Pots tenir un nivell de producció altíssim, uns directors correctes, un repartiment eficaç i un imaginari que no necessita targeta de presentació. Però això no et fa necessàriament posseïdor d’una bona sèrie. El senyor dels anells: Els anells de poder és el millor exemple que tenim en emissió.
Sense ànima pròpia
Imaginem per un moment que no existissin els llibres de Tolkien ni les populars adaptacions de Peter Jackson, és a dir, que analitzem la sèrie només pel que és i no per tota la càrrega iconogràfica que hi ha al darrere. Fins i tot ens podem abstreure del fet que el gènere mai havia tingut un fandom tan actiu i tan exigent, ni tanta tirada comercial com ara. Si ens la mirem amb ulls de no iniciat en la matèria i la contemplem exclusivament com a relat de gènere, El senyor dels anells: Els anells de poder és la perfecta representació del que passa quan una ficció no té una ànima pròpia.
El senyor dels anells: Els anells de poder és la perfecta representació del que passa quan una ficció no té una ànima pròpia
L’embolcall és enlluernador, a estones realment espectacular; els personatges parlen d’esdeveniments, passats o futurs, transcendentals, i se’ns diu a tota hora que l’hora és greu, que l’enemic és implacable i que els poders són inabastables. Però una cosa és el text i l’altra la seva formulació a la pantalla. Com a narració visual, la sèrie d’Amazon és un producte fred, asèptic i ensopit que es passa l’estona prometent un vol que mai no aixeca i apuntant a conflictes que mai no acaba de desenvolupar. Per tant, sense ser cap insult a la intel·ligència, fa gairebé impossible que hi connectis emocionalment, perquè res del que passa, ni ningú que ho protagonitza, et genera prou interès per mantenir-te enganxat a la pantalla.
Com a narració visual, la sèrie d’Amazon és un producte fred, asèptic i ensopit que es passa l’estona prometent un vol que mai no aixeca i apuntant a conflictes que mai no acaba de desenvolupar
La primera temporada començava bé, s’enredava amb els seus enunciats (massa personatges i massa pocs de realment interessants) i acabava convertida en un caos argumental considerable. Els tres primers episodis de la segona temporada tenen un arc similar. Comença forta, recapitulant la història de Sauron amb una atmosfera enterbolida i força efectiva, però després es va desinflant perquè, de nou, les trames secundàries resulten massa innòcues, els moments èpics són massa forçats i el tractament visual, aquí encara més lluent, no transmet la convicció dramàtica necessària per convèncer-nos de les motivacions dels personatges. Tot això, dèiem, mirant-la com a sèrie pura i dura, sense apel·lar a les seves fonts d’inspiració.
Si la mirem com a adaptació de Tolkien o com a preqüela dels films de Jackson, aleshores el resultat encara empal·lideix més perquè no captura l’essència dels seus referents
Si la mirem com a adaptació de Tolkien o com a preqüela dels films de Jackson, aleshores el resultat encara empal·lideix més perquè no captura l’essència dels seus referents (arriba a semblar que no l’han llegit, a Tolkien) i mai transmet una veritable dimensió èpica. El millor resum dels problemes de El senyor dels anells: Els anells de poder és el fet que el seu interès ja només sembla dependre de l’aparició d’aquells personatges que configuren la mitologia original. Si aquest era realment l’objectiu, es (i ens) podrien haver estalviat molta xerrameca.