Lluís Calvo és poeta, crític literari, assagista i autor de l'últim quadern d'Anagrama, El segrest de la política, per una democràcia més enllà dels partits tradicionals (2024). Calvo ens presenta un text on critica la política institucional i el populisme amb referències de filòsofs de tradició occidental. Els temes recorren un espectre conceptual molt ampli, des de la pèrdua del sentit de la política institucional, la mediocritat dels partits, el perill del populisme i les limitacions del sistema democràtic. A aquests temes, se li sumen més tard una crítica al decòrum i a l'oratòria política, la falta de professionalització dels actuals representants i una proposta de com superar o com abordar aquest desencant.
Bé, fins aquí són tot temes que, desgraciadament, són comuns en les tertúlies d'Els matins de TV3 o de La Sexta, de les tertúlies de La SER o d'Onda Cero. Les faltes que assenyala l'autor no són alienes a la ciutadania i tampoc als mateixos polítics. La democràcia està corcada però el diagnòstic de Calvo resulta, en ocasions, un tant erroni, perquè no explica com hem arribat fins aquí; només explica o mostra el tapís foradat, la part visible de la malaltia, però no enfonsa en la causes i tampoc en les propostes polítiques actuals que proposen algunes formacions polítiques. I és que la política, allò polític, no passa sempre per l'institucional.
A Calvo se li ha perdut de vista assenyalar els problemes estructurals que alimenten el corc. Diumenge el 30 minuts titulat Començar de Zero va assenyalar que 442.300 nens estan en risc de pobresa i d'exclusió social. A aquesta dada li podem sumar que la gent dedica més d'un 40% dels seus ingressos a pagar un lloguer o que la sanitat de l'Estat espanyol està cada vegada més saquejada, només cal veure com van desmantellar l'any passat l'atenció pediàtrica i com veïns i veïnes de Nou Barris van sortir als carrers per defensar el Cap del Turó. Existeixen tants símptomes que evidencien la gravetat de l'estat de salut del nostre sistema, que no és una qüestió de falta de decòrum, és una qüestió criminal. A l'Estat espanyol la política institucional la gestionen, en molts casos, lladres de guant blanc i sàtrapes. L'avarícia a Espanya no trenca el sac, l'avarícia és "llibertat" per robar i jugar brut sense concessions.
Lluís Calvo és poeta, narrador i crític literari, però no és politòleg, tampoc sociòleg, ni activista, ni militant. Calvo parla de la inutilitat de la política institucional criticant els populismes i també els partits polítics, qüestions ja gastades, que llegim a totes les columnes d'opinió i veiem en tots els debats televisats. La barreja de referents per crear el seu argumentari és complexa, des de Carl Schmitt, fins a Hegel, passant per Byung- Chul Han. Aquest últim és citat en moltes ocasions i al meu parer respon més a un fenomen filosòfic que està passat de moda, però que al seu dia es va convertir en guru líquid per diagnosticar els mals de la contemporaneïtat. Els referents més interessants que planteja Calvo són Simone Weil i Joseph Beauys. Weil va assenyalar a Nota sobre la supresión general de los partidos políticos (1943) que la funció dels partits és innòcua i no ajuda a canviar la societat perquè són un mecanisme fallit. L'autora parla de la potència del pensament crític i de l'organització popular.
Potser hauríem de començar a apuntar més al compromís i a la participació ciutadana, però... com li hem de demanar més participació a una societat a la qual el sistema està ofegant i arriba esgotada al final del dia
Simone Weil, a qui vaig llegir aquestes vacances, sempre parla des d'un compromís ètic i polític. Weil s'involucrava, militava, participava i es va enrolar, com a antifeixista anarquista, en la guerra civil espanyola, o va treballar a la fàbrica Renault per després denunciar les condicions dels obrers. Aquesta filòsofa francesa considera "l'atenció" com a una cosa educable, ja que dirigir l'atenció és clau per desenvolupar un pensament crític. Quan penso en referents filosòfics que remouen consciències em passen pel cap Santiago López Petit, Marina Garcés, Carlos Taibo o Yayo Herrero. De res no em serveix una filosofia política sense compromís. En quantes assemblees ha participat Byung- Chul Han? Potser hauríem de començar a apuntar més al compromís i a la participació ciutadana, però... com li hem de demanar més participació a una societat a la qual el sistema està ofegant i arriba esgotada al final del dia.
Calvo en gairebé tot moment parla de la política representativa, és a dir, de la política institucional. Tant de bo hagués aprofitat l'oportunitat que li dona Anagrama, amb una de les seves edicions més llegides, per parlar d'allò polític o l'organització política: la PAH, els Sindicats de Barri, el teixit associatiu, les xarxes de cooperatives, els ateneus. Encara així, apunta qüestions interessants com la necessitat de més consultes ciutadanes o el local com un espai de canvi. A Barcelona tenim molts exemples d'organitzacions autònomes i organitzacions polítiques que manifesten la seva voluntat de canvi i de transformar el sistema per a un món més just, igualitari i democràtic. Els partits, els polítics, el parlament, el Congrés, totes aquestes institucions el que necessiten són mecanismes de control. El que ens queda molt clar és que la política està segrestada, però encara més la justícia.
Sabeu per què persegueixen Jesús Rodríguez? Per assenyalar amb noms i cognoms els tèrmits que podreixen les institucions
Això podria donar per a un altre quadern, perquè quan periodistes com Jesús Rodríguez, de La Directa, han de fugir a l'exili perseguits per la injustícia, els carrers s'haurien d'omplir. I si haguéssim de parlar de compromís cívic, Jesús Rodríguez és un referent, un exemple a seguir. Sabeu per què el persegueixen? Per assenyalar amb noms i cognoms els tèrmits que podreixen les institucions: la policia, els partits, els nuclis on es concentra o s'irradia (riure malèvol) el poder. El problema potser és l'individualisme, l'atomització social. M'ha agradat llegir Lluís Calvo encara que no comparteixi l'anàlisi íntegra del seu text, perquè no hi ha ni una paraula falsa o manipulada, és una percepció, un diagnòstic més d'aquest temps on la filosofia de la praxi que promovia Gramsci té més sentit que qualsevol altra filosofia. I de praxi, Jesús Rodríguez, en sap bastant.