De l'estrèpit a, a estones, l'enlluernament. Així de capritxosa és la vida. Un ensopega un dijous i reviu divendres d'aquella mateixa setmana. El director capaç de filmar el vergonyós i tediós western cool i suposadament modern Extraña forma de vida (2023), lliura ara una pel·lícula bonica, sense excentricitats i en la qual cedeix el testimoni, devoció o necessitat, a dues estrelles de l'actuació. Tilda Swinton i Julianne Moore tracen a La habitación de al lado una amistat envejable. Davant de la càmera. I en la ficció.
La relació d'ambdues comença a la revista on treballen, fins que una d'elles acaba com a novel·lista i l'altra com a reportera de guerra. Després d'anys sense contacte, tornen a trobar-se en un moment dolent, punyeter, fotudament quotidià, tan dur com la mateixa mort, però que —estranyament— admet una mica de goig. Les vides ja viscudes, gairebé extintes, generen universos paral·lels, llimbs. I allà es delecta amb delicadesa la pel·lícula, recolzant-se bàsicament en el seu brutal duet actoral. Encara que Swinton és misteriosa, com sempre, l'Oscar va cap a Julianne Moore, que té un text sotmès, un personatge pla, però treu partit de cada gest.
Es tracta del primer llargmetratge rodat íntegrament en anglès de Pedro Almodóvar, una producció amb el suport de Warner i Sony, entre d'altres, i amb, a més d'aquest repartiment dual imbatible, bons gregaris: curiosament, malgrat la lleugeresa en el guió de les seves intervencions, brillen Raúl Arévalo o Victoria Luengo. La pel·lícula, basada en Cual es tu tormento de Sigrid Nunez, i hereva —va destacar Julianne Moore— de Dolor i gloria, (matís, aquesta última és més decadent), és una història rústica, sense les llimes de gènere a què acostuma l'oscaritzat director (Los amantes pasajeros, caricatura al costat de Javier Mariscal de l'any 2013), ni tampoc un exercici d'estil, el thriller La piel que habito (2011).
La història intenta respirar emoció, però arriba massa vegades al punt cerebral
És una versió més mesurada, menys consentida del manxec. Un intent de melodrama, a l'estil Douglas Sirk. La història intenta respirar emoció, però arriba massa vegades al punt cerebral. Contemporània en els espais, molta revista de decoració als escenaris i el vestuari com sempre, i aquest caprici per filmar Nova York.
Innecessaris flashbacks a part, les escenes de les dues actrius, gairebé totes de tall tancat, molt de pla i de contraplà, estil confessional, escorços i cures, eleven el film. Distreuen alguns pins que el manxec vol penjar-se escarrassat d'entaular totes les batalles, com les irrellevants referències polítiques (canvi climàtic) o els negociables retorns als clàssics, com la guerra del Vietnam i les seves ferides. Vist mil i una vegades.
Encara que és innegable que la narració funciona com unes escales mecàniques, lenta, però sense pauses, i que Almodóvar treballa amb molt menys del que és usual, res d'històries rocambolesques, si aconsegueix aixecar una peça bonica, justa de metratge (sobre els cent minuts), malgrat un tractament tremendista i excessiu de la BSO del seu habitual Alberto Iglesias, és sobretot per les seves dues bèsties escèniques. Sempre va saber treure partit dels actors. Devoció o necessitat; almenys ara no els submergeix en absurds recargolats, com ha fet aquests últims anys.
De moment ja s'ha alçat amb el Lleó d'Or al Festival de Venècia. Almodóvar, als seus 75 anys, sembla haver trobat un nou idioma durador en el cinema, un que no el fa impostar ni exagerar tant. El seu film en anglès, l'únic, neix d'una de les seves últimes millors idees en castellà. Les històries encertades no necessiten accents. Però sí alguna cosa més d'ànima i alguna cosa menys —encara— de llegat en vida, de marca Almodóvar.