Els del Nobel digueren que li havien donat el premi per la “trasbalsadora descripció de les conseqüències del colonialisme”. Això és igual, perquè la moralitat no li fa ni fred ni calor a la literatura, o més aviat l’hi fa nosa. I l’únic que compta és la qualitat del que està escrit, encara que sempre serà més fàcil que simpatitzem amb Abdulrazak Gurnah que, per exemple, amb Rudyard Kipling. Potser per això, per desconfiança dels que militen en la bondat, la veu literària d’aquest extraordinari escriptor nascut a Zanzíbar el 1948 no ho té fàcil de bon començament. El seu és un llibre que no ofereix d’entrada controvèrsia ni dubte moral perquè, qui podria estar a favor de la colonització de l’actual Tanzània per part del II Reich alemany? L’elegància i la rotunditat de l’escriptura de Gurnah s’imposa, però, des de la primera pàgina, perquè al capdavall la literatura és una qüestió d’ofici, de faves comptades, de convenciment, també dita versemblança. I així com l’holocaust contra el jueu no admet discussió, aquest altre holocaust abans de l’holocaust, aquesta horrible carnisseria, aquesta injustícia contra el negre africà no admet suspicàcies.

La vida dels colonitzats arriba a una nivells de barbàrie, de bestialitat com només els que presumien de superiors i de civilitzats van poder demostrar. La vida dels negres queda entre parèntesi,  la vida de veritat queda per més endavant, per quan s’acabi la guerra que ho devora tot, per quan l’avarícia dels colonitzadors els intoxiqui. L’amor i la bellesa protagonitzen, per contrapunt, aquesta novel·la d’autèntic terror, no com el de Halloween, inimaginable per als nostres jocs de societat opulenta. Gosar llegir-la és gosar entendre com és aquest món que només sospitàvem.  

Entre tants llibres previsibles, urgents o directament avorrits vet aquí un best-seller ben elaborat i que es fa llegir amb ganes. Des de sempre, la literatura d’entreteniment ha estat una realitat quan aconsegueix, de veritat, entretenir amb gràcia, quan sap servir-se dels vells trucs que obtenen el més difícil de tot, l’escàs favor del públic. O, com a mínim, un cert interès. Aquesta és una bona novel·la negra centrada, ai las, en caçar un assassí de la nostra època, un assassí de dones, en l’escenari grandiloqüent de la meteorologia adversa de Bilbao. Un Bilbao que, de vegades, pot recordar Glasgow o les nits de llamps de Robert Louis Stevenson, el mestre que sempre ens molesta. I és que ens està mirant en silenci, amb els ulls grossos que tenia, per insistir en el fet que el senyor Hyde som també nosaltres, som l’altra cara de l’honorable doctor Jekyll. Com a bona novel·la de gènere Redondo aprofita per oferir un retrat personal de la societat basca que ha conegut, basada en els peculiars lligams d’una camaraderia insòlita per als estranys. I on la crueltat no només l’aporta el mal temps.

La darrera novel·la de Francesc Serés està molt allunyada de la literatura. Ni tan sols és un pamflet polític disfressat de ficció perquè no adopta cap forma de digressió lògica ni d’itinerari del pensament. Tampoc aporta exercicis de reflexió ni subtileses. Hauria estat estimulant que un escriptor hagués abordat, des de la perspectiva de la ficció, el conflicte humà que desencadenà el procés per la independència, la feridora contradicció entre el discurs polític i l’amarga decepció dels militants. En lloc d’això, Serés ha escollit un títol suggerent, l’únic element encertat, i s’ha focalitzat en dos inversemblants professors d’un institut de batxillerat del Penedès i en el personal que els envolta. De vegades, el llibre sembla un primer esborrany per a una telenovel·la oportunista de la Tevetrès, amb trames secundàries que acullen el costumisme de l’actualitat més rabiosa. La història que se’ns explica no té misteri, és el conegut desencant de la política. I la manera d’explicar-la no té qualitat de pàgina, ni virtuosisme formal, cap mena d’esforç artístic ni compositiu. Només s’hi aprecia la voluntat d’omplir pàgines i més pàgines. Per la via dels fets consumats, Serés s’exhibeix amuntegant rocs que mai seran esculpits. Ara com ara, la seva obra és quantitativa perquè no pot ser qualitativa.