Pel poc que el conec, Albert Velasco, no només sap desenrotllar-se en el trencacolls del comerç de les obres d’art com un xerpa experimentat en el que s’hi pot confiar. També sap escriure amb gràcia i sentit sobre el que li apassiona i li omple la vida. Sap escriure. I li entenem ben aviat que el comerç amb els objectes medievals avui és vivíssim i tan respectable com ara la compra-venda de taronges. Amb la vistosa diferència, però, que la xerrameca i la impostura fan ballar massa el cap dels caçadors de la bellesa d’altres temps, de les deixes del passat, dels buscadors de la creativitat humana a través del col·leccionisme. Vet aquí un llibre excel·lent, la crònica apassionada d’un expert que, per començar, també fou testimoni, com a conservador del Museu de Lleida, el dia que la Guàrdia Civil confiscà les obres procedents del reial monestir de Sixena per la força de les armes. L’11 de setembre de 2017. Albert Velasco és un expert en falsificacions d’art medieval, un restituïdor del nostre patrimoni, que no s’arronsa d’espatlles, contrari a les imposicions i a l’arbitrarietat, a la impostura dels totalitaris, dels intolerants.
Vet aquí un llibre excel·lent, la crònica apassionada d’un expert que, per començar, també fou testimoni, com a conservador del Museu de Lleida, el dia que la Guàrdia Civil confiscà les obres procedents del reial monestir de Sixena per la força de les armes
Encara que la coberta sembla més aviat la d’una novel·la juvenil, aquí hi trobaran vostès més acció i aventura, més desimboltura, més itineraris detectivescos dels que podríem imaginar. Perquè Catalunya no només fou un dels grans centres productors d’art medieval i ara és la seu d’alguns bons museus. També és un país que s’ha venut a ell mateix per quatre rals, ben estúpidament perquè no sabia (o encara avui no sap) donar valor al patrimoni que té. I és que mentre la major part de les antiguitats britàniques i franceses són als seus respectius països, una part del millor art català de l’Edat Mitjana, és a fora, com per exemple, el claustre de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell, que són als Estats Units.
Velasco no ha escrit, però, ni un llibre de queixa ni tampoc melancòlic, perquè som davant d’una obra entusiasta i radiant com una custòdia processional
Velasco no ha escrit, però, ni un llibre de queixa ni tampoc melancòlic, perquè som davant d’una obra entusiasta i radiant com una custòdia processional. El gran atractiu de l’obra són les troballes i no la nostàlgia de les pèrdues que agrada tant a alguns esperits del nostre país. Com quan l’autor identifica que els que té a les mans no és una simple arqueta. Sinó l’arqueta de Bellpuig de les Avellanes que havia servat la relíquia de la Santa Sandàlia de la Mare de Déu, una de les relíquies més formidables de les que havia presumit la seu de Lleida. O l’ampolla persa que localitza en el santuari Santa Maria de Cap d’Aran. Amè i savi, aquest és un llibre necessari.
Manuel Forcano ha estat reconegut com a poeta en la mateixa feixa de conreu que la dels productes agropecuaris signats per un Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, Àlex Susanna o Jordi Llavina. Uns més populars que d’altres, per descomptat, però tots són els autors que solen llegir els lectors que no llegeixen gaire, lectors que estan més pendents d’identificar en la pàgina el farcell de sentimentalisme que atresoren, com una ferida palpitant, que no pas de llegir des de la consciència crítica i participativa, col·laborativa, com la part contractant de la segona part.
Després de gairebé tota una vida publicant poemes, Forcano, sense estirar més el braç que la màniga, recull l’essencial de la seva obra
Hi ha qui escolta música i es deixa endur pel camí rodolant dels sentiments i hi ha qui encara vol escollir i escull la música que balla i tria els autors dels seus himnes més íntims. Després de gairebé tota una vida publicant poemes, Forcano, poeta gai i benintencionat català, sense estirar més el braç que la màniga, recull l’essencial de la seva obra i la divideix en tres seccions: Ciutats o vindicació de l’exotisme i de la geografia descoberta com a incitació a l’escriptura, Cossos o vindicació de la concupiscència i del turisme eròtic com a servitud identitària i El pes dels dies o vindicació de la pròpia biografia satisfeta i autòloga, del pas del temps com a afirmació d’una identitat exposada i aplaudida pels seus incondicionals lectors.
Ada Castells és autora de diverses novel·les en les quals es vindica com a escriptora costumista i ingènua, indiferent al pudor que susciten aquests dos adjectius en bona part dels lectors en llengua catalana. Solastàlgia és una novel·la que comparteix la complicació del títol amb el film homònim de Marina Hufnagel, de la mateixa manera que la fascinació per la biografia de Caspar David Friedrich fou l’origen d’aquella novel·la Tota la vida (premi Sant Joan Unnim 2012).
Solastàlgia és una novel·la que comparteix la complicació del títol amb el film homònim de Marina Hufnagel, de la mateixa manera que la fascinació per la biografia de Caspar David Friedrich fou l’origen d’aquella novel·la Tota la vida
Aquí, les trompetes de l’Apocalipsi ressonen un cop més. Una família fuig de Barcelona per culpa del canvi climàtic i es refugia a l’Empordà, probablement perquè no hi ha gaire més indrets on fugir-ne, almenys des de la perspectiva d’uns personatges molt d’ara i aquí. Com la majoria de les novel·les d’autora catalana, de sexe femení vull dir, l’ofec, la ferida, el desencís, el dolor depressiu, són els motors de l’acció, l’origen, el què i el perquè de tot, el viatge de la narració i el final previsible. Només per a addictes als estereotips i a les convencions feministes i urbanes.