“La institució de l’art no va saber estar a l’altura d’Ocaña”. Ho explica Pedro G. Romero, comissari de la mostra La Ocaña que aglutina a la Galeria Mayoral un compendi de pintures, dibuixos i figures de paper maixé que ens permeten accedir a una faceta menys coneguda d’aquest gran artista. La que s’allunya del personatge popular -tan folkloritzat i mitificat- i ens presenta obres d’art per contemplar.
Una lectura de l’exposició ens aboca a pensar que la fama d’Ocaña ha eclipsat el seu art i ens ha impedit valorar-lo. És una lectura certa, però un punt autocomplaent: davant dels quadres emmarcats ens lamentem que el que cridés l’atenció d’Ocaña no fossin els traços valents, la paleta de colors o la capacitat expressiva de les seves pintures, sinó les accions performatives que ell va negar-se a anomenar ‘happenings’.
Ens agradem pensant que nosaltres, en la seva època, ho hauríem fet diferent. Que hauríem vist més enllà del personatge
Falsa dicotomia
Ens agradem pensant que nosaltres, en la seva època, ho hauríem fet diferent. Que hauríem vist més enllà del personatge. Però també estem simplificant l’univers creatiu d’Ocaña, on el personatge era una obra d’art tant (o més) important que la resta. “No podem oblidar que era una figura creada per ell mateix, igual que el Charlot que va crear Charles Chaplin”, explica el comissari. Per això la mostra de la Mayoral duu per títol La Ocaña, en femení, que es contraposa al José Pérez Ocaña, l’artista. És encertat, doncs, distingir entre l’artista i el personatge, però el que no podem fer, davant d’una obra d’Ocaña, és intentar separar la pintura de la performativitat.
Aquesta “falsa dicotomia”, explica Pedro G. Romero, és la que va portar a Ocaña a l’amargor i la incomprensió: “Ell anava per davant de la resta, donant-li forma artística al que abans era una forma de resistència cultural, i això no acabava quallar”. La mostra ens convida a buscar en les pintures i els dibuixos d’Ocaña la mateixa performativitat que hi havia en les seves accions més populars. La trobem en els retrats de les Manolas, en un quadre fet amb tècnica mixta i semen o en el sol de paper maixé que l’artista va encendre amb bengales i que li va suposar una visita a l’hospital.
Fagocitat per la seva obra d’art més exitosa, el personatge, la institució de l’art no ha sabut on col·locar les seves pintures i dibuixos
L’obra d’Ocaña assenyala que tota pintura, no només la seva, era performativa. I que tots els artistes creen un personatge més o menys estrafolari, ja sigui de manera conscient o sense voler. Potser per això encara és un creador inassimilable. Fagocitat per la seva obra d’art més exitosa, el personatge, la institució de l’art no ha sabut on col·locar les seves pintures i dibuixos, i nosaltres com a espectadors correm el risc de fer el mateix. Davant d’això, Pedro G. Romero exclama: “Beneït sigui!”. La seva aposta és que en Ocaña “hi ha quelcom salvatge que ens segueix estimulant perquè no ha estat domesticat”. Els marges només ens interessen si ens els podem mirar des del filtre del folklore o de la museïtzació, que ens tranquil·litza. Però Ocaña “és popular i encara crema”.