperança. Martí el Jove, l’últim príncep hereu de la dinastia Barcelona-Aragó, va trobar prematurament la mort en la campanya militar de Sardenya. Any 1409. Seria Martí el Jove qui aconseguiria pacificar-la -que vol dir, dominar-la- després de vuit dècades de guerra. Moriria d’èxit a causa d'unes febres, probablement terçanes, malgrat que algunes fonts relacionen la seva defunció amb l’obsessiva afició que tenia per les dames -no les del joc de taula. En la seva castissa singladura havia tingut ocasió d'engendrar diversos hereus legítims, que no l'havien sobreviscut, i il·legítims. El comte-rei Martí l'Humà, pare del  castís Martí el Jove, va intentar sense èxit de legitimar Frederic, la darrera esperança dels Berenguer-Aragó abans de la tragicomèdia de Casp, que era fill del príncep i de la seva amant siciliana Tàrsia Rizzardi.

Vista de l'Alguer. Principis del segle XIX

La pau de plom

A partir de Martí el Jove, l'illa va entrar en una llarga pau de plom que es va perllongar fins al 1714. Durant aquest període, la relació entre la societat catalana, és a dir, la formada per catalans, valencians i mallorquins, i la sarda va ser molt intensa. I beneficiosa per a les oligarquies autòctones. Les elits  sardes es van mesclar amb els les classes funcionarials i mercantils catalanes establertes a l'illa. El català es va convertir en la llengua de la cultura, dels negocis i de la judicatura. En canvi, no ho va ser tant -més ben, dit no ho va ser gens- de les classes més humils. La societat sarda havia resistit relativament bé el procés de feudalització que, a partir de l'any 1000, s'havia acabat imposant arreu d'Europa. Els pagesos i els pastors de Sardenya estaven sotmesos a un règim senyorial que no era cap meravella, però no contenia els elements de violència del feudalisme. Per la seva banda, els catalans, amb la col·laboració entusiàstica de les oligarquies locals, van obrir portes i finestres a la pesta feudal.

La correspondència històrica

Sardenya quedava definitivament incorporada al sistema europeu just quan el model havia entrat en una profunda crisi. No sabrem mai del tot què hauria passat si Sardenya hagués pogut conservar la bombolla que l'aïllava. El que si que sabem és que Castella, construïda amb un règim similar, va resistir bé la crisi feudal. I que es va ensorrar estrepitosament quan Europa remuntava els efectes d'aquella crisi global. I també sabem que, des de la conquesta de Martí el Jove, Sardenya va viure -durant tres segles- un seguit de revolucions antifeudals que, sorprenentment, tenen la correspondència a Catalunya. Més enllà de la unió dinàstica hispànica -amb el matrimoni dels Reis Catòlics-, Sardenya va estar vinculada políticament, socialment, culturalment i econòmicament a la corona d'Aragó, especialment amb Barcelona i València. Fins que el 1714, el primer Borbó hispànic la va regalar als Habsburg a canvi que abandonessin els catalans a la seva sort.

Ajuntament de l'Alguer

Camins diferents

Va ser a Utrecht, en les negociacions per posar fi al conflicte de Successió hispànic. Però com havia passat quatre segles abans, en l'arbitri del pontífex Bonifaci VII, la societat sarda no hi va poder dir res. Sardenya, poc després, passaria al domini dels ducs independents de la Savoia piemontesa, embrió del futur regne d'Itàlia. Però el català continuaria sent la llengua de les elits -dels negocis, de la cultura i de la judicatura- fins ben entrada la centúria del 1800. Unes elits que tenien un fort component familiar d'origen català. Sobretot a la part sud i oriental de l'illa. I l'Alguer, a la part occidental, repoblada completament amb catalans del Camp de Tarragona i del Penedès durant les guerres de la centúria del 1300, continuaria sent una ciutat catalanoparlant fins a l'actualitat. El domini més oriental de la llengua catalana. L'illa esquitxada de pobles i de paisatges que recorden les comarques catalanes del Priorat, de la Segarra o del Berguedà. Sardenya, la germana injustament oblidada.

 

Fonts de les fotos: 1 i 5, Viquipèdia; 2 i 4, arxiu d'El Nacional, i 3, Wikimedia Italia