Fa pocs dies una amiga m’explicava que quan ella era petita a casa seva els regals de Nadal no s’embolicaven, que el matí de Reis es trobava totes les joguines muntades i a punt al menjador. És una imatge bonica: el somni de coloraines, de Playmobils muntats, de nines alliberades de les caixes i les brides a punt per jugar-hi. Em va sorprendre perquè jo pensava que a totes les cases es feia com a la meva, que els regals s’emboliquen i la sorpresa és primer el paquet “en forma de”. Una mica com aquell barret que no és un barret, que és una boa que s’ha menjat un elefant.
Artistes de l'embolcall
Hi ha veritables artistes de l'embolcall: paper i cinta, unes flors seques, el nom amb lletra decimonònica. El regal és sobretot l’objecte embolicat. La projecció de tot el que pot ser, aquella emoció. Després hi ha qui ho fa com un pur tràmit: compren paper de regal amb dibuixos de Disney i els emboliquen tots iguals o, en el pitjor dels casos, reutilitzen algun paper de l’any anterior que no va quedar del tot arrugat. També hi ha l’opció que ja et proposen en algunes botigues de grapar la bossa de paper i posar-hi un llaç (però tots sabem que no és el mateix). Us he de confessar que de petita admirava els que treballaven temporalment en aquelles taules auxiliars que es posaven als establiments de joguines i a les perfumeries i que es dedicaven, només, a embolicar. Aquells rotlles infinits de paper de diverses mides penjats a darrere i, zas, una tallada neta, cada vegada la quantitat de paper exacta per al regal que toca. Les enganxines “Desitjo que t’agradi” i, sobretot, aquells passos com un ritual: els dits experts agafant els cel·los de suports pesants, el plec dels laterals perfecte. Tan bonic i tan fàcil. Després per casa jugava a embolicar tot el que trobava imitant aquella feina que devia ser la millor feina del món i que consistia només a fer la màgia i convertir aquell objecte mediocre en un regal digne.
Us he de confessar que de petita admirava els que treballaven temporalment en aquelles taules auxiliars que es posaven als establiments de joguines i a les perfumeries i que es dedicaven, només, a embolicar
Jo vaig créixer a un poble molt petit i la nit del cinc de gener els Reis passaven per casa dels nens de les famílies que prèviament ho havien demanat a una comissió del poble i et portaven els regals in situ. Això volia dir que era molt difícil no creure-hi i que aquella nit es passaven nervis i por, especialment si venia el rei negre (una barreja de racisme de nena de tres anys i de pànic per una blackface mal executada). Durant les hores prèvies, mentre sopaves en família, tot eren rumors: han començat per la part de dalt del poble, aquest any vindran tard, hem sentit els tractors (portaven els regals en un remolc, era molt autèntic, molt rural). Si tenies mala sort havies d’esperar fins passades les dotze i el Rei arribava content, massa content, que havia pres una copa de cava a cada casa on havia anat abans. Els regals grossos o embolicats amb les banderetes verdes de El Corte Inglés sempre prometien. Les capses de mida rectangular havien de ser una Barbie. L’any de la bici, l’any de la Rosaura. Tota la il·lusió del desembolicar. Destapar paquets, acumular. Després venia el que venia i el regal rectangular era una Nancy i no una Barbie, muntar el Playmobil era una liada d’hores i el comandament del cotxe necessita piles petites i d’aquestes no en tenim.
Si tenies mala sort havies d’esperar fins passades les dotze i el Rei arribava content, massa content, que havia pres una copa de cava a cada casa on havia anat abans
No hi ha res que valgui tant la pena com els moments abans (i això no passa només amb els regals) quan encara no s’ha consumit, quan encara pot ser tot i és perfecte perquè només existeix al nostre cervell. Aquell viatge, aquell concert. Pensar el menú de Nadal, el pernil, els vins, parar una bona taula. Després, les festes es fan pesades, massa hores amb la mateixa gent, mal de panxa de tants àpats copiosos i fingir la cara que t’han encertat el regal. Molt millor la rutina, la verdura i si necessito alguna cosa ja hi vaig i me la compro jo. I si cal, me l’embolico ben embolicada.