Estrenat ahir dimecres, 26 de juny, i en cartell al Poliorama fins aquest diumenge, Sergi López torna per només sis dies a fer NON SOLUM, un dels seus espectacles més icònics, portat a escena per primera vegada ara fa dinou anys. Un monòleg existencial i delirant escrit i protagonitzat per l'actor vilanoví que, en un virtuós exercici d'interpretació, dona vida a diversos personatges per acabar reflexionant sobre la identitat i la diferència. Parlem amb un dels noms més importants de les nostres arts escèniques.
Em sorprèn fins on hem arribat amb NON SOLUM
Després de dinou anys d’espectacle, i havent passat pel Teatre Nacional, NON SOLUM torna.
És una resurrecció. Semblava que s’havia mort. Feia quatre anys que no el feia, i set que l’havia deixat de fer amb freqüència. A diferència del cinema, el teatre sempre fa que quedi gent per veure't. I fins i tot n’hi ha que repeteixen. Em sorprèn fins on hem arribat amb el text.
Ha envellit?
El text no s’ha fet vell. Pensàvem, quan el vaig reprendre, que potser no en tindria ganes. I em vaig preocupar, perquè pensava que el públic pensaria que ja s’hi havia dit tot. Acaba parlant d’identitat, sent un espectacle lleuger, una comèdia. Durant la gira, parlo des del dia u, el text ha canviat i ha variat.
Què has rescrit?
Recordava haver-lo tocat molt, el text. Llavors sempre ens qüestionàvem què havia de créixer o no. Hi ha una part central de l’espectacle que vam estrenar fa dinou anys que tenia un contingut sexual innocent, però al centre de l’espectacle. He decidit treure-ho. Perquè tenia entitat pròpia, era molt icònic i tothom ho recordava com la part gran de l'espectacle. I he decidit treure-ho, perquè com deia un guionista francès: "Si una història té entitat per si sola respecte al conjunt, treu-la". I així ho hem fet. Ara l’espectacle se sustenta de tota la resta d’escenes, que han adoptat molta més importància.
És una resurrecció. Semblava que NON SOLUM s’havia mort. Feia quatre anys que no el feia, i set que l’havia deixat de fer amb freqüència. A diferència del cinema, el teatre sempre fa que quedi gent per veure't
Actoralment, ets tu i molts fantasmes.
Aquesta escena que vaig treure, justament, era particular també. Puc parlar amb un extraterrestre o amb ma mare. La majoria dels personatges que interpreto són homes posseïts pels altres. Però en aquest cas, l’escena de la qual et parlo que hem tallat, era un home sol. Ara no abandonem mai la idea col·lectiva. Quan el vam estrenar per primera vegada hi havia tantes digressions que l'espectacle durava dues hores i deu minuts. Ara em veig incapaç.
Per tant, parlem d’una tècnica de canvi constant? De veure personatges diferents? Fer com feia l'actor italià Leopoldo Fregoli?
No ho sé. El fregolisme canviava la perruca, i era infantil i lúdic. Nosaltres hem volgut fer un teatre popular: fer riure. Això ho tenim en comú. Canviar de disfressa aquí ho fem diferent. Tots els personatges que convoquem són iguals. Són tots el mateix i ens divertia aquesta idea estranya i filosòfica que som tots iguals, però tots som diferents.
Ressaltar que el text l’has escrit i ara reescrit tu. Parlem del valor de l’escriptura.
De fet, a París, a l'Escola Lecoq, ho vaig aprendre: davant d’un públic sempre has de tenir recursos per interpretar i per escriure. Quan et trobes interpretant alguna cosa escrita per tu, et genera una petita distància. El paper de l’intèrpret es veu reduït, perd pes, i passa a un segon pla. El més important és el que defenses. Defenses l’autoria que hi ha al darrere.
Em consta que has dit que no a molts projectes teatrals.
En teatre he dit que no, constantment. Coses que dirigien grans directors, o amics. Gent propera. Quan saps que pots escriure el teu text, cerques moments per escriure. Per a mi és prioritari. Un cop estrenat també m’interessa girar-ho. A Barcelona em proposen dos mesos d’assaig, un d’exhibició i funcions puntuals pel país. Només això són tres mesos, i si jo els tingués arrancaria una escriptura meva, que és el que ara cerco. Uns quants mesos per començar a arrancar una escriptura una mica seriosa. M’ha costat molt reservar-me tres mesos.
A França vaig aprendre que fins i tot un paio ignorant com jo pot escriure i fer teatre
Sempre et pregunten pel cinema, jo et demanaré pel teatre. Quin tipus de teatre defenses.
Un teatre popular. A París, vaig tenir de professor el Jacques Lecoq, que era un home molt culte, de dretes, i llegit; però valorava per sobre de tot un teatre popular. No pot ser una cosa incompresa pel públic, ha de tenir vocació de fer-se entendre.
Aquesta convicció creus que és fruit d’una època?
No, crec que la vocació transformadora encara avui té sentit i ressona. La idea d’un teatre popular té molta continuació aquí. Amb el context dretanitzat actual, el pitjor que ens pot passar és acceptar un teatre allunyat. Potser perquè no formo part del món teatral, em fa la sensació que encara hem de punxar aquesta idea que el teatre és entreteniment pur. Que és la distracció pura. El teatre ha de molestar.
N'has parlat molt, ja, d'això, però en el teu cas tot va començar a França.
Hi vaig arribar el 1990. Vaig fer tercer de BUP i ho vaig repetir tres anys. Vaig decidir plegar. Un dia vaig tenir una epifania: faré teatre. Jo ja feia pastorets i teatre amateur i a Barcelona em vaig apuntar a l'escola de teatre El timbal. Allà vaig conèixer amics amb què vam fundar la companyia. Vam fer BRAMS o la kumèdia dels herrors i vam fer prou diners per estalviar. Amb aquells diners em vaig pagar dos anys d’estudis a París. Perquè era on tothom anava i en parlava. Em va canviar la vida. Allà vaig aprendre que fins i tot un paio ignorant com jo pot escriure i fer teatre.
La vida França-Catalunya t’ha fet més lliure?
La vida m’ha regalat coses que pensava que eren mancances. Vaig a França a treballar tot i que no parlo bé el francès, tinc un accent català molt marcat. Soc curiós tot i no ser inquiet per llegir. A més, jo soc de Vilanova. I hi soc. És a dir, no soc a Barcelona. I això m’ha ajudat a no estar en el món artístic. No m’he allunyat de cap món. Quan parlen de cinema a França, no m’hi conviden, mai. Quan parlen de cinema a Madrid o a Barcelona, tampoc; perquè veuen que treballo més a França que aquí. El teatre català és una cosa de Barcelona. M’ha protegit el fet de ser de Vilanova. Em sento part de la gent que fa teatre internacionalment.
Em sento part de la gent que fa teatre internacionalment
Fareu gira amb el text?
De gira en farem, sí. És la idea. Amb en Toni Albà aquest era l’objectiu des de l’inici. Nosaltres ens ho dirigim i produïm. Som una companyia de saltimbanquis. I sempre que ens truquen per anar-hi, hi anem.