En Sergi Pàmies s'assembla al meu tiet. O el meu tiet s'assembla al Sergi Pàmies. L'oncle Joan és un home normal, dels que vesteixen camises una talla més gran i pantalons de pinces de color gris o verd oliva. Dels que duen bigoti des d'abans que fos tendència entre el públic del Primavera Sound. Dels que cada matí van a comprar la premsa esportiva i a la nit només miren TV3. Un home extraordinàriament ordinari (en el sentit de la normalitat, no de la vulgaritat) amb la feina més avorrida del món: comercial de plats, forquilles, ganivets i culleres. Res especial, res a destacar. Fins que ens reunim a taula en els dinars familiars i, entre plat i plat, evidentment, menges servides en alguna de les vaixelles que representa, explica l'origen de la porcellana o l'acer dels productes que ven, narra la centenària història de les fàbriques per a les quals treballava o ens detalla les intimitats dels singulars propietaris de les botigues amb què tracta. Locals atrotinats perduts en els carrers de Tàrrega, Ulldecona o Piera. Aleshores la seva normalitat s'eleva a realisme màgic i l'intranscendent passa a ser fascinant. Així és també la literatura de Sergi Pàmies, i potser ell mateix: un paio normal que escriu llibres genials. Un escriptor amb vocació d'oficinista que fa de les situacions més banals relats amb què l'experiència lectora voreja l'orgasme intel·lectual. Com els deu contes que amaga el seu nou llibre, A les dues seran les tres, sublim exercici d'autoficció amb el pas del temps i les seves derivades com a fil conductor. "El llibre tracta de dues coses bàsiques: el pas del temps en totes les seves modalitats i l'ofici d'escriure", em descobreix assegut a la cafeteria de l'Hotel Alma, on aquests dies ha establert el seu campament base per atendre la premsa. "El plaer de la narrativa per la narrativa, sense cap mena de justificació. Només pel fet d'escriure i de llegir, ja ens ho hem de passar bé. Ja no hi ha d'haver una raó superior o moral o política o ideològica o inclús emocional. No hi ha una càrrega emocional, com en altres llibres. Aquest és més de celebració".
Gaudeixes escrivint?
Home, i tant, sí, sí. Si no gaudís escrivint, hauria de fer una altra cosa.
Hi ha un moment al llibre en què expliques que has passat per un període de sequera creativa, però com en els teus contes mai saps què és ficció i què realitat...
Jo gaudeixo sempre escrivint, però això no vol dir que no sigui difícil. A vegades es confon el patiment amb la dificultat. No sé per què, estem acostumats que les coses no tenen dificultat, és un error. Però la dificultat és un plaer, moltes vegades. L'esforç que has de fer per aconseguir alguna cosa és superior. I també es nota en el resultat. Els períodes dolents, negatius o conflictius que he passat com a escriptor, han tingut a veure més amb dificultats que no amb patiments. En aquests moments em bloquejo, però no pateixo, perquè no tinc material sobre el qual patir. Per sort, això ha sigut molt fugàs, però gaudeixo sempre. És més, desconfio quan no hi ha dificultat. Si una cosa surt a raig, de manera molt fàcil, em vénen ganes de donar-la per tancada, no me'n refio.
Res no pot ser tan fàcil.
És com una mena de control de qualitat sospitós. Inclús, a vegades, això ho veus amb altres persones. Per exemple, quan tens fills i acaben els deures de seguida. Et preguntes: "Vols dir?". Hi havia un anunci, fa uns anys, del RAC que el feia el Carlos Sáinz, que tenia fama de ser un tio molt perfeccionista. En aquest anunci, el Sáinz deia alguna cosa com "es pot millorar". I aquest és un sistema infal·lible: has escrit un paràgraf, una pàgina, tres pàgines. Has tingut un dia molt estupendo. Estàs supersatisfet, però... es pot millorar? Gaudeix del moment, però deixa que descansi el que has escrit i després revisa-ho. Millorar el que has fet o intervenir per millorar-ho, és fantàstic. Per a mi, aquesta part de revisió, és una de les fases més estimulants del procés d'escriptura.
És per aquest perfeccionisme, per no estar mai del tot satisfet, que escrius contes? Revisar-ho tot constantment escrivint una novel·la deu ser esgotador.
Abans de publicar el meu anterior llibre, L'art de portar gavardina, vaig escriure una novel·la. Però no em va agradar. Vaig xutar a porta, però no va entrar. Però el fet d'haver intentat escriure aquella novel·la, em va donar molta energia i molts elements per fer un llibre de contes.
Què va passar amb la novel·la?
Continuo pensant-hi de tant en tant, però potser la vaig buscar massa. Està morta. Està destruïda.
La vas enviar a la paperera de reciclatge?
Això mateix, no existeix. Però és el que també faig amb tots els contes que escric que no m'agraden. És el meu sistema de treball. De vegades sí que hi ha alguna idea, algun conte, perquè amb novel·les no m'ha passat mai, que deixo descansar perquè crec que el temps l'ajudarà. Però això passa molt excepcionalment. Hi ha contes com els vins o els whiskeys: necessiten més anys per tenir el buquet que ha de tenir.
Vas escriure una novel·la, però ja no existeix. Si aquest llibre no s'hagués publicat, existiria?
Gràcies a la novel·la dolenta va néixer el llibre anterior de contes, que em va satisfer molt i a més va anar molt bé. I sense el llibre de contes anterior, no s'hauria publicat aquest nou. Els llibres existeixen en la mesura que deixen de ser íntims. Jo els escric en la intimitat. Però acabo el llibre i he de sortir de l'ou. Aleshores entro en una segona fase que és fascinant, que és quan no ets tu sol. Hi ha un editor, un distribuïdor, hi ha uns llibreters, uns lectors, un tractament gràfic... Ja no estàs sol, hi ha més gent. És com una festa, com un sopar a casa en què convides més gent. Totes les fases són fascinants, però a mi la que més m'agrada és la primera, perquè és la més íntima i pots controlar-ho tot. Però hi ha un moment en què si vols que el llibre existeixi, has de passar a la següent fase.
Els llibres existeixen en la mesura que deixen de ser íntims
Què és la primera persona a qui ensenyes els contes?
Això ha canviat amb els anys. Jo tenia sempre dues o tres persones que no m'havien fallat mai pel que fa a diagnòstic, ajuda, comentaris. I en aquest llibre, no sé per quina raó, he prescindit de tothom.
Per què?
És un dels llibres en què he estat més insegur. No sabia si m'havia tornat boig, si tenia cap interès el que havia escrit o si era molt bo. Era molt ciclotímic. Així que vaig pensar que millor no emprenyar els pobres tios als quals he emprenyat tota la vida. Sí que, per primera vegada, quan vaig acabar, vaig passar el llibre als meus fills. Va ser com facilitar-los el número de telèfon dels al·ludits. A ells i a la meva exdona, que és editora de professió i té molt de criteri. A vegades, els seus comentaris em serveixen per portar-li la contrària, d'altres em diu coses molt tècniques, molt interessants. Però tret d'ells, li vaig passar directament a l'editora, la Sandra Ollo. La sensació que tenia en acabar-lo era d'incertesa. No em prenguntis el perquè.
A les dues seran les tres, és un dels llibres en què he estat més insegur. No sabia si m'havia tornat boig, si tenia cap interès el que havia escrit o si era molt bo
És curiós perquè, així com en els teus dos llibres anteriors percebies que hi havia una ferida, ara la sensació és la d'un autor a gust amb si mateix.
Els altres eren més emocionals. Eren llibres que estaven marcats per una necessitat emocional, expressiva. I el tema, encara que hi haguessin variacions, era emocional: la pèrdua dels pares, la pèrdua de l'amor, la constatació que els fills ja han crescut i van pel seu compte. Aquest era el tema. Aquí no. Aquesta càrrega emocional no hi és en aquest llibre. Han sigut uns anys normals. De cop i volta, m'he fixat en fets més relacionats amb l'ofici. Coses que no havia provat mai, com agafar elements que aparentment no haurien d'anar junts i que no són estrictament literaris i barrejar-los. Hi ha un punt de joc, en aquest llibre. I això és nou, no m'ho esperava. Per això segurament estava tan incert. Un dia em plantejava si allò que estava escrivint tenia cap interès i l'endemà pensava que era la hòstia.
Fets que no són extraordinaris, però que t'atrapen perquè et poden passar a tu.
Com la història del paio tancat a la seva habitació que es pensa que han entrat a robar a casa seva. És una situació que te la podria explicar al teu cunyat en un sopar. Però l'agafes i la converteixes en una cosa sòlida literàriament, narrant les inquietuds, les pors, les angoixes...
Recursos que van enriquint el conte.
Això passa molt sovint en els contes que faig. Jo no tinc una vida fascinant, interessant. A mi el que em passa és que vaig a comprar-me uns pantalons i quan vaig a l'emprovador no m'entren. Jo no viatjo als Andes i el nostre avió s'estavella i ens acabem menjant els uns als altres. Això és una història. En el meu cas, el contrast entre la banalitat de la història i l'ambició, fins i tot literària, és el que li dona gràcia. És una mica com els grans cuiners, que diuen que has de ser capaç d'arribar a les 5 de la matinada a casa teva, obrir la nevera i amb les restes que trobis, fer una cosa bona.
En el meu cas, el contrast entre la banalitat de la història i l'ambició, fins i tot literària, és el que li dona gràcia
Quan detectes que l'anècdota és material literari?
Quan dura. Aquest també és un procés de control de la qualitat. Quan veig que durant dues o tres setmanes hi penso molt en una cosa, encara que sigui molt tonta, ho apunto: "Cosa tonta número 1". I ja està. Si es converteix en una obsessió, encara que sigui una anècdota, treballo sobre això per donar-li vida. Per sort, això passa una de cada deu. N'hi ha nou que moren pel camí. I això em va molt bé, perquè no haig de treballar tant.
Tens moltes llibretes amb idees?
No. Tinc llibreta, però no és una cosa compulsiva. La primera vegada que tinc una idea, no l'apunto. I quan l'apunto, ja vol dir que ha passat el càsting d'Operación Triumfo. Funciono molt per obsessions i intuïcions.
A la literatura o a la vida en general?
Mira, a la vida també. Però com que no tinc una formació molt sòlida acadèmica, penso que si portes molt de temps obsessionat amb una cosa, dona-li sentit. És un sistema com qualsevol altre.
La memòria és un gran proveïdor de ficció
Quan es converteixen les vivències en memòries construïdes i quan les memòries construïdes deixen de ser ficcions i es tornen realitat?
La memòria és un gran proveïdor de ficció. Tu i jo ara estem aquí fent aquesta entrevista i si ens tornem a trobar d'aquí a deu anys i expliquem com va anar la trobada i què recordem cadascú, molt probablement les diferències seran superiors als punts en comú. Totes dues seran la nostra veritat, i els fets seran irrellevants. És molt difícil confiar en un artefacte que tu ja saps que deformarà la realitat. Això, que és un problema en un tribunal, per a un escriptor, a l'hora d'explicar la història amb grandesa, és ideal, perquè és el mecanisme que fa que les coses es transformin i que cadascú les vegi com vol. A mi m'agrada que la història es relativitzi, perquè permet una marge de ficció, de creativitat molt gran. De la memòria no me'n refio com a notari, però me'n refio moltíssim com a inspiració. Vol dir que només recordarem el que volem, el que ens convé, fins i tot. Jo jugo molt amb la memòria, sabent que és un casino amb un senyor que fa trampes. Això és molt estimulant. A més, aquí jugo deliberadament. Vaig a buscar moments de la nostra història, de la meva generació, compartits: els Jocs Olímpics de Barcelona, els atemptats de les Rambles del 2017... Són coses que molta gent ha viscut, però tots les recordem de forma diferent. L'escriptor mexicà Juan Villoro diu que en una família cada germà té la seva memòria. Em sembla meravellós.
Amb una vida tan singular com la teva, a través de la literatura has construït la teva identitat.
Jo sempre he tingut el referent dels meus pares. Els meus pares són Indiana Jones. Van tenir una vida brutal. Jo soc tot el contrari. Jo no només he tingut una vida plàcida normal i gris, sinó que l'he cultivat. No només era circumstancial, sinó vocacional. Jo volia tenir una vida així, suposo que per contrast.
La teva rebelia contra els pares era tenir una vida normal.
No tenia grans idees, no tenia grans compromisos. Era l'oficinista, el paio gris... Aquesta ha estat la meva vocació. Però al final t'atrapa la identitat, la memòria, el llegat que et deixen els teus pares. I has de saber què fer-ne, d'aquest llegat. El que m'ha donat, és que és una vida gratis infinita. Gràcies a la literatura he pogut ser Indiana Jones. Amb la sort que això és inofensiu, perquè no tindré cap conseqüència i puc continuar tenint aquesta vida plàcida absoluta. Sí, sí, és una doble vida. Els temes que parlo quan escric són... Imagina't que fes un conte sobre un rei. Això ja no té res a veure amb mi. Parlo de les coses que faig jo.
La ficció no t'interessa?
És una ficció versemblant, en un context: hi poso periodistes, un hospital que ja sé quin és, un autobús... Ho apropo al màxim al que jo puc dominar. Sempre busco elements amb què ràpidament em pugui identificar. Encara que sigui una anada d'olla, que no tingui res a veure amb mi, però en canvi, els porto a indrets amb què jo sí que estic familiaritzat. M'imagino una persona determinada. Fins i tot a vegades, no sempre, però alguna vegada penjo a la paret una foto d'algú que conec o d'un lloc que m'és familiar.
Com a les pel·lícules, amb els fils enllaçant personatges
Sense fils, perquè amb fils ja seria una novel·la. A vegades pots anar a veure algun carrer, algun ambient, reproduir una sensació. Per exemple, amb el tema del tio que està al llit i va pensant que han entrat a robar a casa seva, recordo que durant tres setmanes vaig atabalar tots els meus amics i la gent que conec. Els demanava que m'expliquessin si els havien robat mai. Estava construint una sensació de paranoia, que tu la pots haver viscut tranquil·lament, però no era suficient. Havia d'enriquir-la amb algun detallet. D'aquí va sorgir la tàctica de l'estrús de què parlo al conte.
Pel lector és un joc molt divertit: intentar discernir quan és el Sergi Pàmies real el protagonista del conte i quan és un element ficcionat.
Això és molt vell. És inherent a la literatura dels últims 200 anys. Hi ha moltíssims casos. En el meu cas, potser és més domèstic i és més fàcil. La gent em veu, em llegeix o m'escolta per la ràdio. No soc de la família, però tampoc un desconegut. Això li passava bastant a la meva mare: quan escrivia novel·la, constantment li preguntaven si la protagonista era ella. I a vegades era ella, però a vegades no era ella. En el meu cas és bastant evident. Jo soc jo.
Però no només ets tu, a vegades parles dels teus fills, de la teva exdona...
Quan afecta altres persones, sobretot la família, els hi deixo veure. Fa temps vaig decidir establir aquesta mena de regles del joc, perquè imagina't que hi hagi un problema amb això. A més, tinc l'experiència de la meva mare, que alguna vegada havia tingut algun malentès amb els seus germans. Això és fàcil d'evitar, si la meva ex o els nens me'n posessin cap, però, no publicaria aquell conte. Aquest filtre és sagrat. I no passa res. Imagino que si les relacions fossin conflictives, arribaria un moment que ni tan sols els demanaria permís. Al contrari, que s'ho trobin. Suposo que la gent que té aquest tipus de relacions, el fet d'escriure és una forma d'alliberament, de venjança, de posar les coses al seu lloc, de reordenar-se.
En aquest llibre hi ha un conte meravellós en què el protagonista és el Manolo Vázquez Montalbán.
En aquest cas sí que li vaig passar el conte al seu fill, el Daniel. No volia cagar-la i em va semblar que era el més honest. Li vaig dir: "He fet això, t'ho envio, si tu veus qualsevol cosa, no el publico".
Què et va respondre?
Que li havia agradat molt. Estava exultant, tenint l'OK del Daniel, que a més és escriptor. Va ser un gran dia. A més, era un conte que l'havia tingut allà, a la barrica, durant anys. Perquè al principi era el conte d'un fan, però amb els anys no era només el conte d'un fan, sinó d'algú que reconeix la influència del mestre.
Ets fan de molta gent?
No, no de molta gent. De Manolo Vázquez Montalbán i de Johan Cruyff. I de Paco de Lucia. M'agraden les guitarristes.
L'admiració és una escola, sobretot quan escrius. Vols imitar algú, i jo he volgut ser Cortázar, ser John Irving. Després ja no necessites ser com ells. Has de trobar la teva veu
També ho expliques en un dels contes.
En aquest conte em deixo anar una mica més. També diré que jo soc un fan bastant contingut. Però sí, sobretot de jove, he sentit admiració, no diria que fins arribar a la mitomania, per algunes persones. Però l'admiració ha sigut una forma de coneixement. Amb els anys m'he adonat que admirar molt un cineasta, un escriptor, vol dir que tens ganes de veure-ho tot, de llegir-ho tot, de saber-ho tot. L'admiració és una escola, sobretot quan escrius. Vols imitar algú, i jo he volgut ser Cortázar, John Irving. Després ja no necessites ser com ells. Has de trobar la teva veu. Però aquest procés és fascinant, quan vas modulant l'admiració i la vas convertint en un pòsit que acabes tenint al teu ofici. I en aquest conte del Manolo hi és, aquesta evolució.
Et preguntes alguna vegada què diria el Manolo dels teus llibres?
No, no m'ho pregunto. M'ho pregunten a vegades. Això també em passa molt amb els meus pares.
Què pensarien els teus pares?
No ho sé. Ho ignoro profundament. Normalment em sorprenia. Era gent que et sorprenia amb la seva brillantor, la seva lucidesa. Per tant, atribuir-te ara la possibilitat d'endevinar què pensaria algú que t'acostumava a sorprendre no té sentit. Però segur que em sorprendria. No ho sé,
Gràcies a un dels contes sí que sabem què pensava Miquel Martí i Pol (o qui jo he intuït que era Miquel Martí i Pol) dels teus primerencs intents d'escriure poesia.
Gràcies a les cartes del 'poeta nacional' vaig adonar-me que escriure poesia potser no era el meu camí.
A les dues seran les tres... T'has sentit mai perdut en el temps, fora de lloc?
Et diré que en això el periodisme m'ha anat molt bé. Perquè el periodisme m'ha obligat a estar al dia, a estar connectat amb la informació, amb el que passa, amb les tendències. No he tingut mai la sensació d'estar fora de temps. Hi ha una pel·lícula anglesa meravellosa que es diu Una cuestión de tiempo, i de què parlo en un conte de L'art de portar gavardina, que expressa una idea genial: poder tornar a viure el mateix dia millorant les experiències. Justament això és el que fem quan escrivim: puc canviar-ho tot. En el cas del viatge del conte amb el Manolo, és gairebé fidel, és un documental més que una ficció. Però a vegades pots ficcionar, pots millorar-ho, pots ser més cabró, pots afegir-hi detalls còmics, hilarants. O al revés, posar-hi una emoció melancòlica. Pots fer-ho tot.
Ja que parles de l'ofici, A les dues seran les tres és el teu llibre més periodístic.
No només per l'estil, que també, sinó pels personatges. Alguns personatges no cal que siguin periodistes, però jo he volgut que siguin periodistes. També és una manera de donar les gràcies. Perquè escriptors i periodistes som germans. Inclús hi ha un conte dedicat al Ramon Besa. Són mestres que els has tingut sempre allà, però com som com som, no ens diem mai les coses. De manera indirecta, aquest llibre també és una manera de donar-los les gràcies a tots ells.