El Petrarca dels poemes, el conegut i reconegut, el que va entrar en el laberint més terrible, el de l’amor, concretament el 6 d’abril de 1327 quan veié Laura per primer cop a l’església de Santa Clara d’Avinyó. I després hi ha l’altre Petrarca, el poeta madur i dur, l’escriptor terrible de la prosa, l’escriptor incòmode i furgador, el pensador poderós i vivíssim, el que ja no es deixa enganyar per res. Especialment, no es deixa enganyar per ell mateix ni té indulgència amb les pròpies flaques. Certament, és més agradable de llegir el primer, perquè és tan bon líric que sembla mentida, perquè és un dels pares de la poesia europea moderna. Però el segon Petrarca no és pas menor ni menys interessant. Sobretot perquè reprèn l’actitud nihilista de Guillem de Peitieu, recordant que la vida no té sentit ni remei. I que el mal és la naturalesa humana, del que estem fets els homes. No et creguis gaire llest, diu Petrarca aixecant el dit. Si ho fossis realment mai no diries això que dius. L’home savi coneix els seus errors i, per tant, no presumeix de ser com és. I atenció amb els escriptors també. Té una sentència que resa així: “Els que són rics de paraules acostumen a ser pobres d’obres”.
No m’ha agradat gens aquesta al·legoria sobre la deriva de la nostra societat narcisista i desorientada, sobre la incapacitat col·lectiva que tenim, tots, per fer-li bona cara al mal temps. Raül Garrigasait sap escriure, sap pensar i sap treballar, de manera que potser és que n’esperàvem una altra cosa, i se’ns ha tallat la llet, i també la mala llet, se’ns ha quedat una mirada atònita. Una profecia és, a més a més, una manera de demanar coses al destí, una determinada relació màgica amb l’esdevenidor, amb la matèria del futur. Una petició de felicitat quan la profecia és amorosa i, en canvi, un sever advertiment quan la profecia és apocalíptica i incòmoda, quan és una col·lecció de prevencions, de pors, d’inseguretats. Molts llibres literaris d’avui constaten això mateix, la nostra incapacitat biogràfica a la intempèrie, la nostra queixa rabiüda i constant, les nostres ferides que no cicatritzen mai. Profecia és una novel·la que fa pensar per què no està millor feta. O és que, simplement, jo no l’he sabut entendre.
La desaconsello. Perquè aquesta novel·la no és una novel·la sinó un llibre de retalls, un àlbum de testimonis identificats i després enganxats sobre pàgines negres, una llarga acumulació impressionista. És un exercici de bulímia dins una literatura esquelètica per a una societat opulenta encantada d’haver-se conegut. És també allò que se’n diu una obra experimental, expressió que serveix sempre per informar-nos que l’experiment ha fracassat, que la idea potser era interessant, però que els resultats ens deixen parats. Insatisfets, estafats. Amb un pam de nas. A mi, personalment, el llibre em sembla interessant, però això no vol dir res, perquè també m’encanto amb el vaivé d’uns mugrons, d’unes onades, d’unes formigues, i tot plegat no ho faria passar mai per literatura, ni tan sols per creació. No sé si el llibre es ven, però del que estic convençut és que Màrquez i l’editorial han aconseguit una determinada notorietat buscada, una controvèrsia que no alimentarem aquí. Perquè estem al servei del lector i no dels escriptors ni de les editorials. Els llibres de fotos no són literatura encara que puguin atresorar la més vellutada poesia i la creativitat més rotunda. Els magatzems tampoc no són mecanos, les bobines de fil no són haute couture encara que vulguis mirar-t’ho amb simpatia. I després aquest llibre és falsament èpic perquè mira de provar que a partir d’aquella determinada data, 1969, el franquisme es va començar a esquerdar. Com si no fos notori, evident i feridor que el franquisme només va canviar de vestuari i que continua governant les nostres vides.