Mai, abans del 5 de setembre de 1972, s'havia retransmès un atac terrorista en directe per televisió. L'atac d'un grup de guerrillers palestins a la vila olímpica mentre se celebraven els Jocs de Múnic, amb el segrest i assassinat d'onze membres de la delegació esportiva israeliana, es convertiria en un punt d'inflexió no només per un conflicte etern que, mentre s'escriuen o es llegeixen aquestes línies, viu un sagnant capítol genocida a Gaza. També va marcar un abans i un després en un periodisme que, llavors, no es podia ni imaginar la degradació a què podria arribar l'ofici.
Posar el focus en assumptes com el valor de la veritat, l'abast que pot tenir una imatge violenta, o la confirmació d'una notícia abans de fer-la pública, és part importantíssima de la potència d'una pel·lícula com Septiembre 5
El poder del periodisme ben exercit
És probable que en la inesperada cobertura periodística d'aquells fets tràgics naixessin algunes de les grans qüestions ètiques i morals que els mitjans de comunicació s'han hagut de plantejar en els darrers cinquanta anys. Dubtes que avui, fora d'excepcions comptades, són quasi una excentricitat. Posar el focus en assumptes com el valor de la veritat, l'abast que pot tenir una imatge violenta, o la confirmació d'una notícia abans de fer-la pública, és part importantíssima de la potència d'una pel·lícula com Septiembre 5.
Si la història de l'atemptat ja s'havia mostrat a films com 21 horas en Munich (1976), als documentals Un día de septiembre (1999) i Septiembre negro (2006), o a l'extraordinària Munich (2005) d'Steven Spielberg, és ben singular la mirada que ens planteja el cineasta Tim Fehlbaum sobre aquests fets històrics en el film que ens ocupa. Perquè aquí tot plegat es veu des dels monitors del centre de control de realització de la cadena ABC Sports, encarregada de transmetre els Jocs Olímpics a tot el món.
La pel·lícula forma part de la família d'un cinema que no es resisteix a lloar el poder i la fascinació del periodisme ben exercit
La pel·lícula forma part de la família d'un cinema que no es resisteix a lloar el poder i la fascinació del periodisme ben exercit. Amb l'ombra sempre present de la referencial Tots els homes del president (1976), però també de magnífics títols com Spotlight (2015) o Els arxius del Pentàgon (2017, de nou nostre senyor Spielberg), Septiembre 5 reivindica la mirada d'una premsa que mai no perd de vista el codi deontològic i que es planteja les conseqüències dels seus actes. La dimensió desconeguda pels reporters i tècnics televisius que, sense haver-s'ho imaginat, es van trobar amb la notícia de les seves vides provoca moments de caos en una presa de decisions sense precedents: què passa si emetem en directe l'assassinat d'algun dels atletes i els seus familiars ho veuen per la tele? Ens diu una font que els ostatges han estat alliberats, donem la notícia per ser els primers o esperem la (fins llavors obligada) triple confirmació?
La direcció ferma de Tim Fehlbaum i una claustrofòbica posada en escena que l'acosta al documental; el guió de ferro de Moritz Binder, Alex David i el mateix Fehlbaum, i, sobretot, l'enèrgic muntatge de Hansjörg Weißbrich, aposten per convertir en material de thriller totes aquestes qüestions ètiques, tan rellevants en la nostra època de fake news i mitjans venuts al poder. Perquè, més enllà de les reflexions i del joc de miralls passat-present que posa al damunt de la taula, Septiembre 5 és un trepidant film de suspens que converteix cada resolució de l'equip de periodistes en material de thriller frenètic.
Septiembre 5 és un trepidant film de suspens que converteix cada resolució de l'equip de periodistes en material de thriller frenètic
Pràcticament, sense sortir del centre de control d'ABC Sports, amb una trama que es desenvolupa entre passadissos i despatxos, i més enllà de l'impacte dels fets històrics, tot plegat es recolza en diàlegs punyents i en un grapat d'excel·lents intèrprets que traslladen al públic els dubtes existencials i l'adrenalina dels seus personatges. John Magaro, Peter Saarsgard, Ben Chaplin i l'alemanya Leonie Benesch (la protagonista de Sala de profesores) fan una feina magnífica. També el periodista Jim McKay, que va donar la cara a aquella cobertura informativa i que aquí es converteix en un personatge clau sense necessitat de contractar un actor que l'interpreti, només fent servir de forma sensacional les imatges d'arxiu que es conserven de l'època.
En el cas de l'actriu, Benesch representa a aquella generació que pregava per desprendre's d'un passat dolorós, traumàtic: Alemanya continua avergonyida i vol fer-se perdonar i presentar-se al món com una societat que ha rebutjat la seva herència nazi, no tan llunyana en aquell temps. I aquest és un element clau per entendre la qüestionable gestió dels fets de les autoritats germàniques, que miraven d'aparentar un control de la situació que mai no van tenir, i la relativa facilitat que els atacants van trobar-se per tirar endavant els seus sanguinaris plans.
La cobertura periodística dels Jocs Olímpics de Múnic, els de les set medalles d'or del nedador Mark Spitz i els primers a adoptar una mascota, han passat a la història pels atemptats, però també, com recorda Septiembre 5, pel cop de volant que el periodisme va fer sense ser-ne conscient. Un abans i un després que avui s'ha podrit sense capacitat de tornar a la casella de sortida.