Insisteixo avui també en aquest llibre i encara ho continuaré fent més dies. Si dels llibres dolents o no tan bons se n’ha de parlar més aviat poc i oblidar-se’n, de la fita que suposa disposar ja, avui, de l’obra poètica completa en català — ara ja només ens en falta la correspondència — d’Emily Dickinson se n’ha de parlar com correspon a l’aparició d’un nou planeta en el sistema solar o d’un miracle. Em sembla que soc més aviat tebi amb ella. La més gran de les poetes romàntiques és, naturalment, una dissident de l’ordre establert, una recercadora de llibertat i de veritat. Una sarcàstica, una burxadora, una mestra en el plor, però sobretot en el riure.
D'Emily Dickinson se n’ha de parlar com correspon a l’aparició d’un nou planeta en el sistema solar o d’un miracle
Per això llegir-la constitueix anar més enllà del romanticisme mateix, del romanticisme que fou una època, per trair-lo i combatre’l des de dins, per oposar-lo a l’experiència vital, que en el cas de Dickinson va ser tan intensa com quotidiana i domèstica. Es veu que, com aquell qui diu, mai és va moure de casa, en tota la vida, i que l’única cosa que va fer, per entendre el món, fou llegir com una malalta. Especialment Shakespeare, Milton i la Bíblia, tres totxos que, francament, són l’internet de la seva època. A condició de saber-los llegir, és clar. Per endinsar-nos a la meravellosa traducció de Carme Manuel, l’edició no duu cap pròleg ni nota introductòria, de manera que passes de la portada al poema número 1 fins al 1789. Sobre com llegir Dickinson en vaig parlar l’altre dia i en parlaré més endavant. Feu el favor de comprar aquesta joia. És per sempre.
Els lectors de novel·letes sentimentals i, fins i tot, molt sentimentals, s’hi sentiran molt a gust amb aquest entreteniment de Marta Orriols, una obra que no deixarà ningú indiferent. Els la recomano. Sobretot als partidaris del manelisme literari, als seguidors de l’univers emocional que escampa aquest grup musical anomenat Manel, com a educació sentimental, com a suposada elevació espiritual enfront d’un món sòrdid i inhòspit. Aquí se’ns proposa la possibilitat de dir-ne novel·la d’una col·lecció de tòpics i de malentesos d’autoajuda per a persones que s’hi trobaran a gust, que veuran confirmat i justificat el desbordament sentimental en nom de la més alta literatura, suposem.
Un èxit assegurat que durà la literatura catalana més enllà d’on és ara
Valentina, la protagonista, diu que és corresponsal de guerra a Beirut i té conflictes íntims, insatisfacció sentimental, emocions a flor de pell del que se’n deia, abans, en els temps del masclisme rampant i malvat, literatura femenina. Diu que és corresponsal de guerra però jo no me l’he creguda, perquè després d’haver conegut uns quants periodistes especialitzats en conflictes armats, el personatge protagonista és inversemblant. Tampoc podria passar per professora de Física Nuclear, encara que hi hagi persones que trobin que el paper tot ho sosté. I que hi ha lectors de tota mena de manera. Un èxit assegurat que durà la literatura catalana més enllà d’on és ara.
Encara no s’ha escrit en català cap obra literària sobre el futbol comparable, ni de lluny, ni de molt lluny, a la gran novel·la de Robert Coover sobre el beisbol, The Universal Baseball Association, Inc, J. Henry Waugh, Prop. Aquesta obra de Jordi Miralles, per descomptat que no ho és. De fet, sembla que els anglesos i nord-americans no només van idear i desenrotllar gairebé tots els esports populars actuals, també són responsables de la bona literatura que els acompanya i retrata.
Sembla que els anglesos i nord-americans no només van idear i desenrotllar gairebé tots els esports populars actuals, també són responsables de la bona literatura que els acompanya i retrata
Aquí el Futbol Club Barcelona i el seu entorn, que podria donar lloc, a molts cants de gespa, com deia Anton M. Espadaler, o a molts animals ferits de Jordi Puntí, encara no té llibres. Joan Jordi Miralles no ha sabut veure que la ficció és un joc en equip i no una exhibició de xuts a porta buida. L’escriptor ho confia tot a un llenguatge impactant i fred, potser efectista, sens dubte herència del tremendisme espanyol, per oferir una història molt esquemàtica —i suposadament escandalosa— sobre els abusos a nois en l’esport formatiu. Es veu que Miralles va ser a la Masia del Barça durant quatre anys i en té experiència. També les històries de la puta mili, que tots hem sentit, solen procedir de l’experiència viscuda d’uns interlocutors. Ens n’han amenitzat algunes sobretaules de les nostres dissortades vides.