Si l’estiu no és tonteria, refrigeri, horaris desfasats, bailoteos a les places i als recintes de concert, l’estiu només és calor. Si l’estiu no és reunions amb amics a bancs fins que surti el camió de les escombraries i xiringuitos cutres, l’estiu només és calor. Si l’estiu no és per enèsima vegada “Salomé” (1998)…

Si l’estiu és una restricció. L’estiu és estiu.

Si l’estiu és estiu, té sentit parlar de cançó de l’estiu?

Ho explicava Héctor G. Barnés a El Confidencial: fa un any i mig que vivim en un contínuum, en una sensació d’ofec. D’hivern més llarg que el de Bon Iver a For Emma, Forever Ago (2007).

Temps a una roda de ratolí.

Perquè l’estiu, tot i les classes socials, també ho desentrellava G. Barnés, és estiu per a tothom. Al ressort o a la gorga. A la platja o a la discomòbil. A un apartament a Roses i a un poble d’interior amb 40ºC a l’ombra. Però l’estiu s’ha fos amb la febre de la pandèmia. O, com a mínim, el que enteníem que era estiu en aquestes latituds.

Necessitem l'horterada de la temporada?

Hi ha qui pensarà que sense estiu, amb aquest estiu, la tesi serà que la cançó de l’estiu ha mort. I no. Han mort –o s’han congelat; resem– els modes i les tradicions. La reunió sense cotilles. Els espais. Però la cançó és més viva que mai: la necessitem.

Perquè hi ha qui pensarà que no passa res per perdre la horterada de la temporada, trillada i previsible, matemàtica. El tema que no vols veure ballar el teu cunyat.

Aquells tres minuts que han anat oscil·lant del folklore més masclista de la Transició (“La Ramona”, 1976) al dance tronat destrossa timpans (“Ella elle l'a”, 2008). Dels homenatges als objectes quotidians del banquet d'extraradi (“La barbacoa”, 1994) a l’apropiacionisme ordinari (“Waka, waka”, 2010) o les tonades de maluc fluix (“Papichulo”, 2003).

Hi ha qui pensarà que les col·laboracions d’aquest tipus de cançons fan aflorar el pitjor dels artistes consolidats. Negar-ho seria com donar-li la gestió de la covid a Miguel Bosé. De necis. Què en queda del J. Balvin de Vibras (2018) al featuring amb Skrillex? També hi haurà qui digui el contrari: “Ritmo de la noche” (1990) ha transcendit l’estiu.

Ningú s’equivocarà.

Però, en general, la cançó de l’estiu és un exercici mercadotècnic ranci com el barret de Coyote Dax. Un espai sonor amb més pols que un “no rompas más” sobre una tarima de platja a Lloret. La cançó de l’estiu en versió Megamix és de terror. Mereix un Crims (dirigit per Miqui Otero, autor d’un thriller sobre el fenomen). I és efímera (Dragostea din… què?).

Però la cançó de l’estiu, fa estiu.

L’hem perdut? Molt probablement, no. Què hem vist amb la pandèmia que passava quan perdíem espais? Que els engolien les pantalles.

Aquest estiu, la cançó de l’estiu no sonarà a un envelat. No caldrà enamorar-se amb Estrella Damm i el seu “Mediterràniament” (molt probablement per això té tan bon gust el hit d’aquest any de Rigoberta Bandini). No caldrà una festassa de poble per a escoltar C. Tangana, Alizzz i Amaia, Ozuna, BTS, Bad Bunny i Rosalía, Nathy Peluso o Khea.

O no és una cançó de l’estiu la revivalera “Lost Cause” (2021), de Billie Eilish? 63 milions de reproduccions. Les regles canvien. Enguany tot passarà via streaming.

Menys al carrer i més a Tik Tok

2021 tindrà la seva cançó –o cançons– de l’estiu, però es viuran una mica menys al carrer i més, expliquen a un estudi de les principals agències publicitàries estatals, a Tik Tok.

Serà potser una oportunitat per a què aquestes parlin d’altres coses? Per a què arrisquin en sentit musical, per a què vagin cap a altres nínxols de públic?

Ja fa que les cançons de l’estiu són les cançons de l’any, però coincideixen amb l’estiu?

Les cançons de l’estiu seran una playlist. Que conviurà amb les aplicacions per a videotrucades, amb el Tinder, el Bizum… Una merda. Perquè, es visquin amb més o menys ironia, les cançons de l’estiu, fan estiu. I amb més o menys puntillo, totes elles poden fer d’una nit mé, una ballaruga que acabi en un somriure.

Qui no signaria un “Yo quiero bailar” (2001), una tonterieta de carpa a una piscina d’un càmping i unes birres de llauna sense límit d’hora i aforament? Perquè això passi, l’estiu ha de ser alguna cosa més que calor. De moment, el soroll de ventiladors dels garitos no es fondrà amb “Bailando con mi gente” (Lucía Fernanda, 2021). Només hi serà als auriculars.