Aquest llibre és tan interessant com una novel·la i, afortunadament no és una mala novel·la històrica sinó un excel·lent llibre d’història de la nostra llengua, una interessant divulgació sobre els orígens remots i obscurs del nostre primer vagit. Jesús Alturo i Tània Alaix han estudiat els originals documentals que encara conservem de la nostra alta edat mitjana o el que és el mateix: els originals sobre els nostres orígens com a cultura i com a nació. De manera que aquest llibre té una agradable factura de família, és com si diguéssim, l’àlbum de records dels avis que compartim tots els catalans. Començant pels textos remots de sant Pacià, bisbe de Barcelona, mort el 390 després de Crist, els primers textos que ja transparenten, enmig de la llengua llatina en els que estan escrits, algunes de les primeres paraules de català. I continuant després amb el Llibre dels Jutges, el primer text íntegrament escrit en català, una traducció del Liber Iudicum, datable entre 1066 i 1084, escrit pel capellà Traver Radolf, descoberta en data recent, l’any 2000. Sense oblidar les famoses Homilies d’Organyà que ja fa temps que no poden ser considerades el document català més antic, però que continuen despertant un gran atractiu.
Aquest llibre té una agradable factura de família, és com si diguéssim, l’àlbum de records dels avis que compartim tots els catalans
El que podria semblar un manual universitari d’història de la llengua o d’exercicis de paleografia es nodreix amb una mirada astuta i eficaç, convincent. Com quan els autors afegeixen una llista enlluernadora. La dels 34 primers autors de textos o de paraules en català. Com el bisbe i escriptor Ideler, Bonsom de Barcelona, Esteve Ponç, levita, i Ermengod Bernat i Alba Guibert de Vic, una de les primeres, sinó la primera, escriptora en llengua catalana. Però, dit això, sens dubte el que entusiasmarà el públic és la possibilitat que el català hagués aparegut, juntament amb les seves altres germanes romàniques, no pas durant l’època carolíngia, sinó molt abans, concretament en temps del bisbe Pacià, el qual, ja feia servir paraules nostres. Alguna cosa molt semblant al nostre mot “sovint” (subinde) o “si et plau” (si te placet). Una expressió que, per poc que hi pensem, ens ajuda a apartar-nos de l’espúria forma “sisplau” que avui tenim al diccionari. Abans fou el parlar de tu que de vós, d’acord amb la tradició romana. I abans fou, per tant, el si et plau que el si us plau.
Situada l’any 1962, aquesta és una novel·la molt interessant, però força millorable, centrada en el tòpic de l’aparició d’un personatge inesperat. La nouvinguda i protagonista inicia la seva professió de mestra (quantes novel·les de mestres i per a mestres haurem llegit ja en les nostres miserables vides?), deixant enrere la traumàtica relació amb els seus pares. Els problemes de socialització de la nouvinguda i les traces del conflicte civil que continuen com una ferida oberta en la població de muntanya són el flux i el batec de la narració, de vegades brillant, d’altres potser millorable. Sembla que no hi ha novel·la escrita per a dones sense la presència venèria i aquesta no és una excepció. Tampoc feminitat sense conflicte i anàlisi reconcentrada de les sensacions, sentiments i manies de la protagonista. Imma Monsó continua escrivint en una direcció de conseqüències, per ara, imprevisibles.
Imaginem que el que crema és la llum i no el llum, de la mateixa manera que crema el sol, l’astre rei i no pas la domèstica incandescència d’un estri, cada cop més fred si és contemporani gràcies als avenços de l’halogènesi. En tot cas, vet aquí un llibre del Llavina més reconcentrat i convençut del que fa, amb la seva incontinència coneguda, el tremendisme, la truculència, l’exageració, la superficialitat, la verbositat. Els seguidors del poeta local del Penedès poden cabussar-s’hi de manera topològica i ètnica. La fruita caiguda és un cadàver i la magrana no és cap altra cosa que un rusc vermell. La necessitat d’efectisme i de transcendència es demostra a cada pàgina que anem passant. El llibre no és pas avorrit, això no. El refugi cultural, el pretext, sempre hi treu el nas en un racó o un altre. Algú ha escrit que Jordi Llavina fa servir un vocabulari ric i podríem acordar-li si sabéssim exactament per a quina finalitat literària. La quotidianitat més pregona és una de les grans protagonistes, transposició segurament de la pròpia biografia que vindica amb entusiasme. Els que fa més de trenta anys que anem llegint els llibres de Llavina podem concloure que no es pot negar que està convençut del que escriu i del que fa. I naturalment la importància dels llibres la determinen els lectors i mai la previsible miopia dels crítics.