Un bon dia vam descobrir la literatura noruega d’avui, la que ve dreta d’Henrik Ibsen però també de l’impronunciable Knut Hamsun, tan bo com vergonyosament nazi. La moda d’Oslo continua perquè alguns llibres noruecs aconsegueixen una cosa important que val molt per als nostres llibres catalans. Són espontàniament diferents i alhora indiferents a les competicions per l’èxit. Petterson (Oslo, 1952) és un escriptor que ara viu sol en una cabana arregladeta enmig d’un bosc i sap en què consisteix la tragèdia. El 1990, en el naufragi d’un transbordador, va perdre de cop els pares, el germà petit i una neboda. De manera que, per força, ha hagut d’aprendre de quin material estan fetes les nostres biografies, quina és la imprevista convivència, quotidiana, entre la tristesa i l’alegria, entre la diversió i el drama. L’home fatigat de caminar de vegades té la beneïda sort de trobar una cadira on seure. Però pot passar, i passa, que la cadira es trenca. I quan acaba a terra l’accident és alhora dolorós i còmic.
Aquesta darrera novel·la de Petterson traduïda al català és una petita joia, perquè aconsegueix el més difícil, i és fer interessant la peripècia de cada dia, com va navegant el tarannà de cadascú entre la contingència i l’atzar procel·lós. Petterson s’expressa d’una manera que sembla elemental i, fins i tot anodina, però per poc que el lector s’hi fixi veurà que només és una maniobra de distracció, una ben ordida estratègia que busca suggerir, deixar entendre, permetre al públic que tregui les seves pròpies conclusions, sense haver de suportar cap sermó edificant, cap intenció manifesta. La literatura de Petterson és creïble perquè s’assembla a la vida, on passa de tot i res no s’explica. Llegeixin-la i ja m’ho sabran dir. 

Vet aquí un llibre bonic, molt ben dibuixat per Padilla, ben pensat i realitzat per Prats, però que podria estar encara millor. Potser si fos més divers o si obrís algunes finestres per als infants que tenen curiositat pel món dels adults, per fer-se grans abans d’hora en algunes matèries, com aquesta, la de la bruixeria i la màgia. Ho dic pensant en el venerable volum de 1910 de Cels Gomis, La bruixa catalana (Altafulla, 1996). Per una banda és una qüestió tradicional i alhora d’actualitat candent. Ens parla d’un protagonisme femení innegable, a desgrat del famós Harry Potter, però per l’altra és un folklore que conserva alguna de les pors públiques respecte a les dones emancipades o senzillament lliures tan ben descrites per Arthur Miller a Les bruixes de Salem (The Crucible, 1953), al·legoria de qualsevol persecució. Sí, els monstres no són ben bé les persones amb vides fora de la cleda sinó les que s’imposen a les altres. La diversitat enamora i encara més quan ens promet un arrelament a la terra, a la suggestió, al vitalisme, a la recerca de l’impossible, com la sanació màgica, el vol individual fora dels mitjans mecànics i a la diversió indissimulada. Als infants els solen agradar, com als gats, les realitats escondides i sorprenents. Com recorda Prats, “el món té vores. Ara oblidades”.

Em costa d’imaginar una personalitat mig popular que em desperti més simpatia que Elisenda Roca, la de la tele, la de la ràdio, la dels 43 llibres per a infants i adolescents. La de les formes socials més desimboltes i virtuoses, la dona empoderada, irònica, sàvia, crítica, fins i tot autocrítica. Per això m’ha sorprès que la seva primera novel·la per a adults (així en diu) sigui tan poc engrescadora, d’un recorregut pla i tan poc convincent des d’un punt de vista literari. El llibre no aconsegueix sortir de l’autoreferència personal, la que només és un mirall per a l’autora. El relat del dolor, del maltracte, no aconsegueix travessar la circumstància individual i fer-se autònom, esdevenir matèria d’interès col·lectiu, anar més enllà de la peripècia biogràfica en un món com el nostre, on el dolor descarnat, la por, la fugida endavant i endarrere són, malauradament, tan habituals com gens sorprenents. El costumisme que ofereix Animals ferits (un títol que coincideix amb el de la pel·lícula de Ventura Pons de 2006 sobre tres contes del llibre de Jordi Puntí Animals tristos, 2002) el sabem tots de memòria. I els personatges estan més pendents del que diran que de viure, de fugir temperamentalment que d’anar a alguna banda, de mostrar les ferides obertes que de guarir-les. De mirar d’oblidar-les. Hi ha alguna cosa d’irresponsabilitat, de malentès en Nora, la protagonista de Roca, i que duu el sagrat nom de l’heroïna de la Casa de nines d’Ibsen. És quan exhibeix tant de temps lliure, quan decideix que no té ganes de treballar perquè necessita temps per guarir-se. No, els animals només treballen forçats. Els humans som diferents. O jo no els he sabut reconèixer en aquest llibre.