Los Planetas, enmig de les seves baralles internes ja habituals, estan d'aniversari. Es compleixen 30 anys del seu debut, Súper 8 (amb la seva corresponent gira), i 25 d'Una semana en el motor de un autobús. I alhora, Isaki Lacuesta (amb la codirecció de Pol Rodríguez), estrenen Segundo premio, pel·lícula que avui arriba a les sales de cinema. Com no podia ser d'altra manera, tractant-se de Los Planetas, la intrahistòria sobre el procés de creació i el rodatge de la mateixa ha estat complexa, però amb resultats satisfactoris. De fet, Isaki Lacuesta va acollir el projecte amb il·lusió i l'objectiu molt clar al seu cap: això no era una pel·lícula sobre Los Planetas, icones de l'indie a Espanya. Després, les circumstàncies van propiciar canvis en el mètode de feina, la qual cosa encara li dona més mèrit a l'aventura.
En origen, la cinta l'havia de fer Jonás Trueba, però després d'uns anys treballant en el projecte, va desistir i va abandonar la idea, un testimoni que va recollir l'Isaki. A partir d'allà, un nou gir en el guió i una notícia que ho altera tot; a Lluna, filla del director gironí, li diagnostiquen leucèmia (va morir fa uns mesos). Aquí és quan acudeix a Pol Rodríguez perquè l'ajudi en la codirecció. Mentrestant, ell treballarà a distància. Una tasca àrdua que ara té la seva recompensa; ha guanyat la Biznaga de Oro al Festival de Cinema de Màlaga, gaudeix del beneplàcit del públic que ja l'ha vist (tots els que van a festivals haurien d'omplir les sales) i el d'una crítica que l'ha aplaudit. En qualsevol cas, és una pel·lícula que toca la fibra dels qui van viure tota aquesta escena indie tan efervescent dels noranta, el reflex d'una generació. També la gaudireu encara que mai no arribéssiu a cantar Un buen día, Qué puedo hacer o, evidentment, Segundo premio.
És una pel·lícula que toca la fibra dels qui van viure tota aquesta escena indie tan efervescent dels noranta, el reflex d'una generació
Abans d'entrar a parlar de la pel·lícula, tinc una curiositat: vaig llegir que temps enrere vau estudiar la possibilitat de fer un documental sobre Rosalía, però finalment no es va materialitzar. Què va passar?
Isaki Lacuesta: Teníem un projecte amb ella i Netflix van ser els que van dir que això no era per a ells. A veure, van dir que sí, però amb un pressupost ínfim. Ens deien que no entenien per què volíem fer una pel·lícula tan gran. I ho justificaven: "No et diré el que diu l'algoritme de Rosalía, perquè és un 0. No sé, podem fer un reportatget que parli dels seus pares, a la platja". I Ramón Campos (guionista i productor) els va dir: "Si l'any que ve ho peta com pensem que ho petarà, podeu canviar de pressupost?". I van dir: "Ja veurem, ja veurem...". Després van estar un any trucant el Ramón. El més bonic és que el senyor de l'algoritme era el net de Buñuel, que era el cap de Netflix de l'època. Passar d'un Buñuel a l'altre era una metàfora meravellosa. Recordo també, que el dia que Obama va publicar la seva llista de reproduccions en la qual hi havia Rosalía, ens van insistir una altra vegada. Els vam dir que ella ja havia volat. Fins i tot vam arribar a gravar el concert de Plaza Colón, per si de cas. Ha de ser per allà, espero que no l'hagin esborrat. Imagina, Carlos Saura la va trucar per fer una pel·lícula: fins al final pendent del que està passant en l'actualitat.
Avui s'estrena Segundo premio, encara que ja l'heu presentat en el DA'S o al Festival de Cinema de Màlaga, amb molt bona acollida. Suposo que això us dona tranquil·litat de cara a l'arribada a les sales.
Pol Rodríguez: De les estrenes que hem tingut, la més emocionant va ser el de Granada, que és el lloc a què d'alguna manera pertany la pel·lícula. També estàvem pendents de com responia la gent: alguns que estaven implicats en el rodatge, altres que coneixien la història, molt malafollá.
I.L: Una altra estrena al·lucinant va ser la que vam fer en el Capitol de Madrid, amb tots els actors tocant la banda sonora, amb gairebé mil persones cantant.
A la pel·lícula hi ha infinitat de detalls. Una de les coses que em va cridar més l'atenció és la cita a aquests vampirs vegetarians. Quina explicació té?
I.L: Estava des del principi, perquè és un món molt afí al de Los Planetas, el de la ciència-ficció, amb tot aquest imaginari. De fet, a Granada un dels sobrenoms de J és Draculín. És una metàfora també de com treballen els artistes, de com acabes pessigant els teus companys i a tu mateix perquè allò formi part de l'obra.
La pel·lícula té una mica de resurrecció. Lorca, més enllà de ser el gran poeta inspirador de Granada, és el mort que continua desaparegut i que, per tant, pot ressuscitar en qualsevol moment, igual que Los Planetas
Després està la presència de Lorca. En un moment de la pel·lícula s'explica que el poeta deia que l'únic lloc per escapar-se de Granada era el cel.
I.L: La pel·lícula té una mica de resurrecció. Lorca, més enllà de ser el gran poeta inspirador de Granada, és el mort que continua desaparegut i que, per tant, pot ressuscitar en qualsevol moment, igual que Los Planetas, que comencen la pel·lícula quan estan desintegrant-se, quan estan a punt de morir, i han d'aprendre a ressuscitar, que és el que han fet tota la seva vida. De fet, ara acaben de separar-se i ressuscitaran una altra vegada. La pel·lícula va d'això.
P.R: I sempre és la mirada d'aquesta resurrecció a través dels altres.
El mètode per crear i rodar la pel·lícula, també a causa d'aquestes circumstàncies sobrevingudes i a la renúncia inicial de Jonás Trueba, té aquest punt que la identifica completament a Los Planetas. Hi ha aquesta espècie de caos controlat.
I.L: És que això sempre és així, encara que la major part de les vegades no s'explica, perquè les pel·lícules són complexes de fer. En aquest cas és el que s'ha fet, ja que són com Los Planetas, però exagerat. D'alguna manera, les pel·lícules d'artistes són com les pel·lícules de psicòpates, que viuen les emocions d'una persona normal però multiplicades per un milió. Ells són com una banda de rock normal, però portada a l'extrem més extrem. I això fa que sigui tot molt visible. Quan un artista pateix, ho veus; quan pateixen Los Planetas, pateixen molt més perquè ho diuen. Quan tenen èxit és molt visible; quan es barallen, ho fan en públic. En aquest sentit, són molt transparents, o almenys fan la sensació de ser-ho, i em sembla que anem pel mateix camí.
P.R: Sí, i després hi ha aquest paral·lelisme entre banda de rock i un equip de cinema, que necessita l'un de l'altre per tirar endavant. Estàs a l'expectativa del que passarà.
Quan un artista pateix, ho veus; quan pateixen Los Planetas, pateixen molt més perquè ho diuen. Quan tenen èxit és molt visible; quan es barallen, ho fan en públic
La pel·lícula, ja sigui per la imatge d'alguns membres, la fotografia o aquesta escena de la sobredosi d'aigua, té alguna cosa de Trainspotting.
I.L: No hi ha aquesta influència, i em fa ràbia. La sobredosi d'aigua li va passar a un amic. A més, hi ha coses literals que van passar a Los Planetas o que són semblants, com per exemple l'escena del play back. I després altres que no han passat per a res. El cas concret de la sobredosi d'aigua, li vaig explicar al guionista, Fernando Navarro, que la mare d'aquest amic el va agafar convulsant a terra. I Fernando, que ve del cinema fantàstic, va dir que el faria levitar.
Una de les coses que més m'agrada de la pel·lícula, com ja em va passar amb el llibre de Nando Cruz sobre la gravació d'Una semana en el motor de un autobús, La historia del disco que casi acaba con Los Planetas, és que no és necessari que siguis fan del grup per gaudir de Segundo premio. Això li dona un gran valor.
P.R: Aquesta era una de les nostres intencions, quan estàvem en el procés de muntatge, vam passar la pel·li a gent que era fan de Los Planetas i a una altra que no ho era. A nosaltres ens motivava l'amor per la seva música, però podia ser una banda totalment inventada. Ens agrada pensar això, que no existeixen.
I.L: L'altre dia, Pol va anar a Seattle a presentar-la, i era un públic que no els coneixia, i van connectar totalment amb la pel·lícula.
Ens agrada pensar que Los Planetas no existeixen
Per a mi aquesta pel·lícula, en certa manera, és tornar al FIB, viure de nou el boom de la premsa gratuïta amb MondoSonoro al capdavant, és tornar a descobrir espais de llibertat molt interessants.
I.L: Una altra cosa que ens agrada és veure com els espectadors joves, que no ho viuen amb aquesta nostàlgia, també gaudeixen de la pel·lícula. Els passa el mateix, al final cada generació passa per les mateixes mogudes. A ells els passa gravant a casa seva. És com aquest beef que van tenir Tangana i Yung Beef, sobre si havien de firmar amb una multinacional o partir des de la independència. El debat d'ells dos, és el que tenia J amb Florent. Els joves veuen la pel·lícula com si fos la seva vida, però en un entorn retrofuturista i estranyíssim, en el qual el món funcionava amb cabines de telèfon en les quals hi ficaves monedes. I hi havia els CDs i el vinil, que encara és més estrany, una cosa totalment màgica.
P.R: Aquesta nit la veuran els meus fills, i tinc molta curiositat per veure com la percebran. I a veure si connecten o no amb ella.
El treball dels actors, que no són actors professionals, sinó músics de l'escena granadina, és sensacional, tant en les interpretacions com a la banda sonora, sent ells els que toquen els temes de Los Planetas que sonen a la pel·lícula.
I.L: Estem molt contents amb el que han fet. Hi ha un gran feina de càsting. Van estar assajant sis mesos. Tots ells, si volen, continuen treballant com a actors, ja que tenen un gran talent interpretatiu.
I amb ells, el paper de Gonzalo Tafalla Martin "Don Gonzalo", de la botiga de discos Bora-Bora (llegendària botiga de discos granadina). Aquell moment és màgic.
I.L: A l'estrena ens van dir: "Però si sembla un venedor de discos de veritat" (risas). Sí, sí, la seva imatge se la curra.