Aquests dies se celebren els 40 anys de la creació del SEDEC, el Servei d'Ensenyament del Català. Va ser la primera unitat administrativa creada per la Generalitat restaurada i va esdevenir el pilar sobre el que es construiria l'escola catalana. No va ser fàcil, com ho explica Margarida Muset, una de les fundadores del servei i segona directora del mateix: "Fer entrar el català a l’escola, sense professorat, sense materials, sense textos... era difícil". Recorda que no hi ha pràcticament precedents d'una llengua que hagi estat perseguida fins molt poc temps abans i que passi a ser vehicular a l'escola (tan sols s'assemblaria al cas israelià): "Va ser un doble salt mortal", afirma Muset, qui apunta que ara "la gent entén l’escola catalana com un valor. Però, històricament, és un valor i un miracle". L'ex directora del SEDEC considera que la implementació del català a l'escola demostra "una força de poble extraordinària". Tant ella com Joaquim Arenas, cofundador del SEDEC i tercer director del mateix, coincideixen en mostrar un gran orgull per la seva participació en aquest projecte: "No ens en penedim gens del que vam fer. Ens en sentim molt orgullosos. Vam ajudar a que l’escola fos el que volíem, front a l’escola que oferia el franquisme que era una porqueria", afirma Muset.
Margarida Muset: "La implementació del català a l'escola demostra una força de poble extraordinària"
Formació de mestres.
Fills d'Òmnium
Muset i Arenas recorden que en el moment de la constitució del SEDEC ja existia una xarxa molt potent d'ensenyament del català, la Delegació de l'Ensenyament Català (DEC) que havia estat impulsada per Òmnium Cultural i per d'altres organitzacions (de fet, Arenas va dirigir-la de 1969 a 1976). Els cursos es feien, sovint en horari nocturn, a associacions esportives, biblioteques, rectories... Els professors cobraven, però no solien tenir contracte... Alguns eren molt joves, estudiants universitaris; d'altres eren gent gran que havia estudiat el català durant la República... Tot ho feien gairebé en la clandestinitat. Però alhora recorden que hi havia un gran interés per aprendre el català.
El foc vell de Tarradellas
Muset i Arenas confessen que, quan va retornar de l'exili, Tarradellas no els va fer gaire el pes, perquè no s'havia pronunciat sobre què calia fer amb la llengua. Quan va saludar els qui l'esperaven amb l'expressió "Ciutadans de Catalunya", van pensar que anaven malament, però ben aviat van canviar d'opinió: "Tarradellas tenia una gran capacitat de govern i va decidir aprofitar el que havia fet la societat durant tot el temps de Franco", explica Arenas. Tarradellas era partidari de "no fer foc nou", i va decidir consolidar allò que ja funcionava. Va decidir crear una oficina per coordinar i impulsar les classes de català, i al cap de ben poc temps ja es va publicar el decret que estenia l'ensenyament del català a escoles i instituts. Per a tot això va aprofitar la gent que ja treballava al DEC i els seus mètodes de treball.
Normalitzar la llengua
En els moments de constitució del SEDEC hi havia molta gent que no sabia escriure el català. Bona part dels catalanoparlants no dominaven la seva llengua perquè no havien estat escolaritzats en català. I hi havia nuclis urbans amb forts col·lectius immigrants on la presència del català era residual; fins i tot hi havia nens nascuts a Catalunya que no tenien el més mínim coneixement de català. Amb la normalització es volia garantir que també aquests nens poguessin sortir de l'escola amb un bon nivell de llengua catalana i que això permetés formar "un sol poble". Muset n'està segura que va ser aquí on la tasca del SEDEC va ser més rellevant. En aquells temps, el Congrés de Cultura Catalana va contribuir a consolidar la posició del català, en reclamar-ne la seva oficialitat.
La normalització no s'hagués pogut fer sense la col·laboració dels mestres castellanoparlants
La formació dels mestres
La Generalitat va aprofitar la gent que havia treballat al DEC per realitzar cursos de reciclatge per als professors. Sabien que sense la col·laboració dels docents era impossible que el català aconseguís un lloc destacat a l'escola. I no van fallar: el 1982 hi havia 18.000 professors reciclant-se, en les seves hores lliures i sense cap retribució. Arenas destaca que n'hi havia 7.000 de castellanoparlants: "La normalització no s'hagués pogut fer sense la col·laboració dels mestres castellanoparlants", recorda.
L'aposta per la immersió
L'ensenyament del català va progressar ràpidament. En primer lloc es van posar algunes hores setmanals d'estudi del català, i ben aviat es va parlar de fer algunes assignatures en català. Però no hi havia un model lingüístic consolidat. Arenas recorda que la Generalitat va crear un gabinet d'estudis per decidir quina política prendre. I amb la col·laboració de nombrosos acadèmics, van detectar que mentre que els alumnes catalanoparlants acabaven dominant les dues llengües, hi havia alumnes castellanoparlants que acabaven l'escolaritat sense dominar el català. La Generalitat va estudiar els models educatius de diferents països per veure com respondre a aquest problema, i després d'estudiar la situació al Quebec, a l'Azerbaidjan i a d'altres països, va decidir optar per la immersió, com a única garantia de que tots els alumnes acabessin dominant les dues llengües. Arenas destaca que la immersió, de fet, es fa on no hi ha molts alumnes no catalanoparlants; "a la resta del territori es fa, simplement, escola catalana".
Arenas: "tant catalanoparlants com castellanoparlants volien el català a l’escola"
Activitat Gust per la Lectura. 1999.
El consens
Margarita Muset recorda que la Generalitat va crear el SEDEC, però que la introducció del català a l'ensenyament no hauria estat possible sense la societat, els mestres, els pares... Afirma que va haver-hi algunes resistències, i recorda que els inspectors d'ensenyament, gairebé tots procedents d'altres parts de l'Estat, van oposar-s'hi fèrriament. També va haver-hi alguns col·lectius de pares que van oposar-s'hi. Però considera que això va ser més aviat minoritari: "Els castellanoparlants ens donaven suport", apunta, tot recordant que al Parlament la Llei de Normalització Lingüística gairebé es va aprovar per unanimitat, només va faltar un vot. També Arenas afirma que "tant catalanoparlants com castellanoparlants volien el català a l’escola", fins i tot en temps de la clandestinitat.
Nous temps
Arenas afirma que la situació de l'escola catalana ha canviat molt, des d'aquell 1978 en què es va crear el SEDEC: "És com si haguéssim passat de les fotos en blanc i negre a les fotos en color; ha estat un canvi molt gran". De fet, en aquests anys ha canviat molt la situació de la llengua: Catalunya és un país molt més multilingüe del que havia estat anys abans. Arenas recorda que a finals del segle XX se'n van adonar que molts mestres no entenien la llengua que parlaven els seus alumnes que acabaven d'arribar i van haver d'adaptar-se a la nova realitat. Ara assegura que s'ha avançat molt en el coneixement del català, "en canvi, amb l'ús ens hem quedat una mica enrere". Apunta que les estratègies d'ensenyar el català a l'escola funcionen, però "la resta no ha acabat de funcionar del tot".
La contraofensiva
En aquest temps en que alguns grups unionistes han centralitzat les seves crítiques en l'escola catalana, Muset ha volgut deixar clar que l'escola que tenim és fruit de les reivindicacions populars de molta gent que va mobilitzar-se per crear un nou model. "L'escola franquista no la defensava mai ningú al carrer", apunta la pedagoga, que recorda que l'escola en català "és l'ànima del país".
Arenas: "Independència sense llengua, per a mi, no val la pena..."
Crida a no oblidar la llengua
Arenas es mostra molt crític envers aquells que per tal d'aconseguir avenços cap a la independència, són capaços de renunciar a la llengua. "Hem de lluitar perquè la llengua catalana sigui la llengua comuna de tots els catalans", apunta l'ex cap del SEDEC, tot i que també matisa que es podria reservar un tracte especial cap al castellà. Recomana major fermesa als catalans, per exemple, no passant-se ràpidament al castellà i critica "el bonisme excessiu que no arregla res". Les seves opinions són contundents: "No es pot construir un futur segur per a Catalunya amagant allò que li dona vida espiritual, vida com a nació, que és la llengua. Independència sense llengua, per a mi, no val la pena...", apunta.
Foto de portada: Equip de la DEC el 1975.