Sergi Bernal (Barcelona, 1973) es defineix com a “Geògraf i fotògraf d’històries humanes i compromeses”. Ha fet reportatges sobre els escenaris més diversos: la Xina rural, els camps de refugiats saharauis a Algèria, els moviments socials a Barcelona, el procés i el referèndum de l’1 d’octubre... El 2010 va començar a treballar en un projecte sobre el mestre republicà Antoni Benaiges, executat pels feixistes en un poble de Burgos. Aquesta recerca va donar lloc a dos llibres (Els vaig prometre el mar i Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar), a un documental d'Alberto Bougleux i a una exposició, Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, que ha itinerat amb gran èxit per molts llocs i que serà al Museu Marítim fins l’1 de maig. És en aquest centre que Sergi Bernal ha estat entrevistat per El Nacional.
Foto: Sergi Alcàzar.
Com arriba a assabentar-se’n que havien executat a un mestre català a una zona rural de Burgos?
Jo m’havia dedicat a documentar coses que passaven al Gòtic, els camps dels saharauis i moltes altres coses. I estava molt interessat en fer fotos de l’obertura de fosses de republicans. La Sociedad de Ciencias Aranzadi, que es dedica a temes de memòria històrica em va convidar a anar a Burgos... Quan vaig anar-hi no sabia qui era Benaiges, ni en tenia ni idea de la metodologia pedagògica Freinet...
Un home va explicar que allà hi havia enterrat el mestre de Bañuelos de Bureba, un català, de nom “Antonio”
I com va conèixer el personatge?
Vaig ser a la fossa de los Montes de la Pedraja, a Burgos, a l’agost de 2010. Vaig fer una tasca de seguiment fotogràfic de l’excavació, però també em vaig dedicar a fer entrevistes, a documentar-me sobre els fets... L’últim dia, quan ja estaven recollint, va passar un home i els va explicar que allà hi havia enterrat el mestre de Bañuelos de Bureba, un català, de nom “Antonio”. De seguida em va cridar l’atenció la història. I vaig buscar a Google, i vaig topar amb un blog mexicà que explicava la història de forma molt dramàtica. Fins i tot ja parlava que Benaiges havia promès als seus alumnes que els portaria a veure el mar. De seguida vaig veure que allà hi havia una història que valia la pena.
Va ser molt difícil documentar-se?
Benaiges ni tan sols sortia als estudis de la repressió dels mestres de Burgos, potser perquè no era de la zona. No vam aconseguir identificar el seu cos, tampoc. Però per sort la família Benaiges havia conservat molt material del mestre: cartes, fotografies, els quadernets que imprimien a l’escola els nens... Amb això ja podem parlar més de la història del Benaiges mestre i educador que del Benaiges mort, represaliat.
La por a ser relacionats amb el mestre va fer que molta gent acabés cremant-ho tot
Foto: Sergi Alcàzar.
I a Bañuelos hi va trobar molt de material?
Ben poc. Allà, al poble, es va imposar el terror. La por a ser relacionats amb el mestre va fer que molta gent acabés cremant-ho tot. El 25 de juliol del 1936 els falangistes van anar a l’escola i ho van destruir tot. Només es va conservar algun quadernet, que van salvar alguns pares. El terror va ser tan brutal, que algunes senyores que van conèixer a Benaiges, fa 5 o 6 anys no van voler que jo les gravés per evitar represàlies. Encara tenien molta por...
Hi ha material sobre el tema als arxius?
N’hi ha. Però la informació oficial que trobem a l’Arxiu General de l’Administració d'Alcalá de Henares tots sabem que no és veritat. A l’expedient d’en Benaiges hi posa que se’l va separar del seu servei per la seva actitud antipatriòtica i antisocial, i això nosaltres amb la recerca que hem fet ho hem desmentit. Crec que hem aconseguit restituir la seva memòria. A Benaiges fins i tot li van retirar la plaça de mestre quan ja era mort... Li van embrutar la memòria.
Els nens de Bañuelos enviaven quadernets a Bèlgica, a Mallorca, o a Vilafranca. I això els feia sentir molt importants...
Foto: Sergi Alcàzar.
Qui era Antoni Benaiges?
Era un enamorat. La seva és una història d’amor cap a l’escola i cap a l’educació, una educació entesa com a eina d’emancipació, un ensenyament que ensenyava a somniar, a viatjar més lluny . I ho feia, en un poble sense llum i sense aigua corrent, per mitjà d’una impremta, amb la que els nens mateixos editaven uns quadernets, i amb l’ajut d’un servei de correus que permetia que les històries volessin. Els nens de Bañuelos enviaven quadernets a Bèlgica, a Mallorca, o a Vilafranca. I això els feia sentir molt importants... Els nens, amb la impremta, tenien una eina per explicar les seves històries, les seves pors i els seus somnis. Les seves històries les coneixem perquè van ser impreses. Si no, no ens haguessin arribat mai. I això, en un poble en què la major part de la gent sabia de números, però res de lletres.
Com era l’escola rural de Bañuelos, als anys 1930?
La fotografia que hi ha a l’entrada de l’exposició explica molt bé el tipus d’escola que feia Benaiges, perquè gairebé no es veu on és el mestre, queda camuflat entre la canalla... He vist moltes altres fotografies d’escoles, però cap altra és com aquesta. A totes el mestre era al centre, o al costat, amb la bandera republicana...
Homes com Benaiges eren les llums de la República, i les llums de la República havien d’arribar als darrers racons de l’Estat, als llocs més tradicionals, més endarrerits...
Foto: Sergi Alcàzar.
No devia ser-li fàcil adaptar-se al poble...
El mestre Benaiges era un autèntic extraterrestre. Va arribar a Bañuelos de Bureba amb un gramòfon i una impremta. Amb els nens de l’escola van recollir les cançons i la fauna de la zona... I van publicar alguns quadernets sobre el tema. I allò que publicaven ho compartien amb d’altres escoles. Era una forma d’empoderar als nens a uns pobles on les relacions eren molt dures, perquè la vida era també molt i molt dura... A Bañuelos s’hi va estar dos anys... Te n’adones que homes com Benaiges eren les llums de la República, i les llums de la República havien d’arribar als darrers racons de l’Estat, als llocs més tradicionals, més endarrerits... Bañuelos és un poble en què l’església és més amunt que l’escola, on ho domina tot... I Benaiges i els mestres com ell intentaven educar els nens amb llibertat. Potser si hi hagués hagut dos generacions de mestres així, la dreta no hauria aconseguit dur endavant el seu pla.
La gent de la zona va acceptar bé Benaiges?
En Benaiges, mentre va ser a Bañuelos, va tenir una vida molt dura. Rebia visites de la Guàrdia Civil, va ser denunciat per alguns pares i per la gent d’ordre del poble... I això té el seu punt més àlgid quan és detingut el 19 de juliol, i el 25 és assassinat. Ho sabem per un veí del poble que també va ser detingut també i que va fugir i va passar-se a la zona republicana. Ell va indicar quan havien assassinat Benaiges i on era enterrat, als Montes de la Pedraja. Però oficialment no constava res.
El mar és la perla. És la llibertat, la transparència, el somni... Tot allò que t’ha de donar l’escola
Benaiges va prometre els seus alumnes que els duria a veure el mar. Perquè situar aquesta anècdota en un punt central d’aquesta exposició?
Perquè el mar és la perla. És la llibertat, la transparència, el somni... Tot allò que t’ha de donar l’escola. Tota escola hauria de prometre el mar, t’hauria de prometre el futur, t’hauria de prometre arribar més enllà, t’hauria de garantir sortir dels murs que t’envolten... El mar era la promesa central, per a Benaiges. I aquest és el motiu perquè estem ara al Museu Marítim. L’antic director del Marítim, Roger Marcet, quan va sentir aquesta història, va decidir portar l’exposició al Museu Marítim, tot i que ells no havien treballat el tema de la memòria.
La promesa del mestre no es va fer realitat...
Benaiges devia tenir un gran entusiasme perquè se li ocorregués una idea tan boja com agafar el tren i fer un viatge de 3 dies per anar amb els nens a veure el mar. Probablement, la història d’en Benaiges sense el quadernet sobre el mar, que van fer els alumnes de Bañuelos, no hagués estat igual, perquè és pura poesia. Però el viatge no es va fer realitat, perquè a Benaiges el van matar quan estava preparant el viatge.
Benaiges va prometre als nens el mar, un mar que era la llibertat. Ara mateix el mar no és la llibertat sinó una fossa
I a la llarga, el somni de Benaiges s’ha acomplert?
Benaiges va prometre als nens el mar, un mar que era la llibertat. Ara mateix el mar no és la llibertat sinó una fossa. I ara, com el 1936, els feixistes volen controlar l’educació: a Mèxic maten els mestres i aquí encara els persegueixen. Encara hi ha moltes històries amagades i molta injustícia per destapar.
Les represàlies van continuar després de la seva mort...
La mecànica de la repressió va continuar i fins i tot li van treure de la seva plaça de mestre post-mortem, mentre constava com a "desaparegut". Van embrutar la seva memòria...
A Bañuelos no volien tenir problemes amb les autoritats. I la memòria és un problema
A Bañuelos s’han interessat pel personatge?
A Bañuelos s’hi va projectar el documental sobre Benaiges el 2013 o el 2014. I va haver-hi reacció: molta gent volia saber-ne més de la història del mestre. I al poble se’n van adonar que tenien una joia que no coneixien: la vella escola abandonada, que conservava els pupitres i tot. Quan va sortir el llibre, la van rehabilitar, i ara és un espai recuperat... Però allà, a aquella regió, hi mana qui hi mana... No veien el tema de memòria com res necessari, al contrari. Hi havia gent a la que no li agradava que es relacionés Bañuelos amb la memòria. Es reivindicava l’escola per fer-ne un museu pedagògic, un homenatge al mestre de la gent de la zona, i res més. Jo me’n vaig despenjar, perquè el projecte tenia intencions molt diferents al que a mi m’interessava. No ens enteníem. A Bañuelos no volien tenir problemes amb les autoritats. I la memòria és un problema.
Vostè treballa amb la fotografia. És curiós que en aquesta exposició, tot i que la fotografia hi ocupa un lloc clau, no hi tingui més protagonisme...
En tot aquest projecte, l’objectiu primer era difondre la idea... Volíem que la història de la vida de Benaiges arribés a la gent, sigui per una fotografia, per un documental, per un assaig, per una novel·la... I el projecte ha involucrat a molta gent. Això ha estat un treball cooperatiu, com el que feien a les escoles Freinet amb els seus llibrets... Al final per desenterrar la història d’en Benaiges hi ha col·laborat molta gent...
La felicitat dels nens és innata. I poden ser feliços a un lloc on va haver-hi una tragèdia per un bombardeig de l’aviació italiana...
Quins projectes de futur té entre mans?
Fa poc vaig començar un treball de memòria històrica de la plaça Sant Felip Neri... Té alguna relació amb la recerca sobre Benaiges: l’escola Freinet de Barcelona va funcionar del 1937 al 1938 a la Bonanova, i hi tenia nens refugiats. Usaven quadernets com els que usava Benaiges, i en ells els nens explicaven les excursions, la guerra... Jo porto els meus fills a Sant Felip Neri, i tinc moltes fotografies de nens feliços a Sant Felip Neri. I he fet una mena de díptic... Volia posar una cosa al costat de l’altra. Amb un missatge: la vida s’imposa. Dins la memòria volia construir una història positiva. Els nens tenen drets a ser feliços. La felicitat dels nens és innata. I poden ser feliços a un lloc on va haver-hi una tragèdia per un bombardeig de l’aviació italiana... Però no hem d’oblidar què va passar, perquè aquesta paret està trencada...
I ha acabat amb Benaiges?
No, continuo treballant sobre ell. Ara n’estic fent un còmic.
Foto de portada: Sergi Bernal. Foto: Isabel Morales.