Se sol dir que als jugadors de futbol no se’ls pot sentir quan parlen, especialment de la feina que fan al camp, perquè solen ser obvis o inintel·ligibles. Una cosa similar acostuma a passar amb els músics, que poden ser grans, admirats, però poc eloqüents perquè la música és el llenguatge misteriós amb què s’expressen i no un simple idioma com la resta de mortals. Excepció feta d’alguns destacats personatges de la història de la nostra cultura com ara Ígor Stravinski que escrigué aquella petita obra mestra, Poètica musical, model de profunditat i de brillantor expositiva.
La nostra herència en cultura musical és una escola d’esforç, d’ofici, de certesa, més enllà de les convulsions del temps i de les modes
El compositor Joan Magrané Figuera ha anat per aquest mateix camí virtuós de la necessitat d’explicar-se. S’ha proposat dir el què i el perquè de sis compositors catalans que considera indispensables. N’elabora els camins d’accés cap als territoris propis d’Enric Morera, Joaquim Serra, Manuel Blancafort, Juli Garreta, Eduard Toldrà i Frederic Mompou. Amb dues addendes de categoria. Les dedicades a Robert Gerhard i a Joan Guinjoan. Amb una rica panoràmica de la música clàssica contemporània dels nostres dies. I el resultat, que podria ser d’aquella manera, resulta que no, que és magnífic, perquè la nostra herència en cultura musical és una escola d’esforç, d’ofici, de certesa, més enllà de les convulsions del temps i de les modes. En paraules del Joan Miró que cita Magrané “els peus s’han de plantar fermament sobre terra, si es vol ser capaç de fer un salt enlaire”. Però més enllà de tot això hi ha el criteri, la capacitat humana, sensorial i intel·lectual d’un creador com Magrané que sap llegir la música i fer-la entenedora. Cal dir també que els sis primers textos van ser elaborats i publicats per al suplement cultural La Llança d’ElNacional.cat en 2017. Laus Deo.
Després de la inhibició gairebé completa de Quaderns Crema amb el seu gloriós passat vet aquí que l’editorial Comanegra reedita en un sol volum L’atzar i les ombres, la famosa trilogia de novel·les de Julià de Jòdar, reescrites per a aquesta escaiença. Ens n’hem de felicitar. És curiós, però, que a l’hora de la veritat les suposades bones obres de la literatura catalana recent tinguin tan poc predicament fora de quatre tòpics periodístics ingrats. Que el públic les conegui, si és que les coneix, de manera tan secreta com insoluble. Es qualifica L’atzar i les ombres de novel·la magna, de superlativa, de novel·la de novel·les, com si Julià de Jòdar hagués inventat la trompeta o el motxo de fregar. I a l’hora de la veritat se l’edita de qualsevol manera, amb una coberta que és una regressió respecte a la primera edició. I amb un paper baratet que s’assembla més al de premsa que no pas al que se sol fer servir per editar els grans clàssics. Que la literatura catalana no té pràcticament lectors m’ho deia Jaume Vallcorba cada cop que feia números.
Una col·lecció de personatges memorable, molt ben retratats i convincents. Més sociològica que no pas literària, més policial que no pas filosòfica és aquesta obra
Amb tot, vet aquí, reescrita i ventilada, la novel·la llarga de Jòdar. Interessant, viva, eficaç, oportuna, amena. Amb una col·lecció de personatges memorable, molt ben retratats i convincents. Més sociològica que no pas literària, més policial que no pas filosòfica és aquesta obra. Als que vam néixer, viure i conviure a l’extraradi de Barcelona, les bones, boníssimes intencions de l’autor, el desplegament escenogràfic del suburbi, la vindicació de la política veïnal i de l’antifranquisme ens pot semblar música celestial. No crec gens en cap amnèsia col·lectiva ni en cap vegetació silenciosa en els nombrosos barris que després votaren decorativament comunista i socialista durant les primeres eleccions, denominades democràtiques. Ben al contrari, hi va haver una connivència tàcita, conscient, un silenci eloqüent amb el franquisme, que durà més de quaranta anys pel profund conservadorisme de les classes populars i desfavorides. Un conformisme il·limitat que el règim del 18 de juliol nodrí amb la bonança econòmica.
Premiada i reconeguda, aquesta novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) vindica, com en el conjunt de les obres anteriors, la truculència, el tremendisme d’arrel castellana, el quevedisme, el desbordament dels instints biològics més primaris, no subjectes a cap capteniment ni precepte moral. La peripècia del saltamarges. Només amb alguns títols ens en podem fer una idea. De L’extinció, del Crim de sang, passem a la defensa implícita del bucaner Joan March que llueix millor contraposat amb Joan Mascaró, savi orientalista i interlocutor dels Beatles, a la novel·la Reis del món. Ara torna a les conviccions primàries, a retratar entorns grotescos, desangelats, primaris i sense esperança. La relació jeràrquica entre una gossa i el seu amo, entre una femella i un mascle, esdevenen en algun moment ideals i això, precisament això, és reportat curiosament amb complaença. L’aparició sobtada de la mort, el protagonisme indesitjat del crim i de la crueltat sense límits dibuixen una narració estroncada que s’esgota en ella mateixa.