Quan a la primera temporada d’una sèrie tot funciona, la segona sempre fa por. Per més que acabés amb un cliffhanger (com és el cas, i quin cliffhanger), per més que adoris els personatges, les trames i l’embolcall, sempre apareix aquella veueta que et porta a témer el pitjor, i més quan la recepció del producte en qüestió ha estat unànimement entusiasta. Amb Severance hi ha hagut un agreujant: gairebé tres anys d’espera per veure la continuació, amb el culte de la sèrie del tot consolidat i el hype pels núvols. Però ves per on, sense que serveixi de precedent, resulta que Ben Stiller i el seu equip són molt conscients del que tenen entre mans i han sabut entendre que una bona seqüela és aquella que ofereix més i millor tot i preservar l’essència de la sèrie.
L'univers Severance s'expandeix
La segona temporada de Severance obra el miracle de semblar l’expansió natural de la primera i, al mateix temps, aprofundir en les seves fites narratives. Lluny de quedar atrapat en els seus propis codis, l’univers de la sèrie s’amplia i fins i tot es torna més enigmàtic, juganer i addictiu. I això és, en gran manera, perquè els seus responsables treballen a consciència els laberints argumentals d’una idea, una empresa que sotmet els seus treballadors a un procediment per separar els records personals dels de l’àmbit laboral, que aquí encara adopta unes tonalitats més sinistres.
Ben Stiller i el seu equip són molt conscients del que tenen entre mans i han sabut entendre que una bona seqüela és aquella que ofereix més i millor tot i preservar l’essència de la sèrie
Que Severance va a contracorrent ho demostra que també dona la volta a una vella tendència de la televisió moderna. Pot passar que el primer episodi d’una segona temporada estigui a l'altura de les expectatives, però després la trama es desinfli per redundant i/o mandrosa. No és el cas. Tot i ser un gran episodi i estar rodat amb mestria (cameo sonor de Keanu Reeves inclòs), el capítol que dona el tret de sortida és la primera pedra d’un arc argumental que no para de créixer, que explora amb una extraordinària habilitat els paranys de la (des)memòria i flirteja constantment amb l’ambivalència dels personatges. Això és, es nota, perquè la nova entrega de Severance no es planteja com una simple seqüela, sinó com una narració de ple dret que sap trobar el seu propi llenguatge i calcula tan bé els seus girs que acabes aplaudint o cridant en funció del moment.
La nova entrega de Severance no es planteja com una simple seqüela, sinó com una narració de ple dret que sap trobar el seu propi llenguatge
Parlant d’aplaudiments, serveixi aquesta joia per reivindicar un cop més el talent del gran Stiller i el seu equip, que treu molta punta a les possibilitats expressives d’un escenari minimalista i asfixiant, i la magnífica feina d’un repartiment en estat de gràcia encapçalat per Adam Scott. Al final, Severance ens interpel·la amb tanta o més força que fa tres anys perquè ens parla de tiranies laborals, manipulacions de la identitat i conspiracions latents en un temps en què les distopies ens semblen la veritable quotidianitat.