Diumenge 2 d'abril. En unes declaracions públiques, Dastis, el ministre d'Afers Exteriors espanyol, afirmava que la Unió Europea ja no podia considerar la qüestió de Gibraltar com un conflicte estrictament hispano-britànic. Amb el Brèxit una de les dues parts del conflicte abandona la seva condició de soci comunitari, element suficient per aconseguir la complicitat de la Unió Europea en la reclamació espanyola de Gibraltar. La resposta no es fa esperar. Però no arriba de Brussel·les, sinó de Londres. La premier Theresa May i el seu govern adverteixen que defensaran amb les armes, si convé, la sobirania britànica del penyal. I Norman Tebbit, un influent formador d'opinió que havia estat president dels tories (el Partit Conservador) ha advertit els espanyols -en la seva columna a The Telegraph- que la reclamació de Gibraltar reobre el “cas del catalans”, la revisió del Tractat d'Utrecht del 1713. Gibraltar i Catalunya, se situen de nou, en la primera línia de l'agenda europea.
Mapa francès de Gibraltar del 1733
Catalan Bay
Sota el penyal de Gibraltar hi ha una platja anomenada Catalan bay (badia catalana). Anomenada i retolada en anglès rigorós. Una pintoresca curiositat que no té cap relació amb el binomi rumba catalana-turisme de patacada. Catalan bay, tot i ser un punt important de concentració turística, deu el seu nom a un fet històric. El que marca l'inici de la relació moderna entre Catalunya i Gibraltar. El 1704, fa més de tres segles, ja havia esclatat la Guerra de Successió hispànica, que enfrontava el Borbó i l'Habsburg. Que vol dir la Corona de Castella contra la Corona d'Aragó, pel domini de l'edifici imperial hispànic. I que vol dir, també, França i l'Espanya castellana, contra mitja Europa. Gibraltar, plaça estratègica de primer ordre, es va convertir en objectiu prioritari dels aliats anti-borbònics. Anglaterra i Holanda, potències navals, no entenien la guerra d'una altra manera que amb el control dels mars.
La Catalan Bay, en un plànol del 1830
La senyera de Gibraltar
El 4 d'agost de 1704 un estol naval aliat comandat per l'anglès George Rooke -que poc abans havia destruït la flota espanyola del Tresor davant les costes de Vigo- i per l'alemany Jordi de Hessen-Darmstad -que havia estat lloctinent de Catalunya amb l'últim Habsburg hispànic- va bombardejar fins a l'extenuació -per la costa de ponent- la plaça de Gibraltar. A l'ensems, una companyia formada per 400 infants de marina catalans, valencians i mallorquins, dirigida pel valencià Joan Baptista Basset -que assoliria la categoria d'heroi en el Setge de Barcelona del 1714- desembarcava pràcticament sense oposició al sector de llevant del penyal i prenia per l'esquena les defenses de la fortalesa. La infanteria de marina de Basset -que combatia en nom del candidat Habsburg i això vol dir del projecte confederal hispànic- significativament plantava la senyera quadribarrada a la platja de La Caleta, que a partir d'aquell moment s'anomenaria Catalan bay.
L'ocupació aliada
El govern de Londres tenia molt clar que Gibraltar no era una simple operació militar. Hesse -l'alemany- va ocupar el penyal en nom de l'Habsburg, i va garantir als gibraltarenys castellans la vida i els bens -un recurs habitual de l'època- a canvi de rendir la plaça -un altre protocol recurrent- i de jurar lleialtat a l'austríac. Però Rooke -l'anglès- tenia uns altres plans. Els soldats anglesos -obeint la fosca maniobra de Rooke- es van passar per “l'arc del triomf” les promeses de Hesse i es van lliurar al saqueig indiscriminat dels edificis religiosos del penyal. Els infants de marina de Basset van intervenir per aturar l'orgia de sacrilegis. Però ja era tard. Els gibraltarenys castellans, espantats pels excessos anglesos i abandonats per les autoritats espanyoles, havien fugit per fundar els pobles moderns de La Línea i de San Roque. Òbviament, fins que el conflicte es va resoldre a les taules de negociació d'Utrecht, el penyal no va ser més que un immens quarter militar.
Gibraltar el 1750
Els nous gibraltarenys
El Borbó va regalar Gibraltar als britànics. De bon grat i amb totes les conseqüències. A la taula de negociació d'Utrecht renunciava a Gibraltar a canvi que els britànics retiressin el suport militar als catalans. A partir del fet, el govern de Londres va considerar necessari crear una població estable que confirmés la sobirania en previsió a futures reclamacions. Maltesos, genovesos i menorquins van acudir a la crida del govern de Londres per repoblar, en condicions molt beneficioses, la colònia -llavors ja tenia aquest rang- de Gibraltar, territori britànic d'ultramar. En canvi, els primers britànics -al marge del personal funcionarial, per descomptat- hi van arribar posteriorment. Serien, curiosament, un grup de la comunitat sefardita -descendents de jueus hispànics- de Londres. Tots plegats van crear una nova realitat social, política, cultural i econòmica que no tenia cap vincle ni amb els vells gibraltarenys castellans, ni amb la nova Espanya de fàbrica borbònica.
El trencaclosques gibraltareny
Durant les centúries del 1700 i del 1800 Gibraltar va ser un trencaclosques cultural -un recer de llibertat- que contrastava amb la ideologia atàvica i monolítica de l'Espanya borbònica. L'anglès -la llengua de l'administració- convivia amb el lígur, el maltès i el català dels carrers i places de la colònia. Si bé també és cert que l'anglès -elevat a propòsit a la pretesa categoria de llengua de civilització- les arraconaria progressivament fins a provocar la seva desaparició. Tot plegat en un espai de poc més de 6 quilòmetres quadrats -l'equivalent a la superfície de l'antiga Vila de Gràcia-. Un espai que ha estat, històricament, la ridícula divisa del nacionalisme espanyol i pretext recurrent dels governs de Madrid a la contestació social. Amb el Brèxit, Gibraltar s'ha convertit en una peça incòmoda dins d'un trencaclosques més gran: la Unió Europea. La qüestió és quin paper hi juguem els catalans. Perquè ja vam ser moneda de canvi en una ocasió: Utrecht, 1713. I allà uns ens van vendre -els britànics-, i els altres ens van comprar -els espanyols-. Com si d'esclaus parléssim.
Gibraltar el 1730