"Crec que ara estic començant a assimilar moltes emocions que en el seu moment vaig bloquejar perquè no en tenia una altra", confessa l'Scorpio, una de les concursants que més passions va generar en la primera edició d'Eufòria. "Estava en el concurs o fent bolos. Estava al Palau Sant Jordi... Hi ha moltes coses personals que bloqueges i ara te n'adones de tot allò que vas negar perquè havies de subsistir. Havies de seguir endavant, endavant, endavant. Ara estic assimilant amb més tranquil·litat moltes d'aquelles emocions que em vaig guardar. Puc tenir més estones per a mi. Ho vaig assimilant poc a poc". Poc més d'un any després del seu pas pel primer talent show de TV3, la Clara Sánchez, el nom real de l'artista que s'amaga rere el nom artístic d'Scorpio, publica Antares, un disc escrit a cor obert en què no amaga cap de les emocions que l'han embargat en els darrers mesos. Cosmos sentimental amplificat per un teló de fons musical que no amaga la seva devoció per dives empoderades com Beyoncé (la portada del disc ho evidencia), Rihana o Billie Eilish.
Com estàs gestionant aquestes pujades i baixades emocionals?
Bàsicament seguint endavant. No miro res del que diuen de mi. Res. Evito els comentaris nocius. No tinc Twitter, tot i que sé que parlen malament de mi, perquè m'ho deien els meus amics. I quan passa, m'afecta. Per això prefereixo no saber res. Al principi sí que em va costar molt que la gent em parés pel carrer. Em plantejava si realment aquesta era la vida que volia viure. A més, no va ser gradual, sinó que va ser de cop. Em sentia súper observada. Entres en paranoia i penses que tothom et mira perquè surts a la televisió. Ara ho porto diferent.
El síndrome de l'impostor?
Potser sí, tot i que sempre he sabut que tot el que he aconseguit m'ho he guanyat. No estic on estic perquè sí, sinó perquè realment he treballat.
Tot el que he aconseguit m'ho he guanyat. No estic on estic perquè sí, sinó perquè realment he treballat
T'ha ajudat algú? Has anat al psicòleg per protegir la teva salut mental?
Ara hi estic anant. És fort, perquè he trigat molt. Ho hauria d'haver fet abans. Hauria estat bé tenir un psicòleg durant el programa. Però en aquell moment vaig perdre la noció del temps: vas de bòlit, a tope, no pares. Era una cosa que tenia molt pendent i que no he fet fins fa relativament molt poc.
Com dius, potser hauria estat bé tenir un psicòleg al progama.
Sí, potser sí. Però tampoc sabíem com aniria el programa. De fet, ens van dir que si a la tercera gala no funcionava, tancarien Eufòria.
Tal qual, així us ho van dir?
Imagino que sent una televisió pública haurien aguantat. Però no sabíem on ens ficàvem. No sabien ni ells de què anava la pel·li. No hi havia cap exemple. No s'havia fet aquest programa abans. Jo tenia molta por que fos cutre, que cutregés. Però de sobte les audiències van anar bé, la gent ens va començar a parar pel carrer i vam començar a assimilar el que estava passant. Però no teníem ni idea de com anava a ser.
Has tornat a mirar gales?
Sí. Gales senceres no, perquè és massa. Però amb la nova edició m'ha agafat com enyorança i he mirat les meves actuacions. Hi havia algunes que no en tenia un bon record, perquè eren setmanes dures i de gestionar moltes d'emocions. I ara, un cop les he tornat a mirar, les recordo amb carinyo i me les miro sense jutjar-me tant i em dic que potser ho vaig fer bé. Perquè quan acabava les actuacions moltes vegades pensava que ho havia fet malament. Soc molt exigent amb mi mateixa. Però ara, amb el temps ho miro i... ni tan mal.
Havies intentat entrar abans a cap altre talent show?
Vaig intentar entrar a Factor X. Era molt petita. Encara no havia entrat ni a batxillerat. Tenia 16 o 17 anys i vaig anar a Madrid.
Hi ha gravació d'això?
No, no. No vaig passar ni la primera fase. Vaig anar presencialment i d'allà no em van tornar a trucar. No era una prova amb càmeres i en un plató. Va ser a una sala petita amb tres persones. Vaig cantar i la seva resposta va ser que per l'edat que tenia, emocionava molt. I amb això em vaig quedar. Això és el que em vaig emportar, perquè allà es va acabar la meva experiència.
Triquell ens deia que tenia molt clar que participar a Eufòria era com ser part d'El Show de Truman.
Sí, hi havia el punt de jugar les teves cartes. De fet, hi ha una cançó al disc que parla d'això. I si volien que fos la rebel, doncs seria la més rebel del món. La societat t'etiqueta i has de saber fer servir aquesta etiqueta al teu favor. I això és el que vaig fer al programa.
La societat t'etiqueta i has de saber fer servir aquesta etiqueta a favor teu. I això és el que vaig fer al programa
El càsting ja jugava, i molt bé, amb aquestes etiquetes.
Sí, van agafar com tots els perfils. Crec que va ser molt valent per part seva agafar perfils de la comunitat LGTBI. Trobo que als concursos a vegades es blanqueja moltíssim. Però no es port eludir: és la realitat en què vivim. I és meravellós que els nens puguin créixer amb exemples tan bonics com els del Joan o la Llum. Cal aquesta visibilitat.
Hi havia molt bon rotllo entre totes vosaltres.
Sí. Perquè com deia, no teníem ni idea d'on anàvem. Sempre explico que vam respondre a un correu que era castingcantants@xxx.
Com vas saber que hi havia un càsting per a un nou talent show català?
Estudiava teatre musical. Teníem un grup de Telegram en què ens passàvem tots els càstings que anaven sorgint, ja fossin de musicals, d'un curt de gent de l'ESCAC que buscaven actrius... I van passar aquest de cantants, que poques vegades passen de cantants. Vaig escriure sense saber absolutament res del que anava a ser. De fet, fins que no vam arribar al càsting presencial, que jo el vaig fer a la Universitat de Barcelona, no vaig saber que el programa es diria Eufòria. De fet, el logo del programa va canviar quatre vegades durant els càstings presencials. Però és que ells també estaven donant vida al programa. No va ser fins al càsting presencial dels 3 dies, en què ens van fer ballar, que ens vam adonar que allò era seriós. Quan vaig veure que l'Albert Sala estava involucrat com a coreògraf, una persona que admiro màximament, vaig saber que allò era important. Si estava ell, el programa estava salvat. Però entre els concursants ens havíem de donar suport els uns als altres, perquè no teníem a ningú més. De fet, moltes vegades ho comentàvem entre nosaltres que fins i tot hi ha moments que ni la teva família o els teus amics no t'entenenien. Perquè hi ha coses que ningú no pot entendre fins que no les vius. I l'única persona que ens podia entendre, era algú que estigués visquent el que tu estaves vivint. Vam ser el nostre suport, la nostra base i la nostra piràmide.
Teniu grup de WhatsApp, els concursants de la primera edició d'Eufòria?
Sí. I fa uns dies vaig anar al concert del Pedro, que també cantaven la Núria i la Mariona. La vida ens ha canviat, però seguim tenint temps per veure'ns, trobar-nos, fer un cafè, abraçar-nos.
Qui era la Clara, abans de ser Scorpio?
De petita ja cantava moltíssim. Estiuejàvem en un hotel. Allà, any rere any, ens trobàvem la mateixa colla d'amics. Recordo que fèiem concerts. Hi havia una zona de billar, agafàvem les taules i les fèiem servir com si fos un escenari. Venia tothom de l'hotel. Els estrangers flipaven, no entenien res. Era una nena de 8 anys que m'encantava la Shakira. Per mi era la meva nit.
Quan va néixer l'Scorpio?
Va néixer un cop vaig decidir que em volia dedicar a això i que necessitava un nom artístic per al meu projecte. Vaig canviar-me el nom d'Instagram i a partir d'aquell moment la gent va començar a dir-me Scorpio.
Imagino que qualsevol persona amb una projecció pública li passa: et crees una barrera per protegir-te
Què diferencia la Clara de l'Scorpio?
La Clara és la nena de casa, una persona normal. Simplement el que he fet ha estat posar un nom al meu alter ego. Soc l'Scorpio quan em poso davant d'una càmera, quan faig una entrevista, quan faig un videoclip... I quan estic a casa o amb els meus amics, em desfaig d'aquesta cuirassa. Imagino que qualsevol persona amb una projecció pública li passa: et crees una barrera per protegir-te.
Parlaves de la Shakira... Quins eren els teus referents?
A mi sempre m'ha encantat la Beyoncé. També la Rihanna, la Billie Eilish o la Amy Winehouse, evidentment. Dones empoderades. Sempre he escoltat molta música americana. Per tenir aquests referents, em va costar molt posar-me a escriure en català. Va ser un repte, perquè no ho havia fet abans.
Acabes de publicar el teu primer disc, Antares, tens ganes de passar pàgina i que se't comenci a valorar pel que estpàs fent després d'Eufòria?
Sí, òbviament. Però crec que sempre s'ha d'estar agraït d'on vens. I jo vinc d'Eufòria, allà és on la gent em va començar a conèixer. Però el que estic fent ara és el que veritablement soc i crec que la gent està començant a fer-se la idea de la imatge que vull mostrar, de la dona que realment sóc.
En el disc hi ha temes que parlen del programa, de la mateixa manera que hi ha cançons súper personals, que parlen del meu jo sentimental
Antares és la teva carta de comiat a aquesta etapa?
Per a mi la música és una mena de diari personal. És una experiència terapèutica. Escric per entendre el que sento. Quan poso paraules a les meves emocions, entenc moltes coses de les que em passen. I, òbviament, en el disc hi ha temes que parlen del programa, de la mateixa manera que hi ha cançons súper personals, que parlen del meu jo sentimental.
És un disc molt a cor obert.
Sí, total. Quan em poso a escriure soc una persona súper sincera. Si et talles les ales, la música deixa de tenir sentit. És bonic veure l'artista en totes les seves facetes: en la ràbia, en l'amor, en el desamor, en la vulnerabilitat màxima... Crec que mostrant-te tal com ets, és quan la gent connecta més amb el que proposes. El que vull aconseguir és ajudar a la gent amb la meva música, perquè jo és on m'he refugiat moltíssimes vegades al llarg de la meva vida quan he estat malament o quan he estat bé. Vull tornar a la música el que m'ha donat a mi, sent la meva felicitat o el meu refugi. Sento que li dec això a la música.
Musicalment i temàticament, Antares és una muntanya russa.
Però és que el meu últim any ha estat una muntanya russa. Ha sigut un any d'emocions que em queien com a hòsties. I així és com han sorgit les cançons. Sí, l'últim any ha estat una bogeria i el disc és igual de boig.
Antares és l'estrella que més brilla a la constel·lació de l'Escorpí.
És el cor de l'Escorpí. Sentia que el meu àlbum havia de tenir alguna relació amb l'escorpí, que és el símbol que m'acompanya diàriament. Un nom que dona sentit a tot plegat, perquè és el símbol de l'Escorpí, però a la vegada és el cor, que és aquesta cosa molt més vulnerable de l'artista que parlàvem abans.
De tot el que estan publicant els teus companys i companyes d'Eufòria, què és el que més t'està agradant?
El Triquell és molt... fill de puta (riures). És molt bo. També la Llum. Vénen coses molt xules de la Llum. Es va poder expressar molt poc a Eufòria, perquè només va estar quatre vegades, però en va tenir prou perquè a la gent li va encantar des del principi. Vénen coses molt fortes de la Llum. Sorprendrà.