Sergio Dalma: "Fer un disc en català no és tan fàcil com em pensava"

Cantar-li a l'amant és més fàcil si et fas dir Sergio Dalma i el teu nom va eternament lligat a una de les balades més icòniques de l'imaginari col·lectiu, perquè ningú amb dos dits de front pot evitar agafar per la cintura la persona més propera en les primeres notes de Bailar pegados i fer-la lliscar en una mena de vals patós pel terra del menjador, igual que baila el mar con los delfines. Josep Sergi Capdevila (Sabadell, 1964) fa més de trenta anys que invoca l'amor i el desamor de cara, amb una veu lluminosa i esquinçada, convencent la marabunta que la vida gira en un espai infinit. El català acaba de publicar Sonríe porque estás en la foto, un 22è àlbum d'estudi en què torna a apostar per l'optimisme i el bon rotllo del seu predecessor —Alegría (2021)— i que l'any que ve el farà rodar per tot l'estat espanyol. “Fins que no arrenques, hòstia, són uns nervis bestials perquè és com que estàs desentrenat, no?”, confessa, mentre a la seva mànager li surt de dins assentir amb un sí rotund, i és que ara ja fa un any que Dalma no s'enfronta a la muntanya russa emocional que suposa el directe.

La cançó que dona nom al teu nou disc és un cant al positivisme. Alegría 2.0?
Sí, és com una continuació d'aquell Alegría. Crec que la funció de la música és fer-ho passar bé a la gent, i més en el meu cas. El concepte que volem transmetre amb aquest Sonríe porque estás en la foto és el missatge global de pràcticament tot el disc, que és transmetre bon rotllo. Estem vivint moments en què només sents dir a la gent que totes les notícies són negatives. La gent s'ha de refugiar una mica més en la música. 

Després de la pandèmia aquest va ser una mica el teu leitmotiv.
Jo crec que sempre he sigut optimista, el que passa que a vegades t'escrivien cançons que semblaven grises, sense gaire color, i també em feia emprenyar una mica, perquè no tenia tant a veure en com jo era. Però sí que és veritat que arrel de la pandèmia estava clar que els mateixos autors ja intentaven escriure en aquest sentit, i que la gent volia rebre aquest missatge positiu.

Explica'm una mica què trobarem en aquest nou disc.
A priori ha sigut una bogeria. Treballar amb un parell de productors com havíem fet alguna vegada anteriorment ja era complicat, i fer-ho amb sis és una bogeria. Però ara que ja ho hem fet, potser és la vegada que he gaudit més, perquè era com un trencaclosques; cadascú posava la seva peça i al final la meva veu era la que donava aquesta continuïtat a cada estil. Però sobretot hi ha les ganes de poder treballar amb productors joves, que penso que em podien aportar molt i que he après moltíssim d'ells. També hi ha un clar segell de recuperar aquell esperit de so dels anys 80, tornant als meus inicis, però amb gent jove. És una mescla que m'ha agradat molt. 

No tinc aquell afany de buscar un públic nou, perquè el meu públic ja existeix i està molt definit

Has fet experiments sonors?
No, al llarg de tots els anys sempre he intentat ser fidel. El meu estil està molt clar i no l'he volgut desvirtuar mai. El so evidentment ha canviat, amb els mateixos productors que donen aquest so molt més actual. Jo mateix, al llarg de tots aquests anys, també he intentat anar canviant de so les meves cançons clàssiques i vestir-les d'una altra manera perquè sonin tan actuals com aquest darrer disc. 

Sents que t’hagis conformat?
No, ni molt menys. Jo no he tingut mai aquesta sensació, ni la vull tenir, perquè jo soc molt inquiet. Ara està molt de moda això de la zona de confort, però és que mai m'ha agradat estar encaixonat. No tinc aquell afany de buscar un públic nou, perquè el meu públic ja existeix i està molt definit, però si que volen que els sorprengui, tot i que sempre mantenint molt clares les directrius.

O sigui, que no has tingut mai la temptació de marcar-te un Despacito a l’estil Luis Fonsi.
[riu] Mira, t'haig de ser sincer; m'han arribat propostes musicals de tot tipus en aquest disc, inclús de bachata, que sempre m'ha agradat molt. Recordo que al principi de la meva carrera anàvem molt a Llatinoamèrica, i a mi m'encantava la bachata perquè era com una balada amb ritme. Però jo no m'hi veig. Provo moltes coses a l'hora de preparar el disc, però sempre m'haig de sentir còmode i que no es vegi que faig una cosa postissa.

En canvi, sí que t'has adaptat a les xarxes socials. Ha sigut per voluntat pròpia o per imposició?
Jo et diria que bastant per imposició a nivell professional, perquè jo no les utilitzo ni molt menys a nivell personal. És més, jo quan vaig amb un grup de gent i anem a sopar, m'emprenya molt que no el poguem gaudir perquè tothom està pendent de les xarxes. Crec que és una bona eina de feina, i és que ho has de fer, perquè avui en dia s'ha tornat una eina de publicitat molt important de promoció per a la teva feina.

Ets dels que rep molta crítica?
Sí i tant, com tothom, sobretot per Twitter (X). Allà hi té cabuda tothom. Hi ha vegades que et pot afectar més o menys, crec que amb el pas del temps ens hem acostumat, però hi ha vegades que sí que t'emprenya i depèn de quin moment t'agafa ho engegaries tot a regar. S'ha d'utilitzar ben utilitzat per donar a conèixer tot el que tu fas.

Amb 20 i pocs anys, Tik tok, i sent un ídol de masses després de Bailar pegados, se t’hagués pujat la fama al cap?
Segurament seria un addicte de les xarxes socials, com ho pot ser tota aquesta generació. Hi ha molta gent que viu i conviu al 100% amb les xarxes socials. A mi no m'ha agradat que mai m'absorbeixi massa temps, el just per donar a conèixer el que faig. El cap el pots perdre amb xarxes socials i sense; quan vaig començar en aquest món de la música, hi va haver un moment que jo també vaig pensar: hòstia, ets el rei del mambo. I no. De cop trepitges el terra, i tens gent al teu voltant, i la teva família et diu: ei, no t'oblidis d'on vens.

Et va passar?
Jo venia del món de les orquestres, i després vaig estar durant cinc anys cantant jingles per ràdio i televisió, i la gent et coneixia i reconeixia el que feies perquè sabia que la teva veu era d'un anunci. Però quan et reconeixen pel carrer, la teva vida canvia i ja no passes desapercebut. I això, al principi, et crida molt l'atenció i has de tenir els peus bastant a terra.

Què costa més: publicar un primer disc o mantenir-se en l’onada?
Jo crec que mantenir-te, perquè un primer disc el pot fer molta gent, està bastant a l'abast i més del que la gent es pot imaginar. Però no tant treure un altre disc, i sobretot comptar amb el suport d'un públic tan fidel, perquè normalment el públic és molt canviant. Amb els anys he aconseguit aquesta fidelitat i això és molt important. Conservar el poder sortir en aquella foto, com diu el títol, i poder tenir aquell espai dins del món de la música avui en dia és fort, perquè cada vegada hi ha més competència i més artistes. Llavors et converteixes en un clàssic, amb tot allò bo i dolent que suposa ser un clàssic.

Que no et veuen tan actual? Bé, jo intento estar actualitzat dins del meu estil, però crec que convertir-se en un clàssic avui en dia és un orgull

I què és allò bo i dolent? 
Jo vull veure-ho quasi tot positiu, perquè penso que arribar a ser un clàssic és perquè hi ha un treball darrere. Que no et veuen tan actual? Bé, jo intento estar actualitzat dins del meu estil —amb les xarxes, amb els productors que treballo o amb els autors—, però jo crec que convertir-se en un clàssic avui en dia és un orgull.

Explica'ns la fórmula.
Lluitar molt, i ser bastant conscient i constant en aquesta feina. No anar contra natura; si jo ara volgués anar a buscar un públic més jove seria inconcebible, perquè jo ja tinc el meu públic natural, i el que he intentat fer és cuidar aquest públic que em segueix i intentar conèixer com és, entendre’l i saber què esperen de mi. Cada vegada que haig de pujar a un escenari em crea més responsabilitat pensar que aquella persona compra una entrada per veure’m. La gent diu: és que et poses nerviós abans de sortir a l'escenari. Clar que m'hi poso, perquè ni molt menys està tot fet. Que hi hagi un sold out en un concert no vol dir que ja estigui tot fet. Tu has de convèncer aquella gent perquè quan surtin tinguin ganes de tornar a venir a veure’t.

Com és el teu públic?
Ha sigut emocionant anar-lo trobant, perquè d'alguna manera tenim una proximitat generacional d'edat i de gustos. Jo els coneixia quan eren adolescents i venien solters,  i ara venen amb la seva parella i els fills, i molts d'aquests fills també s'han convertit en fans. A mi això encara m'emociona perquè és molt difícil que això passi, i que tu estiguis en un concert i hi hagi la mare, la filla i l'àvia veient-lo, i que totes aquestes generacions el gaudeixin. Això per mi era impensable i per això dic que soc un paio privilegiat. I també crec que el meu públic s’ha adonat que jo sempre he intentat ser una persona propera, entendre'ls i acceptar les seves crítiques. 

Ets la veu del romanticisme, però els temps han canviat i s’ha instaurat la crítica a l’amor romàntic o a la cavallerositat que amaga tics masclistes.
Hi ha una sèrie de lletres que ho penses i ho analitzes, i dius: potser seria impossible que ara sortissin aquestes cançons. Però quan una cançó està feta, tampoc és qüestió de canviar-la. N’hi ha que ara segurament ja ni arribarien a presentar-se perquè la societat, per sort, ha canviat cap a bé. Jo soc del 64 i nosaltres encara venim d'una generació bastant masclista. El que deies de la cavallerositat, avui es pot entendre malament donar-li el pas a una noia o que li obris la porta del cotxe i la facis passar. Jo encara vull entendre que això és un detall i una deferència, però ara s'ha d'anar molt en compte i s'ha de mirar molt prim.

Em ve al cap Esta chica es mía. No sé si els fans també t’han fet arribar que potser està desfalcada.
Fa un temps amb la de Esta chica es mía sí que ho podien dir, i ho puc entendre. És una cançó que vaig rebre i que a mi em va agradar, però en aquell moment tampoc ho pensaves d'aquesta manera. Llavors, o no es fa, o s'aclareix que aquella cançó es va parir així, i ara tampoc la canviarem, no? 

Creus que els artistes teniu certs compromís amb la societat més enllà de la feina que feu? 
Quan una persona és pública i dona la cara, evidentment que sí. Tu ara has de posar un missatge o has d'anunciar qualsevol cosa a les xarxes socials i t'ho repenses molt, perquè qualsevol informació a les xarxes es pot distorsionar i es pot amplificar canviant el significat del que tu vols dir. Ho has de mirar molt. 

Hi ha artistes que defensen que ells fan art, no pedagogia. 
Sempre has de fer les coses amb un respecte de cara al públic. No és que jo em degui el meu públic, és que realment jo tinc aquest públic perquè hi ha hagut aquesta comunicació amb ells, i en cap moment jo l'he volgut trencar. No tan sols amb aquest públic que em segueix, sinó amb el públic en general. Sempre amb respecte. 

Hi ha una sèrie de lletres que ho penses i ho analitzes, i dius: potser seria impossible que ara sortissin aquestes cançons

Fa un parell d’anys vas dir aquí mateix que volies treure un disc en català o col·laborar amb Ferran Palau i El Petit de Cal Eril.
Si t'haig de dir la veritat, cada vegada ha sigut més complicat. El disc en català, almenys a la multinacional que estic, s'ha complicat i no és tan fàcil com jo em podia pensar. Ja m'han permès —o em segueixen permetent— fer una cançó en català. Almenys de moment tinc l'oportunitat a cada disc de poder posar una referència en català, en aquest cas la cançó que he fet amb el Miki Núñez —He tocat el cel, que es d'Adrià Salas (La Pegatina) i Vicco—. Però no és tan fàcil. No sé per què, en el meu cas sempre ha sigut més complicat. Potser el dia que em retiri el darrer disc serà tot en català. [riures]

Només t’hi deixen posar una cançó?
No, si n'hi haguessin dues potser també hi serien. En aquest cas va arribar aquesta i em va venir al cap el Miki, la veia molt clara i ell va dir que sí, però si n'hi hagués hagut una altra segurament l'haguéssim pogut posar. Jo pertanyo a una companyia multinacional, i pràcticament tota la meva carrera ha sigut en castellà, però jo no desisteixo. Sempre penso que algun dia arribarà, no s'ha de tirar la tovallola. 

Segueixes somiant. 
Sí, sempre. És el projecte que sempre està allà a l'aire. 

Aquesta dualitat, ser català i fer la carrera en castellà i a Madrid, no t'ha afectat?
No. Jo he viscut 27 anys a Madrid, ara porto 5 anys aquí perquè tenia ganes de tornar, els pares es feien grans i tenia aquella necessitat emocional de tornar, perquè mai et desenganxes. I 27 anys en una ciutat com Madrid et marquen, però en cap moment m'he sentit estrany, tampoc venint de Madrid aquí, i tampoc m'hi vull sentir ara. No vull que tot el que estigui passant a nivell polític em pugui afectar. Em sento còmode a tot arreu que vaig i mai m'he amagat de ser català, ni ho faré.

Aquest serà el teu últim disc?
Home, no vull que sigui l'últim, ni molt menys. Ha de ser molt difícil quan arriba. Ara que el Serrat va prendre la decisió de retirar-se, ho haig de reconèixer, vaig plorar,  perquè em va emocionar moltíssim; per mi és un referent molt important dins de la música, i tinc la sort d'haver-lo conegut en persona, és un paio irrepetible. Però ha de ser difícil dir que aquest és el darrer disc i aquesta la darrera gira. Ha de ser molt complicat arribar a aquest punt. Mentre el públic tingui ganes de mi, i jo també segueixi tenint aquesta il·lusió i aquesta ganes de seguir evolucionant i de no estancar-me, i de seguir podent fer el concert que jo vull fer, i amb salut, doncs endavant. Però la decisió vull prendre-la jo i que no sigui el públic que em digui: va tio, retira't ja. 

És una mica com el que diu Rafael, que ell morirà sobre un escenari. 
No tinc cap dubte que morirà damunt d'un escenari, perquè és una persona que no sap estar sense trepitjar l'escenari. Són gent irrepetible, tots aquests. 

L’any que ve comences gira. Qui tria les cançons?
M'agrada molt treballar en equip. Sempre que preparo gira reviso del primer disc a l'últim i miro totes les cançons. Jo faig una primera revisió i després intentem vestir-les d'una altra manera.

Del setlist de la teva vida musical, què tries? 
Hi ha cançons que no he deixat de cantar mai, en tots aquests anys. 

Em fa molta por que arribi el punt de decidir si és el moment adequat per retirar-me

Però mai vol dir en cap concert? 
En cap concert. Galilea mateix. Jo seria incapaç de no cantar-la, perquè crec que hi ha una part gran del públic que diu: hòstia, és que jo les he cantat al karaoke i ho necessito. Bailar pegados tampoc pot fallar mai, ni La vida empieza hoy o Solo para ti, són cançons que mai he deixat.

No puc deixar de preguntar-te si no te’n canses.
Mira, això és com quan li preguntes a un actor si es cansa cada dia de fer la mateixa obra de teatre. Potser el públic no se n'adona, però cada dia ho fas diferent. Segons el teu estat d'ànim, aquella cançó la pots cantar d'una manera o d'una altra. Per això sempre ens agrada tant el directe, perquè tu graves un disc i es queda gravat allà per sempre, però el directe constantment va canviant, és viu.

Com t'agradaria que fos el teu últim concert? 
Jo no sé si anunciaria que és la meva última gira, fixa't. Perquè crec que, tal com vaig aparèixer, també m'agradaria desaparèixer. Deixes uns discos gravats, una història, que serà petita o gran, que la gent recordarà o no; però, si més no, jo tinc una maleta de molts records. Però em fa molta por que arribi aquest punt de decidir si és el moment adequat. Ha de ser molt complicat. Amb la coherència i l'elegància que ho ha fet en Serrat, ho fa poca gent. 

Doncs en Serrat sí que va dir que era l'última.
Sí, ho va dir. I per això és molt valent.