Virginia Woolf al supermercat, addictes a l’abstèmia i manuscrits que es perden en un taxi. Aquestes són algunes de les històries de La gran novel·la sobre Barcelona que tornaran a veure la llum. L’editorial Quaderns Crema ha posat en marxa una reedició del recull de contes de Sergi Pàmies quan es compleixen 25 anys de la seva publicació. Amb un nou pròleg de Jordi Puntí i un epíleg del propi Pàmies, el segell aposta per treballar el seu fons i donar a conèixer a les noves generacions aquest clàssic contemporani. El llibre és “una història apòcrifa de la ciutat”, com va descriure’l l’autor aquest passat dimarts en l'acte de presentació d'aquesta reedició. A través de la promiscuïtat del conte, explora alguns dels escenaris barcelonins fent gala de l’estil irònic i provocador que el caracteritza. “És la provocació de la intel·ligència” deia Sandra Ollo, editora de Quaderns Crema i vídua de Jaume Vallcorba, fundador de l'editorial. I a la vegada, La gran novel·la sobre Barcelona també és un punt d’inflexió en la carrera de Pàmies, que li va valer el premi Crítica Serra d’Or, i l’avant-sala d’una eclosió literària que duraria dècades.
Manuscrits i rotondes
Sergi Pàmies ha destacat que s’apropa a la reedició sense consciència retrospectiva, però si amb curiositat per l’oportunitat d’alguna cosa que no pot identificar. Es compara amb l’homenatjat en una festa sorpresa “que la prohibeix i la censura”, però que, a la vegada, “deixa la porta oberta a la vanitat”. “M’ho he pres com un experiment” destacava, “la meva actitud aquí ha estat ‘sí a tot’, al contrari que durant tota la meva carrera”.
La meva actitud amb la reedició ha estat ‘sí a tot’, al contrari que durant tota la meva carrera
L’autor va escriure els contes del recull entre 1995, 1996 i els primers mesos de 1997. A diferència dels seus llibres anteriors, acabava de ser pare i va trobar en el conte la forma literària adequada de compaginar l’activitat creativa amb les adquirides responsabilitats paternals. La narrativa curta seria la fórmula que li brindaria els seus grans èxits literaris. Però l’obra és producte no només de circumstàncies familiar particulars, sinó també d’una època de gran prosperitat creativa en què culturalment s’aplaudia l’experimentació i on el constrenyiment narratiu s’havia en gran part extingit. “Era una època en que es podia fer tot” deia l’autor, “fer coses trencadores estava en l’aire del temps”.
Era una època en que es podia fer tot. Fer coses trencadores estava en l’aire del temps
No és d’estranyar, doncs, que les pàgines de La gran novel·la sobre Barcelona estiguin plenes de jocs capciosos, de trames inversemblants i de trencaments estrambòtics de les veus narratives. En el conte que dona nom al recull, narren els ossos d’un afusellat a Montjuïc, que gaudeix sentint els Rolling Stones a l’Estadi Olímpic. Una altra història reescriu breument Romeu i Julieta, passat pel sedàs cruel del pas del temps. I, en una altra, Virgina Woolf fa la compra al supermercat.
Objectes trobats
El joc impregna fins i tot el títol del llibre, que Pàmies pensà com una resposta a les ‘patums literàries’ que es queixaven que a la literatura catalana hi faltava una gran novel·la sobre Barcelona. “Vaig pensar que tenia el deure patriòtic de sabotejar-ho. Ara quan algú fa el lament, sempre ha de dir que hi ha allò del Pàmies, que és un llibre de contes”, deia l’autor. “Només pel plaer obscur i psicopàtic de ser una veu discrepant ja estic satisfet”, bromejava.
Només pel plaer obscur i psicopàtic de ser una veu discrepant ja estic satisfet
A banda d’aquest, encara hi ha un altre mite que el llibre aposta per fustigar. “Alguns idiotes anaven dient en aquella època que s’havien deixat l’original d’una novel·la boníssima en un taxi. Hi havia qui deia de Nova York i hi havia qui deia de Berlín”, rememora Pàmies. La tecnologia, les còpies de seguretat i l’existència del núvol van posar fi a la llegenda que, com una rotonda, comunica totes les històries del recull. Una visita a l’oficina d’objectes perduts per fer-ne una crònica a El País va ser un altre dels punts d’inspiració. “Em van dir que era l’oficina d’objectes trobats, no perduts. Sembla ser que els barcelonins no perdem les coses sinó que les trobem”, deia irònicament l’autor.
El pròxim llibre
Pàmies va debutar amb el recull de contes T’hauria de caure la cara de vergonya, l’any 1986, i, després de publicar les novel·les Sentimental i L’instint, va acabar abandonant el gènere. “L’experiència de la paternitat em va transformar. Vaig tenir dos fills que van fer que tot canviés”. Des de llavors, ha publicat fins a sis llibres de narracions curtes, entre els quals destaquen L’art de portar gavardina (2018) i Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006).
Els llibres envelleixen millor que les persones
Ja en la seixantena i parcialment alliberat de les responsabilitats paternals, l’autor constata que “els llibres envelleixen millor que les persones”. Tot i que declara no rellegir el que publica un cop ha sortit, confessa que aquesta vegada ha fet una excepció. I sembla haver quedat satisfet amb el decalatge de vint-i-cinc anys, perquè no ha tocat ni una sola coma del text original.
He vist que Daft Punk han reeditat Homework, disc que també fa 25. Estic en l'ona
Escriptor de gestació lenta, Pàmies no amaga que està preparant un nou llibre de relats, gènere amb el qual se segueix sentint molt còmode. En revela que hi explorarà la relació entre pares hi fills un cop aquests s’han fet adults, un tema “literàriament estimulant”. I s’atreveix amb les comparacions: “He vist que Daft Punk han reeditat Homework, disc que també fa 25. Estic en l'ona”.