Barcelona, 10 de setembre de 1714. A mitja tarda s’intensifica l’atac de l’exèrcit borbònic francocastellà sobre les set esquerdes de la muralla que envolta la ciutat. Les fonts revelen que —com havia passat en el gran atac dels dies 12, 13 i 14 d’agost— els oficials de la Coronela van concentrar els defensors als punts crítics. Al crit de “Via fora!”, els carrers es van omplir de gent que, amb qualsevol mena d’objecte que pogués fer la funció d’una arma, es desplaçava en grups organitzats cap als baluards més amenaçats. La historiografia tradicional, però, no ha prestat atenció a un detall cabdal que explica una resistència extrema que sorprendria el món sencer: aquells grups estaven formats també per dones. Aquelles mateixes barcelonines que, en els setges de 1697 i 1706, s’havien guanyat el prestigi de ser anomenades “sempre intrèpides matrones” no només van tenir un destacadíssim i injustament oblidat paper el 1714, sinó que també el tindrien els dramàtics anys immediatament posteriors a l’ocupació.
‘Revolució’ és un substantiu femení
El paper de les dones catalanes en els processos revolucionaris si no ha estat deliberadament ocultat, sí que ha estat marginat. Darrerament s’ha reconegut el paper de Jerònima Peiró en el setge de 1705, protagonista en la rebel·lió urbana de Barcelona que havia de culminar amb l’expulsió del virrei hispànic Fernández de Velasco i l’entrada a la ciutat de Carles d’Habsburg. O el de Marianna de Copons, que, entre 1713 i 1714, es va lliurar a una intensa labor d’espionatge per facilitar informació crucial a l’Exèrcit de Catalunya que combatia els borbònics a l’interior del país. Però la pionera, la que revela no tan sols el compromís social i polític, sinó també la capacitat de les dones en el lideratge d’aquelles processos revolucionaris —malgrat el context radicalment patriarcal de l’època— va ser la Fadulla, de la qual no se sap el nom. Anticipant-se disset anys a Jerònima Peiró i vint-i-cinc a Marianna de Copons, va liderar una autèntica revolució social a Manresa (1688).
La fava és una llavor
La revolució antiborbònica de 1705, que s’escenifica amb la signatura del Tractat de Gènova del mateix any entre Catalunya i Anglaterra i que culmina amb la declaració de resistència a ultrança de 1713 i tot el que ve a continuació, no és més que la conseqüència previsible d’una ferida mal suturada —una crisi tancada a la tradicional i barroera manera hispànica—, que es remunta a la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652). En aquell context, el camp català, que és el mateix que dir la immensa majoria de la societat catalana de l’època, va perdre totes les conquestes socials i econòmiques prèvies a la crisi i va recular a nivells de finals de la centúria del 1500. A Manresa, les diferències entre privilegiats i humils, que s’havien eixamplat monstruosament, van derivar en una crisi anomenada avalot de les Faves, en què es van enfrontar les classes dirigents, els favets, amb una immensa massa de població formada per petits propietaris i jornalers empobrits, desclassats i famolencs, els tremendos.
La Fadulla de Manresa
Entre el 13 i el 17 de juny de 1688, en el context de la Revolta dels Barretines (1687-1688) —un rebrot de la crisi dels Segadors—, Manresa, ja llavors una de les grans ciutats del Principat, es va veure immersa en l’avalot de les Faves. Tot i que la historiografia ha privilegiat la figura de Francesc Planes, Braç de Ferro, com a cap dels tremendos, el protagonisme de la Fadulla queda fora de tot dubte. Les tropes del virrei hispànic, el comte de Melgar, assistides per les partides armades d’alguns aristòcrates de la comarca —que dues dècades després trobem lluitant, curiosament, al bàndol borbònic—, van entrar a la ciutat a sang i foc. La Fadulla, que havia dirigit la revolta als carrers de la ciutat, va ser detinguda, torturada i, reveladorament, penjada al costat de Braç de Ferro, que havia estat el líder als ravals. La Fadulla està considerada la primera activista social i política de la història de Manresa i, probablement, de Catalunya.
Gravat de Manresa, obra del viatger Beaulieu (1659) / Centre d'Estudis del Bages
Jerònima Peiró
També el setge de Barcelona de 1705 va ser un enfrontament entre les elits de la ciutat i les classes populars. El 22 d’agost de 1705 —dos mesos i dos dies després de la signatura del Tractat de Gènova—, un exèrcit de 9.000 soldats anglesos i neerlandesos desembarcava a Montgat i s’unia a 2.000 voluntaris catalans del Maresme i d’Osona per posar setge a Barcelona. El virrei borbònic Fernández de Velasco, lluny d’abandonar la ciutat com havia fet en el setge de 1697, es va lliurar a una brutal cacera de personalitats del partit austriacista. En aquell context de repressió va entrar en joc la figura de Jerònima Peiró. Segons les fonts, Peiró va ordenar al seu fill que brandés les campanes amb el toc de “Via fora” a Santa Maria del Mar. Devia ser una dona molt temperamental i resolta, atès que, segons les mateixes fonts, poc després i amb l’ajut del seu marit Tomàs i d’alguns més, va parar una emboscada a una companyia de terços de Castilla formada per 70 napolitans i els va desarmar.
El mercat del Born abans de l'ocupació borbònica / MUHBA
Marianna de Copons
Les mateixes fonts dibuixen Jerònima Peiró com una dona de classe popular, resident molt probablement a la Ribera, el barri dels obradors, els hostals i les tabernes. Ben diferent de la que alguns historiadors anomenen la “Mata Hari catalana”. Marianna de Copons era una aristòcrata barcelonina que informava l’organitzador i cap dels serveis secrets catalans Salvador Lleonard. Copons formava part d’un reduït grup d’aristòcrates barcelonins que van abandonar la ciutat l’endemà que els Tres Comuns proclamessin la resistència a ultrança (1713). Els Copons, allunyats del focus del conflicte i interessats a mantenir el seu estatus, van passar a relacionar-se amb els oficials borbònics que s’havien apropiat de les masies del baix Maresme. En aquell context va entrar en joc la seva figura. En berenars inofensius de xocolata desfeta i pólvores a la perruca, obtenia informacions valuosíssimes que, a través d’una xarxa de col·laboradors que havia reclutat, sempre aconseguia de fer arribar a Lleonard.
Mosaic La xocolatada (1710) / Museu de la Ceràmica de Catalunya
Dones i revolucions
La Fadulla, Peiró i Copons només són tres de les moltíssimes dones que van tenir un paper destacat en aquella societat que avançava, si més no cronològicament, a cop de revolució. La Fadulla va ser brutalment executada, però el seu llegat i la seva memòria van restar incrustades en les reivindicacions de les classes populars durant dècades. De Peiró no se’n sap res més, però la seva acció va tenir unes repercussions gegantines: tot seguit el poble de Barcelona va expulsar el virrei Velasco i la seva tropa, que pretenien sotmetre la ciutat a un sacrifici contra la voluntat de les classes populars, la majoria de la població. I de Copons, se’n sap que amb les seves accions va revelar els plans d’aniquilació borbònics i va evitar diverses vegades que l’Exèrcit de Catalunya fos massacrat. La Fadulla, Peiró i Copons, “sempre intrèpides matrones”, són figures perfectament equiparables als herois Tamarit, Fontanella, Desvalls o Amill, per posar uns quants exemples àmpliament difosos per la historiografia.
Les dones en la derrota
Algunes estimacions situen la pèrdua demogràfica de Catalunya després de la Guerra de Successió hispànica (1705-1714) en el 20% de la població. Dos exemples: Lleida pràcticament va desaparèixer i Barcelona va perdre una quarta part de la població. La immensa majoria de les baixes eren homes en edat adulta. La Catalunya de la postguerra, destruïda per l’aparell de dominació borbònic, es va haver de refer amb l'esforç de les dones, les “sempre intrèpides matrones” que havien sobreviscut al conflicte. Catalunya era un país de vídues o de dones que tenien el marit a la presó, a l’exili o emboscat. Un país en un escenari extrem —terror policial i militar, imposició d’una tributació de guerra, confiscació de propietats, sancions econòmiques brutals, negativa a concedir llicències comercials— que es va haver de refer amb l’empenta, no exempta de desesperança, de les “sempre intrèpides matrones” catalanes. La història de Catalunya i la societat contemporània catalana hi tenen un deute.
Imatge principal: Fragment de la bandera de Santa Eulàlia / MUHBA. Foto Pep Parer