Si cap dels extraterrestres que es passegen per les pàgines de Sentimental, la tercera i fins ara última novel·la publicada per Sergi Pàmies, es trobés pel carrer amb l'autor d'A les dues seran les tres, potser no imaginaria que aquell és l'home que l'ha creat. Pàmies, fill d'una parella d'Indiana Jones del socialisme internacional del segle XX, sempre havia somiat a dur una vida normal, i la seva aparença quan arriba a l'Hotel Alma és justament aquesta, la d'un home normal. Pantalons grisos normals. Jaqueta blava de llana normal. Camisa grana normal. Abric ocre normal. Tret d'aquest particular sentit de la combinació cromàtica i d'un telèfon mòbil de primeríssima generació amb què és impossible fer res més que trucar i enviar SMS, en ell no destaca cap excentricitat ni suggereix res extravagant -no és aquesta la imatge que tenim dels que es dediquen a l'art: persones excèntriques i extravagants?-. Un paio normal, vaja. Però vaja, aquest paio normal ha escrit algunes de les obres més memorables de la literatura catalana contemporània. Una trajectòria gairebé sempre vinculada als contes, però que, trenta anys enrere, va viure tres incursions en el món de les novel·les: La primera pedra (1990), L’instint (1992) i Sentimental (1995), títols que ara han quedat recollits en un únic volum sota el referent antològic de Tres novel·les analògiques.
Tothom em preguntava per les novel·les. Finalment, vam pensar que seria una bona idea editar-les totes tres en un sol volum sense necessitat d'haver-me de morir ni d'haver-me de descatalogar
"Això és un experiment habitual, sobretot les últimes dècades, entre autors vius", pren la paraula l'escriptor explicant el perquè de tot plegat. "Els autors vius tenim el recurs de presentar les nostres novetats, sobretot si tenim una activitat editorial constant. Però arriba una edat que et comences a preguntar què pots fer amb el que anomenem fons de catàleg". Davant aquesta qüestió, Pàmies i la seva fina ironia expliquen que una de les respostes és morir-se. L'altra, menys dràstica, estar descatalogat per, amb l'excusa d'estar descatalogat, reeditar i fer una nova presentació de l'obra descatalogada ara reeditada. "En el meu cas, fa anys que des de l'editorial, l'agència literària, els llibreters, els lectors, els col·legues... tothom em preguntava per les novel·les. Finalment, vam pensar que seria una bona idea editar-les totes tres en un sol volum sense necessitat d'haver-me de morir ni d'haver-me de descatalogar". Un experiment que, a més, en aquest cas té una unitat i una coherència, l'equació formulada entre el format: la novel·la, i el temps: els anys 90, dècada en què Pàmies va escriure els seus relats de llarga durada.
L'ancestre de Sergi Pàmies
"M'he reconegut més amb l'escriptor que amb la persona", respon quan se li pregunta amb quin Sergi Pàmies s'ha retrobat tornant a la seva obra publicada 30 anys enrere. "La pregunta que em feia tota l'estona era qui collons era el paio que feia això. I, en canvi, em reconeixia en la manera que estaven escrites les novel·les. És com haver vist un ancestre de mi mateix". Sergi Pàmies s'ha reconegut, però amb matisos. "Curiosament, el meu llibre d'estil d'aleshores era molt més estricte: el jove estricte d'aleshores contra el iaio que passa de tot que soc ara". Aquell jove escriptor s'exigia moltes normes: no posar massa adjectius, no posar adverbis, no parlar mai de la família de manera explícita, "que tot el que fos biogràfic fos encobert, clandestí, que ningú pogués identificar-ho, ni la policia". Tot el que, precisament, assegura que ha deixat de fer en els últims 30 anys. "M'he deixat anar. Vas perdent prejudicis. Però de tot aquest procés, el que més m'ha sorprès és que he guanyat llibertat". En l'altre extrem, d'aquell jove escrupolós amb les normes, enyora certa pirotècnia fantasiosa. "Com no podia parlar de mi, m'havia de buscar la vida amb coses molt rares. Sentimental és un llibre que m'estimo molt, però és molt estrany, és un llibre de ciència-ficció que ara no m'atreviria a fer".
Aquell era un moment de gran llibertat creativa en tots els àmbits: la literatura, el cinema, la música, la mateixa ciutat de Barcelona. Era un bon moment per ser jove
Aquesta llibertat guanyada amb els anys no és sinònim que Sergi Pàmies gaudeixi més escrivint ara que en el passat. "És un gaudir diferent. Aleshores era gaudir de la temeritat. El que em movia era l'energia i certa ambició, que són les dues coses que he perdut. En canvi, el que he guanyat amb els anys és l'ofici, que també és molt estimulant". Pàmies ja no vol ser un transgressor. "Vull fer una cosa molt més personal, més íntima i aquí és on t'aferres a l'ofici. En els meus últims llibres això es nota molt". Però perquè l'ofici evolucioni necessita que a l'inici hi hagi una vocació. I en aquestes tres novel·les veus la vocació, "però veus també les imperfeccions". L'ofici, però, ha fet de decapant de la temeritat. El Pàmies dels 90 feia coses que ara no s'atreviria a fer. "També, i no és menor, aquell era un moment de gran llibertat creativa en tots els àmbits: la literatura, el cinema, la música, la mateixa ciutat de Barcelona. Era un bon moment per ser jove".
És un gaudir diferent. Aleshores era gaudir de la temeritat. El que em movia era l'energia i certa ambició, que són les dues coses que he perdut. En canvi, el que he guanyat amb els anys és l'ofici, que també és molt estimulant
La joventut va acabar i va donar pas als compromisos. Sergi Pàmies es va casar, va tenir fills, va haver de començar a cuidar dels pares, va deixar de tenir temps. Aquest és una de les raons, diu, per les quals no va fer més novel·les. "La novel·la és monògama i el conte és poliamorós, gairebé promiscu. En una vida més o menys normal, de responsabilitat, escriure una novel·la és gairebé impossible o vas directe al fracàs. Van néixer els meus fills i pensava que no podria escriure durant 15 anys, 20 anys, com si fos una condemna de presó. La sorpresa va ser descobrir que podia seguir escrivint contes". Confessa Pàmies que, quan els fills es van fer grans i de nou va disposar de tot el temps del món per escriure, va intentar tornar a la novel·la. Però va ser un fracàs. Un fracàs inèdit, que no va llegir ningú més que ell i del qual, insatisfet amb el resultat, en va destruir totes les proves. "Però aquest fracàs inicial em va anar molt bé, perquè d'allà va sorgir un llibre de contes al qual li tinc molt de carinyo: L'art de portar gavardina. Si puc escriure una novel·la que m'agradi, que em convenci, ho faré. En canvi, de contes escriure sempre, perquè no només m'agraden, sinó que probablement és el que més m'agrada, perquè no té les servituds monògames de la novel·la".
En una vida més o menys normal, de responsabilitat, escriure una novel·la és gairebé impossible o vas directe al fracàs
Sergi Pàmies és bisexual
El que no s'ha plantejat, ara com ara, és deixar d'escriure, com el seu amic, mestre i referent Quim Monzó, a qui, tot i l'ostracisme en què s'ha reclutat, encara veu de tant en tant. De l'autor de La magnitud de la tragèdia, contista brillant com ell que va experimentar puntualment amb la novel·la (el títol referit n'és un exemple), destaca que va renovar la llengua agafant com a models gent com Pere Calders o Jordi Sarsanedas. "I també aconsegueix un segon fet molt important, ja que troba un públic que no existia. Una comunitat de lectors que abans no hi era, més joves, menys polititzats, menys esclaus de la tradició, menys resistencialistes, tot això a través d'una llengua brutal. Quim Monzó ens va fer una mica de germà gran. Ell va ser el que es va deixar els cabells llargs perquè jo em pogués presentar a casa amb una cresta perquè el pare havia perdut tota l'energia barallant-se amb ell. Monzó era el Quixot a la seva màxima esplendor i jo, Sancho Panza. L'enyoro, clar que l'enyoro"
Quimm Monzó ens va fer una mica de germà gran. Ell va ser el que es va deixar el cabell llarg perquè jo em pogués presentar a casa amb una cresta perquè el pare havia perdut tota l'energia barallant-se amb ell
L'última pregunta, obligatòriament, ha de ser si Sergi Pàmies actualment està escrivint una novel·la. "Estic escrivint coses amb el mateix criteri dels últims anys, és a dir, sense saber si el que escric serà un conte o una novel·la. A vegades sé claríssimament que estic escrivint un conte i el desig és que em surti una novel·la. Així va sortir L'art de portar gavardina i així va sortir també A les dues seran les tres. Per tant, gairebé diria que podria ser que el meu sistema d'escriure contes a partir d'ara sigui creure que estic escrivint una novel·la. No ho hem de descartar. Que sigui un mètode de treball nou, que jo mateix m'he inventat. Jo faig veure que estic escrivint una novel·la i van sortint llibres de contes, que a més m'agraden. Continuo tenint moltes ganes d'escriure i tinc la sensació que encara em queda alguna cosa per escriure. El que no sé és si serà conte o novel·la. És la diferència. Abans sempre sabia que seria un conte. Ara soc bisexual".