Stefan Zweig va passar de moda, durant l’auge de l’intel·lectualisme marxistoide de la revolució petitburgesa del maig de 1968. Però, almenys des de la postmodernitat ençà, se l’ha tornat a vindicar i a editar amb insistència, a aplaudir amb entusiasme, perquè és un dels grans escriptors de sempre, com va saber veure l’editor Jaume Vallcorba, per una vegada optimista i somrient. Zweig està considerat el mestre de la biografia, probablement perquè no es perd ni en generalitzacions acadèmiques ni en tòpics periodístics, perquè el que més li interessa capir, per després escriure’n, és la singularitat humana, la psicologia dels creadors artístics.
Zweig està considerat el mestre de la biografia, probablement perquè no es perd ni en generalitzacions acadèmiques ni en tòpics periodístics
Retrata les personalitats de dins cap a fora i de fora cap a dins, en un constant anar i venir, entrar i sortir, mirar i suposar, entre la imatge física, la social, la creadora, l’espiritual, l’íntima. Zweig sap mirar perquè sap analitzar. I el que és més important de tot, sap ensenyar el lector a fixar-se en el que és realment important. Zweig no només és un excel·lent escriptor. També és un bon mestre que t’ensenya a llegir. Per a les persones que els agradaria començar a llegir, seriosament, literatura de veritat, no imagino millor companyia.
Zweig no només és un excel·lent escriptor. També és un bon mestre que t’ensenya a llegir
Amb la figura reverencial, mosaica, de Goethe al cap, Zweig va elaborar aquest llibre. Després de la trilogia sobre Balzac, Dickens i Dostoievski —Tres mestres— i de la inquietant aproximació a Kleist, Hölderlin i Nietzsche —El combat amb el dimoni—, la tercera trilogia no és cap obra menor sinó una sorprenent combinació entre dos mestres de la literatura, Stendhal i Tolstoi, i la figura del llegendari seductor Casanova que va deixar-nos unes desconcertants Memòries, un model de narració. La mesura entre la poesia i la veritat és presa i consignada, contraposada. Sempre des de la perspectiva de l’art de la composició literària. Perquè Zweig, per damunt de qualsevol altra cosa, vol saber de quina manera han estat fets els somnis, de quina manera s’han elaborat les grans obres artístiques de la humanitat. A banda del talent, al que alguns denominen geni, com es fan les grans obres?
Zweig, per damunt de qualsevol altra cosa, vol saber de quina manera han estat fets els somnis
Aquest llibre ja l’hem llegit. Aquesta profecia ja la coneixíem. Mundus senescit, deien els medievals, el món envelleix, nois. I, en temps de Jesús, molts consideraven que la fi del món era ben bé a tocar, que era cosa de quatre dies el Judici Final. Amb el mateix aplom científic amb què ens van alliçonar durant la pandèmia, se’ns assegura que la humanitat està arribant a un punt de no retorn, d’extinció imminent. Jo tampoc no sé què passarà demà i no ho podria negar, però almenys sé dues coses. Que la prudència ecològica mai no fa cap nosa i que, tanmateix, aquest missatge no només és una alarma per a un bon desig d’esmena. També és una manera de vendre la salvació mentre no arribi la catàstrofe. De la mateixa manera que l’església catòlica va fer l’agost gràcies a la Pesta Negra, una pesta real i temible, cal tenir present que els salvadors d’ànimes ens esperen a cada cantonada, a cada llibre benintencionat, però gens científic.
Les opinions d’Eudald Carbonell són les que ja sabíem, les del comunisme. Quan descansa de la seva feina científica, que no conec amb detall, es dedica a fer suposicions. Opina que “no serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra manera de pensar, de relacionar-nos i de viure”. Amb això ja hi podrem comptar, perquè si alguna cosa té la humanitat, és capacitat de canvi, encara que ignorem en quina direcció serà aquest canvi. Com si fos un candidat polític, Carbonell fa aleshores deu propostes, concretament deu, per evolucionar i sobreviure com a espècie. Cosa de difícil avaluació, perquè l’evolució i la supervivència o no de la humanitat, si el doctor Carbonell ni cap dels lectors del llibre serem vius per constatar el panorama.
Com si fos un candidat polític, Carbonell fa aleshores deu propostes, concretament deu, per evolucionar i sobreviure com a espècie
El que sí que podem veure-hi és que Carbonell torna una altra vegada, i una altra, a repetir la vella teoria dels essenis, del segle II abans de Crist, que abominaven dels diners, del comerç i de l’incipient capitalisme. No a la globalització, sosté. Hem d’acabar amb el capitalisme i hem de redistribuir la riquesa. Ara no recordo on he llegit això mateix. Per altra banda, sembla increïble que algú tingui l’arrogància, l’atreviment, d’afirmar que coneix quin és el camí “per esdevenir humans de debò”, com si estigués escrivint per a simis, però Carbonell gosa, i tant que gosa, perquè el marxisme sempre s’ha considerat científic a més a més d’infal·lible. Com si fos un Papa ex cathedra.
Aquest llibre és un article dominical una mica allargat. Sense gràcia, sense estar ben escrit tampoc, sense aportar res de valuós ni cap informació destacable. Vol ser José Luis de Vilallonga, però no se’n surt. És un exercici de diletantisme sobre Itàlia, un de tants títols que ens asseguren que Itàlia és meravellosa, cosa de la qual ja n’estàvem convençuts. I que la vida autèntica, la que val la pena de ser viscuda, és a una altra banda. Concretament en presumir i en fer viatges a la manera de San Agustín, publicista i venedor d’importants fumeres. També en ser el cunyat perfectament definit. Aquest llibre és com aquestes revistes de papier couché que trobes a la sala d’espera del dentista. Per un preu t’apropa, suposadament al glamour, a la carrincloneria vestida de bon gust. Per això fa servir una icona meravellosa com la mitològica Sofia Loren, el Vaticà, Cinecittà i tot allò que li ha semblat d’excepcional i per presumir. Tot amanit amb quatre anècdotes ja conegudes, com quatre olives sense pinyol ni farcit.