Hi va haver un temps en què el cinema emergent anava a redós de la literatura i ara potser és al revés. Els cineastes d’èxit tenen dues coses que trobem a faltar arreu de la nostra literatura. Saben captar l’interès del respectable i no són feixucs perquè van néixer com a pàries, reclamant, suplicant, que els deixessin sobreviure. A mi m’agrada moltíssim François Truffaut, per descomptat que sí, però estic segur que els nostres nets, els adolescents que, de tant en tant, comparteixen una estona de tele davant del sofà, abans deixen el mòbil amb un tros d’una pel·lícula de Hitchcock que no pas per una nit americana. El cinema francès envelleix més de pressa que l’americà i quan parles de Renoir sembla tan remot com Altamira. Truffaut va fer santament quan va entrevistar l’obès director.
Tarantino escandalitzà les padrines amb les pel·lis i ha burxat on més ens molestava, a tothom un cop o altre ens ha molestat de veritat. Senyal que anava per bon camí
Tarantino escandalitzà les padrines amb les pel·lis i ha burxat on més ens molestava, a tothom un cop o altre ens ha molestat de veritat. Senyal que anava per bon camí. Tarantino és intel·ligent i ha vingut a aquest món a divertir-se i ho continua fent. Ha vingut a molestar. Un bon creador sempre ha de molestar. En aquest llibre el cineasta pocavergonya explica, amb la seva manera intempestiva d’explicar-se, el cinema que li agrada i per què li agrada. Sap el que és el cinema i ningú podrà dir que fa el que fa perquè sí. Tothora és savi i enjogassat, seductor, com fan els homes lletjos que s’han hagut de buscar la vida, que han volgut menjar calent. Perquè no ens enganyem, tota història sempre és contemporània i tota obra d’art és autobiogràfica, encara que no ho sembli d’entrada. Profunditat i amenitat. El llibre és molt entretingut, àgil, i m’ho he passat de conya. És de les vegades que hauria pagat per fer la ressenya.
Diuen els experts en vendre llibres que ara la moda és la truculència. El drama, el que sigui, fa obrir les carteres. Tant li fot un gos enverinat com una noia sense cames, la qüestió és que hi hagi suc de tragèdia o vòmit de la Masia de can Barça. I això que tenim molts humoristes professionals a Catalunya, alguns de bons, fins i tot alguns partidaris de l’humor negre. És potser el més difícil de fer. I llastimosament ben poc profit ens fan com a societat tecnificada i altament llegida. Perquè l’humor, el sentit del ridícul, del control, impedeix també que li perdem el respecte a la literatura. Si és que es tracta de literatura, perquè si es tracta només de vendre, el fet és que cada vegada es ven menys en català i no serà perquè el públic no tingui una paciència infinita i una fidelitat admirable.
Vet aquí una narració sobre el robatori de criatures durant el franquisme i un acurat mapa de la degradació moral d’una de tantes famílies catalanes com la nostra
“La meva companya, la meva parella, la mare dels meus fills, és, sens dubte, la millor nora que els meus pares haurien pogut tenir. Ella treballa en l’àmbit social, i n’és una professional excel·lent, molt ben valorada pels companys, i està acostumada a provar d’orientar els usuaris que atén en tota mena de situacions”. La citació és de la pàgina 160 i l’hi poso ara perquè ens adonem de la manera insistent, esclaridora, que pot esdevenir insofrible, quan Josep Girós decideix narrar. Potser alguna persona distreta agrairà que la reiteració i la redundància siguin aquí reines empoderades, però el fet és que destrueix qualsevol possibilitat d’ambigüitat, de joc amb el llenguatge, de polisèmia literària, de qualitat de pàgina. Sí, exactament com quan algú sent un discurs de la vicepresident Yolanda Díaz. Algú diria que vol suggerir un ambient claustrofòbic i fred, un examen moral inclement, però en realitat som ben lluny de Kafka. Es defuig el lector de la mateixa manera que l’impermeable o macintosh escup l’aigua. Potser cal recordar que els lectors catalans no són disciplinats ni tirant a tristos com els japonesos, com el francesos que van vestits de negre. Vet aquí una narració sobre el robatori de criatures durant el franquisme i un acurat mapa de la degradació moral d’una de tantes famílies catalanes com la nostra. Una novel·la que inclou el seu propi comentari.
Jordi Ballart és historiador. Quan la Fundació Ferrer i Guàrdia va posar-li a mans la documentació del judici contra els acusats d’haver intentat matar Alfons XIII, aleshores, va decidir que allò era tan interessant que no en faria un llibre d’història sinó una novel·la. Aquí la teniu, nova d’estampa. Avui que la denominada no-ficció sembla que tot s’ho menja, hi ha qui troba la literatura un territori més procliu per narrar uns determinats fets des d’una determinada perspectiva magisterial. Ho dic per allò de la història com a mestra de la vida. Fins a tal punt Ballart n’estava cert que va inscriure el seu nom als tallers d’escriptura Escriptòrium, de Sabadell, per aprendre a presentar millor la novel·la que duia a dins. No pas per aprendre a aprendre sinó per enllestir i donar forma al projecte que ha durat força anys. Ballart s’interessa, especialment, per la figura de Mateu Morral, conscient del misteri que l’envolta, poc documentat, intrigat pels aspectes humans que el van dur pel camí del magnicidi. Al capdavall tant Alfons XIII com Morral són dos inadaptats i escàpols de les famílies en les quals han nascut.
Com més històrica sigui una novel·la històrica no serà més novel·la. Malauradament
Trobem tota mena de llocs comuns de la nostra època en la part imaginada per l’autor, una bona col·lecció sobre les maneres de fer i de pensar dels catalans d’aquests anys vint. Una radiografia que ens explica perfectament el que, en realitat, interessa a Ballart, més enllà dels fets històrics. El moviment sempre delata i els escriptors diuen més pel que deixen inadvertidament en la pàgina que no pas pel que hi posen amb convicció. La novel·la no està gaire bé. Potser caldrà recordar que perquè una novel·la històrica funcioni cal no enganyar-se de manera innecessària. Com més històrica sigui una novel·la històrica no serà més novel·la. Malauradament.